En directo, desde el infierno

Si la talla moral de las personas se demuestra en los grandes dramas, la de los medios de comunicación se demuestra en las grandes tragedias.

Hay buena gente trabajando en televisión, por supuesto, como también hay buena gente trabajando en una guerra. Y la televisión, como la guerra, puede tener un objetivo noble. En la guerra a ese objetivo lo llaman Libertad. En la televisión lo llaman derecho a la información. En nombre de la Libertad se han cometido muchas atrocidades. En nombre del derecho a la información también.

Las agendas de los medios se conforman por una regla que cruza dos variables: número de víctimas y proximidad de éstas. 10 víctimas en Barcelona es más noticia que 20 que en Luxemburgo. Y 40 en París es más noticia que 60 en Angola. Una inmensa tragedia en Madrid implica, evidentemente, una programación especial de, como mínimo, un día entero y parte del siguiente. Para llenar todo eso se necesita mucho contenido que, en realidad, no existe.

Cuando hay un enemigo definido todo es más fácil porque puedes recuperar imágenes de archivo de ETA o de Osama Bin Laden pegando tiros en el desierto. Puedes poner fragmentos de tal o cual documental, de tal o cual entrevista del pasado. Pero cuando no hay enemigo, las televisiones tienen que echar mano de la imaginación: recordar cuándo ha pasado algo parecido, especular con las razones, telefonear a expertos, mostrar cómo la prensa extranjera se ha hecho eco de la noticia... El problema es que todo eso es demasiado intelectual, son sólo datos y palabras. Y la televisión necesita emoción. Mostremos, pues, el dolor y el asco.

Un pariente que no sabe adónde ir porque nadie le informa vale un punto. Las declaraciones de un bombero diciendo con la voz rota que nunca ha visto nada tan espantoso, dos. Una madre llorando, tirada en el suelo, es un triple desde medio campo. Y unos buenos recursos del avión rodeado de cadáveres es la utopía de la libertad de información, el Nirvana catódico.

La muerte es el mejor espectáculo del mundo, y las televisiones lo saben tan bien como lo sabes tú. Estoy deseando que se instaure la TDT para poder ver muertos en alta definición. Va a ser casi como estar en el epicentro del infierno.

Por José A. Pérez

Font: mimesacojea

El misteriós cas del llibre del centenari del CNB

El president Millans anuncià a bombo i platerets el juliol del 2006 (que és quan tots vam rebre els fulls que us adjuntem en aquest post, i que podeu engrandir clicant a sobre d’ells) la presentació a càrrec del seu autor, Lluís Permanyer -cronista oficial de la ciutat de Barcelona-, del llibre del centenari del CNB pel 17 d'abril de l'any següent, 2007, el del centenari del CNB.

Ja en el núm. 645 de “La revista del Club”, del març 2007, en la pàg. 06, escriu un article el Sr. Permanyer anunciant l’encàrrec rebut directament del nostre president Millans. També t’adjuntem aquí l’article del Sr. Permanyer, per si el vols revisitar.

Bé, el cert és que ja hi som a mitjans d'agost del 2008, i del llibre res de res.

Però el que ja és de nota és que prèviament aquesta Junta Directiva ideà un sistema per engrescar a uns quants socis/ies perquè paguessin 100 euros per tenir dret a que constés el seu nom en un capítol del llibre. Tot just després de l'estiu del 2006 s'obre una llista a recepció durant unes setmanes, i al seu tancament aconsegueixen més de 300 socis/ies inscrits/tes. Hi ha qui s'inscriu a títol personal i qui inscriu a la família, qui paga 100 euros pel nom d'un soci, 200 per dos noms de socis, 300 per tres, ... Una senzilla multiplicació, amb un mínim de 300 noms de socis/ies a 100 euros cadascun, ens dóna uns 30.000 euros (5.000.000 de les antigues pessetes).

Que en la primera data, 17 d'abril del 2007, no presenten el llibre? Cap problema, diuen que serà en el Sopar Commemoratiu del Centenari del Club, el divendres 9 de novembre del 2007, i el soci s'ho empassa.
Que tampoc el presenten llavors? Cap problema, diuen que per la setmana de Sant Jordi del 2008, i el soci calla.
Que repeteixen la jugada? Cap problema, deuen de tornar a pensar els directius. Doncs no senyors, ara tindran problemes.

