Veterans del CN Barcelona 2007-08

Clica per engrandir

Font: WPA - Waterpolo Asociación

“El Ironman no es ni inhumano ni para superhombres”

En la historia de los Ironman, la competición que más pone a prueba los límites del cuerpo humano, el nombre de Marcel Zamora (CNB) aparece con letras de oro. El atleta barcelonés, de 29 años, es el único español que ha logrado ganarla. Sucedió el año pasado, en Niza, después de convertirse también en el primer español en conquistar un medio Ironman. El 20 de mayo, comparecerá en el de Florida y luego en Mónaco, antes de intentar el asalto al Ironman de Hawai, la meca y el sueño de todo triatleta.

Perfil

A los ocho años, Marcel Zamora corría crosses y carreras de fondo, salía en bicicleta con su hermano y pensaba sólo en el deporte. Cuando tenía 16, animado por tres compañeros de clase, se estrenó en el mundo del duatlón. Fue un primer paso hacia el triatlón, mundo en el que se adentró después de que en el Club Natació Barcelona le animasen a nadar. En su estreno, en las categorías inferiores, ya se subió al podio. Y, desde entonces, no ha parado. Campeón de Cataluña de duatlón olímpico (2002, 2004), campeón de Cataluña de triatlón absoluto (1998, 2003, 2004, 2005), subcampeón del mundo de duatlón de larga distancia (2005), Marcel Zamora es uno de los apenas 10 españoles que practica profesionalmente este deporte; el primero en ganar un Ironman (Niza 2006), y un medio Ironman (Mónaco 2006) y miembro destacado de la generación de oro que componen Iván Raña, los hermanos Llanos, Javi Gómez Noya y Ainhoa Murua.

¿En qué consiste un Ironman?

En nadar 3.800 metros, hacer 180 km en bicicleta y correr un maratón.

¿Hay cuerpo humano que pueda resistir eso?

¡Claro! Es un esfuerzo muy grande, pero no inhumano ni de superhombres.

¿Está seguro?

Sólo le diré que un Ironman lo disputa todo tipo de gente, también personas mayores, de entre 60 y 70 años.

¿Y cuánto tiempo pueden emplear?

Pues el límite está en 15 ó 16 horas. Hay personas que, sólo en el maratón, ya emplean cinco horas.

¿Y usted?

Unas ocho y media en total.

¿Y cómo se le queda el cuerpo cuando acaba?

Cansado, pero la recompensa que obtienes al final es fantástica. Del primer al último participante, todos se sienten ganadores.

¿Eso es lo que hace que tanta gente se haya enganchado a este deporte?

El Ironman está considerada como la prueba de un día más dura que existe. Si logras acabarla, sea en la posición que sea, has logrado un reto personal. Y eso engancha mucho.

En una prueba tan dura ¿qué cuenta más: el físico o la cabeza?

La cabeza, sin duda. Los límites del cuerpo son desconocidos, pero, si no tienes capacidad de sufrimiento, si te falla la cabeza, es muy difícil que acabes una prueba así.

De hecho, usted no tiene un físico imponente. ¿La gente se sorprende cuando le ve?

Algunos sí que lo han hecho. Quizá se esperan un tipo más fortachón: yo mido 1,74 metros y peso unos 65 kilos.

¿Se necesita un físico determinado para practicar un Ironman?

No, aunque las características cardiovasculares, el tipo de musculatura y la estructura ósea de cada cual tiene su importancia. En un triatlón corto, el físico tiene más importancia.

Pero hay que estar muy entrenado ¿no?

Sucede como en un maratón: que lo disfrutas más si vas bien entrenado. Si no, vas a sufrir.

Debe de ser muy duro entrenarse para una prueba tan exigente.

No es tan agobiante como prepararse para un maratón, es más variado y menos aburrido.

¿Y cuántas horas se entrena al día?

Entre dos y seis. Y, cuando preparo una competición como la de Hawai, que es la final mundial, unas siete.

¿Cómo las reparte?

En dos sesiones. Por la mañana, suelo correr e ir en bici, y, por la tarde, nadar. A veces, añado una tercera sesión de gimnasio.

Pero usted trabaja también. ¿De dónde saca el tiempo?

Soy monitor del Club Natació Barcelona, donde también me entreno, y, en épocas de entrenamiento fuerte, sólo trabajo unas dos horas. También tengo un grupo de unas 20 personas a las que les hago entrenamientos personalizados a través de Internet.

