L'equip màster del CNB a Tenerife

Campionat d'Espanya Open Màster d'Estiu

Tenerife 2008

Del 18 al 20 de juliol es van celebrar en la piscina tinerfenya Acidalio Lorenzo els Campionats d'Espanya Open Màster d'Estiu. La participació, malgrat la llunyania, va ser bastant nombrosa, amb un total de 780 nedadors inscrits procedents de 101 clubs espanyols i diversos estrangers. En els hivernals de Pontevedra van competir 941 nedadors de 121 equips.

"8 (vuit) membres de l'equip màster del CNB

vam anar amb l'excusa de competir,

però realment era per passar uns dies tots junts."

Crònica del David Farràs

Enllaç recomanat: Magda Vives -Equip Màster C.N.Barcelona

El dijous 17, la primera part de l’expedició del club va agafar l’avió amb direcció a l’aeroport de los Rodeos. Tot just arribar a Tenerife, vam agafar la furgoneta per fer tots els desplaçaments i a buscar l’hotel. Un cop trobat l’hotel i reservades les habitacions, vam anar a agafar forces que venien 3 dies de dura competició. Per la tarda, a recollir a un altre membre de l'equip que arribava llavors, i després a Santa Cruz a buscar la piscina.

En trobar la piscina, la primera impressió va ser decepcionant. Feia fred i molt d’aire, i la piscina es veia molt antiga. Amb la moral baixa vam agafar la documentació dels campionats i carretera cap el Puerto per sopar i dormir.

Divendres, l’Àfrica, Josep, Paco i en David, vam esmorzar i cap a la piscina. La Verònica, la Montserrat i en Xavier Fàbrega es van quedar a l’hotel per anar a buscar les dues membres de l’equip que faltaven, la Clàudia i la Loli.

Un cop a la piscina, l’Àfrica va trencar el gel. Va fer els 800 metres molt bé, amb un sprint final digne de crack. Això sí, podria haver fet menys temps, perquè mentre ella estava xerrant amb la del costat, la noia que ella havia guanyat a l’sprint estava esbufegant, i un detallet: era la campiona d’Espanya.
Després de l’Àfrica el torn del David, com sempre si s’ha de baixar de temps es baixa bé. Baixar un segon no val la pena així que baixar 50 segons sí que val la pena.
A continuació torn del Josep, amb molt bona actuació.

Per la tarda, temps de 50 papallona de la Vero, Paco i Xavi, i dels 200 braça del Paco.
Un cop va acabar el Paco cap a l’hotel, i a sopar pel Puerto.
De la jornada vespertina destaquem la medalla d’argent d’en Paco en els 50 papallona i de la medalla d’or en els 200 braça.

Dissabte, torn del 200 estils de la Vero i del David, fent la feina correctament. Després els 200 lliures de l’Àfrica, on va sortir banyada d’argent.
Torn del Xavi i els 100 esquena, guanyant la medalla d’argent. Després la Montse, i Paco 50 braça, guanyant l’or i l’argent respectivament.
A continuació torn de Clàudia i Josep 100 papallona, amb medalla d’or per la Clàudia i molt bon temps d’en Josep. Finalment Clàudia i en David en els 400 estils. D’aquesta prova destaco que es va viure les dos cares de la natació, la satisfacció per la medalla d’or de la Clàudia i la desqualificació del David, per motius encara desconeguts.
Després visita a la Laguna i visita a un Parador per fer fotos del Teide, del mar de núvols, ...
Per la nit sopar a l’hotel i celebració de les primeres medalles del grup.

Diumenge, hora dels 50 esquena del Xavi, guanyant l’argent. A continuació els 200 de la Clàudia, banyant-se en or per tercera vegada, i del Josep, baixant uns quants segons de la marca anterior.
Després, hora del 100 braça de la Montse i el Paco, on la Montse va batre el rècord d’Espanya de la seva categoria, i els dos van guanyar la medalla d’or.
I per acabar els 50 lliures de la Vero.

Un cop la Vero va acabar, vam preguntar per un restaurant i ens van recomanar el Nervioso. Després d’un hora i mitja voltant, el vam trobar i com no podia ser d’un altre forma estava tancat. O sigui que buscant, buscant, vam trobar el Restaurant Bodegón Campestre, QUIN DINAR!!! QUINA MANERA DE MENJAR!!! QUÉ BO!!! O sigui, que la tornada cap a l’aeroport per deixar a la Montse i a l’Àfrica va ser molt curta per alguns.