Hi ha gent que ha pagat per una il·lusió, molts mesos per endavant, i alguns una quantitat respectable.
I, o surt el llibre o faran soroll i reclamaran la devolució de l'import pagat. S'ho imagina això el president, un grapat de socis i sòcies exigint, en les oficines del Club, la devolució del diners per incompliment de la paraula donada tan alegrement?













Fa un parell de setmanes, un divendres, un soci de nom Albert, va coincidir amb el president i, amoïnat com estava, li va etzibar que què passava amb el llibre del centenari.

Voleu la resposta del president? Li va dir que estigués tranquil, que amb tota seguretat el llibre es presentarà aquest novembre, de nou en el tradicional sopar de fi d'any; que el retard es deu a un problema al voltant de les fotografies del llibre.
Us ho podeu creure? Un any i mig, 19 mesos de retard per unes fotografies?
Bravo pel president! És tot un crack! S’ha superat a sí mateix. De matrícula d'honor.

Bé, el Sr. Permanyer ja fa mooooolt de temps que va complir amb l'encàrrec d'escriure la història del CNB. Intentarem contactar amb ell per explicar-li el neguit d'alguns socis que van pagar per veure escrit el seu nom en el llibre.

Estarem a l'aguait. Només ens cal esperar que arribi novembre i el tradicional sopar de cada any.

Un bar-restaurant, a peu de platja, sense gelats !!

Bústia del soci/ia

(I)
Sento no haver rebut l'e-mail per signar-lo, tota la meva família i jo.
Ens sembla a tots inaudit que en un club davant de la platja i a ple estiu, no es pugui menjar més que un tipus de gelat, d'una coneguda marca, però que pel seu tipus i mida està destinat més per als postres que no pas al goig de prendre un gelat en qualsevol moment del dia.
Per suposat els primers perjudicats són els petits, però també en prenen, i no pas pocs, els adolescents i els no tan petits.
Penso que qui regenta un restaurant i un club davant del mar ha de ser capaç de veure les necessitats més bàsiques, segons els tipus de socis. Es lògic que al principi el Grup Andilana, que regenta el restaurant, no tingui del tot clar les necessitats de tots els socis. Però també és feina del Club anar donant a conèixer aquestes necessitats.
En fi, no s'ha de perdre l'esperança de que en breu puguem menjar-nos un "geladet" més variat i a per tots.
Montse Guadayol


(II)
I les nostres patates braves!
On han anat a parar les tapes?
Què se n’ha fet de l'ensaladilla russa?
És que als ingredients no els hi agrada el Club, i han sortit per cames, per no tornar mai més? Fins al darrer estiu podies menjar-te que si unes tapes, que si unes patates braves, que si una ensaladilla russa. Fins i tot podies menjar-te, si et venia de gust, un entrepà de truita a la francesa, o un entrepà de beicon i formatge, o de frankfurt!
Penso que totes les referències gastronòmiques que he posat, són ben senzilles.
Podria entendre que el sistema de treball del Vista Mare no els hi permeti fer tapes, entrepans a mida, etc. Però potser hi ha altres solucions al nostre abast que no utilitzem. Per què no utilitzem el bar del costat de la piscina per poder menjar-hi només entrepans, tapes, begudes i gelats? Al cap i a la fi durant les obres del club aquest espai va fer molt bé el seu servei. Per què no es fan els números per veure la rendibilitat d'aquesta opció?
En fi, espero que no passi com en els dibuixos animats, i tots els ingredients per fer delicioses tapes i uns bons entrepans tornin el més aviat possible.
Afegiré per acabar que des de fa uns quants dies fan entrepans de truita a la francesa, no només de truita de patates.
Montse Guadayol

Pressupost del CNB per a l'exercici 2008

Per a tots els socis i les sòcies que no hi van poder assistir a la darrera assemblea ordinària del dia 22 d'abril d'enguany, i que no van rebre la Memòria 2007.