¿Ser el único español de la historia que ha ganado un Ironman no le permite vivir sólo de su deporte?

No es fácil. Ahora soy un referente y los patrocinadores me valoran más porque saben que soy un gancho. Pero hasta llegar ahí cuesta mucho. Tienes que trabajar para poder financiarte los viajes, entre otras cosas.

¿Sus padres le ayudaron?

Pese a que no son deportistas y a que consideran que este deporte es una locura, he tenido la gran suerte de que siempre me han apoyado. No buscan la parte negativa y ahora están muy orgullosos de lo que he logrado.

¿La gente le reconoce por la calle?

Sí, hay gente que me reconoce y me pide una foto. Éste es un deporte que cada vez tiene más aficionados y practicantes en España.

Pero no es un deporte para niños.

No; es más tardío. Se empieza en la adolescencia, con 15 ó 16 años, porque requiere un gran esfuerzo físico.

Font: SportMagister

Primer equipo masculino de sincronizada en España

No son Gemma Mengual. Pero ilusión no les falta. Es el primer equipo español de natación sincronizada masculina. Empezaron a entrenar hace 4 meses.

Hoy reconocen que no se mueven como las chicas, pero su objetivo es otro.

Su entrenadora, hermana de la medallista Andrea Fuentes, dice que les queda mucho por hacer, pero está orgullosa de sus progresos.

Ellos se conforman con abrir el camino de la natación sincronizada masculina profesional. Quien sabe si acabarán haciendo de burbujas en algún anuncio.

Clica per veure l'article original (07-04-09)

Breu història de la 'fantasmagòrica' Secció de Rugby del CNB

 

El "Nata" de 1922

La nostra Secció de Rugby es va fundar l’any 1922. Hem de recordar que és el segon equip de rugby en aparèixer a Catalunya i a l’estat espanyol. Per tant, ens podem considerar com uns dels pioners d’aquest esport al nostre país.

El dia 17 de desembre del 1922 trobem un anunci al diari "La veu de Catalunya", un avís de la secció d’esports del CN Barcelona convocant a tots aquells socis del club i amics del Rugby, a les 8.15 del mati, al baixador de Passeig de Gracia, amb la intenció de traslladar-se al poble de Cornellà per procedir a la selecció d’un primer i segon equip.

Aquell any, el CNB Rugby va començar a entrenar-se al camp anomenat "New Catalonia", tots els dimecres i divendres de 7 a 9 del matí. El nostre primer partit va ser contra el Catalunya Sporting Club, que es va saldar amb una derrota dels nostres per 19-0.

En la actualitat (any 2003) el CNB Rugby està format per dos equips sènior que militen a la 1a Divisió Catalana i a la Segona Regional.

Ja no existeix la Secció de Rugby del CNB, per molt que encara hi consti a la pàg. web del Club. El CNB segueix afiliat a la Federació Catalana de Rugby, Per què? On és el nostre equip de rugby? Qui són els nostres jugadors? On hi juguen? Què s'ha fet de l'Escola de Rugby del CNB? Quin és el pressupost d'aquesta secció? Qui és el seu delegat esportiu? Amic Sebastià, tens respostes a aquestes preguntes? A banda de ser conegut com "El tremendu", també caldrà titllar-te de "L'enterrador", perquè sota el teu mandat quasi han desaparegut històriques, cabdals i exitoses seccions esportives del CNB com l'atletisme i el rugby. Chapeau! A més d'una nefasta gestió econòmica, apunta't una indigent gestió esportiva. Insuperable, oiga!

"Amb 65 anys, mantinc la mateixa marca que tenia amb 17"

Josep Claret Mite de la natació. Nedador, tècnic, posseïdor de set rècords mundials de veterans, mestre de Estiarte, és pura història viva.

EMILIO PÉREZ DE ROZAS (28/03/09)

Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: Jan Freese, un altre d'aquells holandesos llestos que va arribar a Barcelona i, així que la va veure, s'hi va quedar per sempre, em va demanar l'altre dia a la Boqueria que l'entrevistés. Em va donar un sol motiu que, lògicament, em va semblar suficient, almenys, per intentar-ho: "Neda tan ràpid ara, als 65 anys, com quan en tenia 17 i l'entrenava jo". Digui'm que l'amic de Cruyff no m'ha enganyat.