Tornada al Puerto, sopar de germanor dels que ens quedàvem, i després a descobrir la nit del Puerto. Com era diumenge hi havia poc ambient, però va haver-hi prou per sentir una gran frase que ha quedat per a la posteritat, sobre tot després d’un parell de mojitos.

Dilluns, un cop esmorzats, vam agafar la furgoneta i a donar la volta a l’illa. Excursió marcada pels kilòmetres que vam fer, la pujadeta per una carretera molt estreta, la baixada temerària, tot això per acabar a una platja de terra volcànica. De la platja qué dir, que la sorra cremava molt, impossible estar sense sabatilles. Arribar a l’aigua era una odissea!!!

Un cop torrats, a dinar. Després de dinar, carretera fins a trobar un far que no sé com es deia. A continuació a buscar balenes, però com ens vam passar, ens vam aturar a la Candelaria a fer una visita. Un cop vist el poble, carretera i manta cap al Puerto.

Per la nit sopar i a dormir que el TEIDE ENS ESPERAVA!!!

Dimarts, esmorzar a les 9. De 9:30 a 12, compra de souvenirs i objectes varis.
A la una ens vam acomiadar del Paco i carretera cap el Teide. Pocs minuts abans de les 14 hores estàvem a peu del camí que duia al Refugi Altavista. En Josep i el Xavi van portar la furgo al pàrquing del telefèric. Uns nois els van retornar i van arribar les primeres males notícies, el telefèric no anava! Glups!!! Alhora que menjàvem barretes i fruits secs, vam decidir pujar al refugi i al dia següent en lloc de pujar al cim vàrem baixar. De manera que a les 14:30 aprox. començava l’ascensió. La primera part fins la Montanya Blanca cap problema, solament que era molt llarga. En un parell d’hores estàvem al cim de la Montanya Blanca. Moment d’agafar forces i sentir les primeres queixes de cansament. Llavors va tocar pujar cap al Refugi.
El terreny es va tornar més difícil, encara que el Josep diu que no era per tant. És clar, ell portava bastons i puja a la muntanya molt sovint. En una hora i mitja ens vam plantar al refugi. Com era de dia, i alguns ens veiem amb cor, vam decidir de pujar al cim. Això sí, primer preguntant a l’encarregat del refugi si aniria el telefèric el dimecres i quan es trigava cap el cim. Ens va dir que la previsió era tres dies tancat i que la pujada era hora i mitja més. Així que la Clàudia, el Xavi, el Josep i jo vam decidir pujar. La Vero i la Loli es van quedar al refugi degut a problemes físics.

La pujada al cim es va fer dura pel terreny i la suposada manca d’oxigen. A les 19:40 el Josep i el David vam ser els primer en fer cim!!! 5 minuts més tard la Clàudia i el Xavi. Del cim remarquem les vistes impressionants i l’olor a sofre. Al cap de 10 minuts a baixar cap el refugi, fent una aturada en un mirador per gaudir de la posta de sol. Cap a les 21:30 estàvem al refugi. Vam arribar just a temps, ja que res més vam encendre el llum -que no portàvem i vam haver de comprar- 10 minutets. En arribar al refugi sopar, treure’ns les botes i a dormir. A les 5 del matí diana. Esmorzar, agafar els llums, i Teide cap a baix, que si no perdíem l’avió.
A les 8:20 aprox. vam arribar al pàrquing. El Xavi i el Josep van anar a buscar la furgo, ens van venir a buscar i a recollir al Paco a l’hotel.
Tot estava cronometrat, però el senyor que ens va fer els entrepans per esmorzar al costat de l’hotel es va endarrerir 10 minuts. Per sort això no va impedir arribar a temps per agafar l’avió.

Resumint: 7 dies intensos i inoblidables, on es van barrejar 3 dies de competició, amb 4 dies de vacances per relaxar-nos dels 11 mesos d’intensos entrenaments que hem dut a terme per preparar els diferents campionats celebrats durant l’any.

L'endeutament del CNB

Ser espanyol ja no és cap excusa

La responsabilidad de ser español

FRANCESC BRACERO - La Vanguardia (05/08/2008)

Tanto triunfo de deportistas españoles en los últimos años - de forma más avasalladora este verano- ha roto, parece que de forma definitiva, el tópico del deportista aislado que ganaba por esfuerzo propio y sin una infraestructura detrás que lo apoyara. La estrella de la selección española de baloncesto, Pau Gasol, protagoniza un original anuncio de Nike para la campaña de los Juegos Olímpicos en el que se sentencia que "ser español ya no es una excusa. Es una responsabilidad".