Cliqueu per engrandir l'imatge

Sorpresa, incredulitat, al·lucinació, ...

Podríem esgotar tots el qualificatius. Causa estupor analitzar amb un mínim de rigor aquest pressupost per l'exercici 2008 del CNB. Caldria demanar explicacions detallades a la Junta Directiva, i en especial al vice-president econòmic Sr. Pere Meseguer, d'alguns dels conceptes que hi consten. Però d'això ja tindrem l'oportunitat de fer-ho més endavant.

A tall d'exemple voldríem que us hi fixéssiu en el concepte "Imprevistos", com a despeses per l'any 2008. Mireu la quantitat fixada. No, no és cap errata d’impremta.

Cinc euros? El que costen cinc cafès al Vista Mare, restaurant del Club? És que potser es tracta d'un concepte afegit perquè quadri el pressupost? Per favor, ... Potser serà millor que ens estalviem els comentaris.

Un conegut constructor i expresident d'un club de futbol català deia molt sovint una frase, amb la qual sempre quedarà associat:

"Al soci no se'l pot enganyar"

Doncs això mateix.

I si aquest era el pressupost per l'any 2008 pel qual es demanava l'aprovació dels socis/ies assistents a l'assemblea, aleshores per quina destinació urgent eren els 120 euros/unitat familiar de la derrama?

Skufca (CNB) i la tècnica basca

Paleta contra pilota

Moltes persones deixen el seu país per anar a buscar feina en un altre lloc on l'oferta laboral és més gran. Això mateix és el que va impulsar Emiliano Skufca a abandonar la seva Argentina natal i provar sort a Espanya.

El que mai no s'hauria imaginat és que, a més a més de trobar una bona feina, s'acabaria convertint en el campió d'Espanya i d'Europa de pilota basca en l'especialitat de paleta i guanyador de la quarta edició de la Copa del Món d'aquest esport.

Nascuda a la zona nord de la península Ibèrica, aquesta pràctica continua fascinant les masses per la seva rudesa i la llarga tradició que l'envolta.

Estàs preparat per donar cops a la pilota?

Curiositats olímpiques

El nen que va ser campió olímpic

perquè passava per allí…

Imagina, París, 1900… Durant els Jocs Olímpics organitzats (* és un dir, perquè la crònica popular els tatxa de desastre total *) en la capital francesa, els remers holandesos Roelof Klein i Francois Brandt descobreixen horroritzats que el seu timoner, segurament enamorat de la fantàstica "nouvelle cuisine" gal·la, excedeix del pes reglamentari.

Els remers, que malgrat no ser espanyols sembla que eren uns artistes en el noble art de la improvisació, li demanen amablement ajuda a un nen que troben pels carrers parisencs (i que segons la crònica pesava uns 33 quilos i tenia una edat indeterminada entre els 7 i els 10 anys) perquè els guiés durant la regata en el rio Sena. El nen accedeix i després succeïx l'impensable, la parella holandesa i el jove i desconegut timoner francès guanyen la carrera.

El noi acudeix a la cerimònia i recull el seu premi, que per aquells temps no consistia en una medalla d'or, sinó en pitilleres i altres articles per l'estil.  Després es perd per a sempre pels mateixos carrers en els quals l'havien trobat.

Res s'ha tornat a saber (ni tan sols el nom) d'aquell desconegut timoner, l'edat del qual alguns historiadors com l'holandès Tony Bijker -que va ser qui va descobrir aquesta increïble història- posen en dubte, estimant-la en realitat entre els 12 i els 14. Però la veritat és que fins al moment i segons les dades oficials dels Jocs Olímpics, segueix sent el llaurejat més jove de la història dels Jocs Olímpics.
 

* Els Jocs de París 1900 van durar més de 5 mesos -maig a octubre-, doncs es van realitzar dintre del marc de l'Exposició Universal. L'organització va ser molt dolenta a pesar de fer-se en la ciutat natal del Baró Pierre de Coubertin. No hi va haver medalles i els obsequis que es van dur els vencedors van ser en la seva majoria de donacions de particulars. Per primera vegada van participar dones (11 de 1325 competidors). *