Ha estat a punt d'enganyar-lo, però no: Jan no sol enganyar ningú. És cert que, 48 anys després, segueixo fent gairebé el mateix temps en una de les meves proves favorites, els 50 metres papallona. Abans, l'any 62, quan vaig participar en els Europeus absoluts de Leipzig, quan em vaig convertir en el primer espanyol que accedia a una final (per aquest motiu Juan Antonio Samaranch em va premiar amb un gerro que encara conservo), la meva marca oscil.lava entre 28 i 29 segons. Dissabte passat, a Vilafranca del Penedès, vaig establir un nou rècord del món de màsters, és a dir, de veterans, al parar el crono en 29.27 segons. També vaig fer pols el de 100 papallona, amb 1.05.90, per primera vegada vaig baixar dels 1.06. Aquesta marca ha representat una de les alegries més grans de la meva vida.

¿Per què això el fa tan feliç?

El desembre passat va morir el meu amic Gerardo Steudel. Pocs dies abans m'havia felicitat per Nadal amb una meravellosa postal en què desitjava que els meus esforços es ve- iessin recompensats algun dia amb una marca inferior a l'1.06 en els 100 papallona. Quan, poc després, vaig saber que havia mort vaig pensar: "Així que puguis, ho intentes". I, mira, dissabte, a Vilafranca, em vaig tirar a l'aigua pensant en ell, sí, i vaig tenir l'alegria de complaure'l. No vaig trigar ni 10 minuts a trucar a la seva dona, que va ser més feliç que jo. O gairebé. Va ser meravellós.

¿Com és possible que, complerts ja els 65 anys, faci el mateix temps que amb 17 en els 50 metres?

Té diverses explicacions. Una, per exemple, és que ara disfruto molt més de la natació. Ara sóc el meu propi entrenador, nedo per plaer. Si em clavo unes pallisses de 3.000 metres cada dia i sessions de gimnàs que em pleguen és perquè vull, perquè disfruto amb això. Més. Abans, en aquells temps, quan nedàvem no reflexionàvem, ni nosaltres ni els nostres entrenadors, sobre el que fèiem. Ara, per exemple, analitzo cada moviment a la piscina i, a base d'estudi, he aconseguit optimitzar el meu esforç. Per exemple, abans recorria els 25 metres de la piscina amb 13 braçades, ara la recorro en set. Els meus braços són com rems. Abans no m'animava ningú; ara tinc al meu costat la meva dona, Eila Pyrhönen, olímpica finlandesa, també en papallona, a Tòquio-64, que m'ajuda molt.

Acer inoxidable
Si vostè decideix saludar a Josep Claret (Sallent, 1944), vagi amb compte. Si s'acomiada copejant-li el muscle, vagi amb ull o pot destrossar-se els dits. És pur acer inoxidable. No només neda o es maltracta en el gimnàs: també fa rem. És més, també és campió en alguna cosa que es diu rem indoor. Històric entre els nedadors i entre els tècnics (ha entrenat a set importants clubs), estima amb passió l'aigua. La piscina. I, malgrat ser d'acer inoxidable, no s'enfonsa. Mai.

Té set rècords del món de veterans. ¿Quan pararà?

Hauria de dir que fins que el cos aguanti, però no, serà fins que deixi de passar-m'ho bé. Miri, l'altre dia, a Vilafranca, em vaig emportar una altra gran alegria. ¿Sap per què? Perquè vaig veure nedar, un altre cop, la Rosa Sellarés, una meravellosa atleta, i senyora, de 99 anys, del meu club, del Nagi, que va tornar a competir amb nosaltres després de superar alguns problemes físics. Veure-la m'injecta optimisme. És fantàstic. El dia que no m'entreno, tinc la sensació d'haver-me estafat a mi mateix o que estic donant avantatge als meus rivals. Per això, quan no nedo, vaig al gimnàs a castigar-me.

Després de la petició de Jan, vaig repassar el llibre de Manel Estiarte Todos mis hermanos i el vaig veure en una foto. Perdoni, però no resisteixo la temptació de dir-li que molt més vell.