La frase no la pronuncia Gasol. Aparece impresa en la pantalla como colofón a un monólogo que el pívot de Sant Boi dedica a periodistas y aficionados. En el spot, Gasol agradece las muestras de apoyo recibidas, pero pide que nadie se conforme con lo conseguido hasta el momento: "Si ya os dáis por satisfechos, estareis ayudando muy poco a nuestro país. De hecho, estareis limitando nuestras posibilidades".

En una variación muy libre sobre la histórica frase de John F. Kennedy "no te preguntes qué puede hacer tu país por ti, pregúntate que puedes hacer tú por tu país", Gasol proclama que prefiere la gloria de equipo a la fama personal. "Está bien conseguir que tu país te admire, pero es mucho mejor lograr que el mundo admire tu país ¿no crees?". Si algo demuestra este anuncio es que cada día hay más deportistas catalanes que prestan su imagen sin tapujos y asumen sin problemas ensalzar el valor de representar a la selección de España en un momento en que el deporte español está en la cúspide.

El anuncio de Nike corrió ayer por internet como la pólvora. Y generó también algunos comentarios políticos a propósito del lema que suscribe el jugador catalán de los Lakers. Es el caso, por ejemplo del portavoz del PP, Esteban González Pons, quien señaló que "Gasol, desde Estados Unidos, es consciente de la importancia que tiene España como un país unido y la poca que tendría como una serie de territorios separados". El dirigente popular acusó a los políticos nacionalistas de "meter a los deportistas en política", lo que calificó como "una barbaridad". informa Carmen del Riego. Para el portavoz del PP, mezclar deporte y política es "de las cosas menos inteligentes" que se le ocurre que puede hacer un político. Que la normalidad se ha impuesto en la participación de jugadores catalanes en torneos en los que representan a España lo demuestran incluso las palabras de Eduard López, vicesecretario general de coordinación interna de ERC. "Defendemos que los deportistas catalanes puedan escoger libremente participar en las competiciones internacionales defendiendo Catalunya", indicó, sin cuestionar sus apariciones publicitarias.

Una de las cosas que refleja el spot de Nike es que ahora la marca España es un activo publicitario en el mundo del deporte. Lo español se ha convertido en un valor en alza y las empresas no dudan en utilizarlo.

El CNB és un estil de vida

Llangardaixos

28/6/2007 EL PIANISTA DEL MAJESTIC // ARTURO SAN AGUSTÍN

Dimarts li van concedir al Club Natació Barcelona la Creu de Sant Jordi. En aquest país nostre hi ha clubs que diuen ser més que un club i hi ha clubs, com el CNB, que no ho diuen i que ho són. I el que en altres clubs és una simple pretensió, papalloneig social i decadència, al CNB és còmoda i sincera llibertat.

No tot és piscina i platja al CNB. També és frontó. Amb el Bisbe, que així li diuen a l'advocat Lluís Duró. I el Pájaro, que és l'Agustí Brugués. Amb Ricard, a qui li diuen el Rata. I amb Wenceslao Riba que, als seus 92 gloriosos anys, encara guanya els de 50. Crits mullats. Olor de clor. Dòmino. Cossos i mirades. Records de les nòvies nedadores amb els seus barnussos blaus. Miralls massa sincers i papades traïdores. Discussions al xerès. Records d'Irún, que també era pilotari. Industrials a la llimona. Hereus a la taronja. Fotògrafs de marca. Llicenciats en gambes. Cronistes melòmans. Periodistes esportius amb bigoti i calba solar guarnits amb gorres marroquines. Etcètera.

No hi ha fauna més singular i variada que la que es pot observar al CNB. Fauna pagana perquè així ho exigeix el culte al sol invicte. El CNB sempre ha estat senat romà. Senat i termes. O sigui que, amb el barnús posat o lluint panxa, un ha vist passejar per les seves instal.lacions August, Marc Antoni i, per descomptat, Juli Cèsar, gran jugador de dòmino. Juraria que també he vist en aquell club el general Germànic. I, més recentment, crec que no menteixo si dic que, una tarda, vaig veure abandonar les seves instal.lacions la bona de Júlia Vipsània Agripina.

Aquella turbulència vital continguda quan estava en banyador, aquell serrell, aquell Joan Capri, era també romà, però pertanyia al sector filosòfic. Grans, irrepetibles emperadors al sol els socis del CNB. I llangardaixos que no admeten la protecció de cap crema solar. Els llangardaixos del CNB asseguren tenir una pell tan especial que el molt sol no els perjudica.

El CNB és un estil de vida. Per a gent intel.ligent, és clar. Per a autèntics emperadors i emperadrius.

Clica per veure l'article original