No li vull dir de quan és la foto. No, millor que no l'hi digui. Però, sobre el Manel, li diré dues coses. Una, jo sóc qui li va ensenyar a nedar. Jo sóc qui va organitzar els primers partits de miniwaterpolo en què ell va començar a demostrar les seves habilitats, amb només 7 anys, agafant la pilota amb dues mans ¡perquè era gairebé tan gran com ell! Jo li vaig fer de xòfer, de professor, d'acompanyant, de tot. A ell i a la seva meravellosa germana Rosa, que va acabar suïcidant-se i provocant llàgrimes en la nostra ànima. Jo els anava a buscar a casa, a les set del matí, i els portava a la piscina. Per a mi, Manel és el Dalí del waterpolo, un geni irrepetible per la seva qualitat humana, picardia, habilitat aquàtica i intuïció. El waterpolo li deu molt.

¿Per què costa tant que surtin bons nedadors a Espanya?

Tot arrenca de la nostra mentalitat, dels nostres horaris, de la nostra manera d'organitzar-nos la vida, de com compatibilitzar estudis i esport, dels fins que ens proposem. I, per què no dir-ho, de la manera com ensenyem els nostres nens a nedar. Això, ho sento, és un desastre. S'han de fer piscines per ensenyar a nedar, i no ensenyar a nedar en piscines de competició. O amb monitors que ni es tiren a l'aigua amb els nens, sinó que els posen un flotador i els guien amb un pal. S'ha de jugar amb ells a l'aigua, ensenyar-los a estimar el medi. No per tenir pressa per treure nedadors les bases són millors, no.

Clica per veure l'article original

Esquerdes en el CNB !

Grup de Marxaires - Illes Formigues -

Ruta sobre les Illes Formigues  
dissabte, 25 d'abril de 2009

clica: dades informatives

Hola a tots i totes
Us annexo la convocatòria de la propera excursió a la Costa Brava pel proper 25 d'abril
Si el dia ens acompanya serà fantàstic!
Així doncs no us gasteu tots els calerons durant la Setmana Santa i guardeu-ne uns quants euros per aquesta sortida
Ànims i apunteu-vos com sempre a la recepció de la sauna
Ens veiem a la muntanya!

Xavier Cercós 
P.S.: Us annexo també el menú de Mas Ferriols perquè aneu fent boca

Sí, m'agrada llegir

Nota: Dedicat al soci Eduard Cot

CN Sabadell y CN Barcelona empatan en un partido defensivo

El CN Barcelona empató a siete en la pileta de Can Llong ante un CN Sabadell que nunca dio por perdido el partido y empató gracias a un buen último cuarto periodo. El encuentro arrancó con un CN Barcelona más enchufado, sobre todo muy metido en defensa y tras un 0-2 de inicio se alzó con el primer cuarto por 1-3. Reaccionó en la reanudación el cuadro de Xavi Balaguer que acortó hasta el 2-3 con un Marko Cuk y Ricard Aguirán muy activos. Este inicio de periodo permitió que los locales se fueran al descanso con una desventaja de un gol.

Tras el descanso el choque se convirtió en un auténtico toma y daca y cada gol de los visitantes era respondido por otra diana vallesana. Un último gol cenebista les otorgó ventaja de dos goles de cara al cuarto periodo. En este postrero cuarto, Xavi Balaguer propuso una defensa que ahogó las intenciones visitantes que no salieron de este entramado y ya no pudieron marcar. El CN Sabadell aprovechó esta situación para llevar las manijas del juego, anotarse un parcial de 2-0 y acabar empatando a siete.

DIVISIÓN DE HONOR MASCULINA

VIGÉSIMOPRIMERA JORNADA, 04/04/2009

CN SABADELL 7 – CN BARCELONA 7

CN Sabadell: Juan Carlos García, Ricard Aguirán (2), Oscar Carrillo, Adrià Carabí, Dragan Budjen, Daniel Cèrcols (1), Oscar Rey, Marc Soler, Yuri Biart, Kresimir Zubcic (1), Jorge Millán (1), Marko Cuk (2,1p).
Entrenador: Xavi Balaguer

CN Barcelona: Iñaki Aguilar, Richard Campbell (1), Balazs Sziranyi (3), Ricardo Perrone, Eric Marsal (1), Marc Hernández, Rhys Howden, Joel Esteller, Pere Estrany, Blai Mallarach (2,1p), José Rodríguez y Daniel Sulla.
Entrenador: Toni Esteller

Parciales:  1-3 / 3-2 / 1-2 y 2-0

Árbitros: Fernando Moreno y Antonio Suárez

Via: WPA - Waterpolo Asociación (04-04-09)