Anna Blanch (del CN Barcelona), 'top ten' del windsurf mundial ( ... i 2a part)

Anna Blanch, a l'Arucitys

A Anna Blanch (Barcelona,    1982) li col·loquen les    càmeres o lents més    sofisticades del món a la    seva taula, ja que els seus    vídeos sobre les onades fan    estralls. És més, amb    Desigual, els vestits de    neoprè Ion i el seu col·lega    Robby Naish, mite de Hawaii,    una de les seves principals    patrocinadores són les    càmeres de filmació Gropo.
I aquesta serà, diu, la seva pròxima vida: promocionar el windsurf arreu del món, amb pel·lícules, vídeos, articles, classes i altres promocions.

–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: ningú diria que vostè acaba de ser operada d’una hèrnia discal i que, poc després, li han hagut gairebé de recompondre meticulosament l’oïda dreta perquè s’estava quedant sorda. ¿Quin tipus d’esport és aquest que practica on es queda feta un mapa?
–No ha sigut tan dramàtic, no ha sigut tan dramàtic, però la veritat és que quan vaig anar a veure el metge pels meus constants mals d’esquena, em va dir: «Però, ¡nena!, ¿quin esport practiques tu que t’ha deixat destrossada la columna?» I, quan li vaig explicar que feia windsurf, l’home no entenia res de res. Però, sí, té una explicació molt senzilla i lògica.

(Clica per a engrandir)

–Perdoni que li digui, deu ser senzilla, molt senzilla, però de lògica no sé si en té gaire.
–Si vols guanyar, si vols estar entre les millors, cosa que jo ja em començo a qüestionar perquè, la veritat, estar entre les tres primeres costa horrors... Bé, si vols intentar-ho, has d’aconseguir navegar molt veloç i, sobretot, en la meva especialitat, saltar ben amunt, fer la pirueta més rebuscada i això vol dir que t’has d’elevar, almenys, sis o set metres per sobre de l’onada. ¿Què significa això? Doncs, senzillament, que el teu aterratge a l’aigua, la recepció, és gairebé com si el fessis sobre ciment.

–I això, és clar, va castigant, maltractant, trinxant les vèrtebres.
–Quan t’entrenes o competeixes o, fins i tot, quan practiques amb els teus amics, encara que només sigui per divertir-te o, també, sí, per perfeccionar un salt, una maniobra, ho has de fer a un nivell molt alt, i encara que pretenguis no castigar el teu cos acabes maltractant-lo una mica. I això que nosaltres som com roques, ja que has de ser molt fort, molt, no només per saltar, sinó també per suportar la força del vent i la intensitat de l’onatge. Si vostè veiés les onades que es formen a la platja de Hookipa, la meca del windsurfing, i la intensitat del vent de Hawaii, ho entendria tot.

Tot significa la seva obsessió per anar-se’n cap allà, de deixar-ho tot, els estudis d’Enginyeria Naval, el títol en Imatge i So, els amics catalans, els pares, la família... Tot.
–Miri, l’hi explicaré perquè, si no, corro el risc que, efectivament, no entengui què significa ser windsurfista, ni el tipus de vida que fem. Jo, cada matí, sigui on sigui del món, el primer que faig és obrir l’Skype per contactar amb tots els meus col·legues de professió i, immediatament, ficar-me a Windguru.com, que és la pàgina del temps. Amb aquestes dues pantalles ja sé on hi ha onades, on hi ha vent, i on he d’anar. I si algun dels meus companys em diu que a Cap Verd hi ha previst el millor vent o la millor onada, doncs miro d’anar cap a allà. Encara que, la veritat, comença a no haver-hi ja cap lloc tan ideal com Hookipa, la meca.

–Ho he entès, encara que em sembla tan salvatge com li va semblar al seu doctor això de l’hèrnia discal. Però i l’oïda, ¿com va anar això de l’oïda?
–Doncs per una raó similar. D’estar tantes hores ficada al mar, volant sobre les onades, saltant, caient sobre l’aigua, submergida –és clar, no sempre aconsegueixes aterrar dreta, sencera– l’oïda es va omplint d’aigua i, sobretot, el que és pitjor, de sal, i els timpans ho acusen. I ho acusen tant que corres el perill que se’t foradin.

–Malgrat tot, ja veig que aquesta és la vida més guai que ha trobat i, per descomptat, no pensa canviar-la.
–S’ha de ser valent i tenir molts nassos per competir al més alt nivell en windsurf. Jo, la veritat, començo a no ser ja de les millors, però formar part d’aquesta família m’agrada, m’encanta i m’enorgulleix. Som nòmades, volem viure a l’aire lliure, busquem l’onada somiada i, sobretot, un mar que ens permeti disfrutar del nostre esport favorit. Viatgem molt en busca del lloc i la vida ideal.

–¿I no la cansa, què diu la família?
–Als 15 anys, quan vaig començar a tornar-me boja amb això i me’n vaig anar a Tarifa, el papà em va deixar, però vaig haver de jurar-li que, al tornar, faria una carrera abans d’anar-me’n a Hawaii. Vaig complir, no vaig poder acabar Enginyeria Naval i vaig fer Imatge i So. A partir de llavors, em va deixar volar.

–Suposo que deu tenir amics a totes les platges salvatges del món.
–El meu últim sopar a Barcelona, abans de tornar a Hawaii, va ser amb un marroquí, un anglès, una canària, un hawaià i una japonesa. L’endemà uns vam tornar a Hookipa, un altre a Cap Verd, un altre a Sud-àfrica, un altre a Austràlia i la canària, a la seva illa. I avui [per ahir] ens hem comunicat per Skype, com sempre.

–Aquesta vida pot cansar, ¿oi?
–Encara no he trobat millor plaer que flotar sobre les onades de Hookipa, però, sí, ja començo a canviar el meu rol en el windsurf. Vull ser més mediàtica i menys competitiva.

Clica per llegir l'article original (04-05-2010)

L'espot de La Marató de TV3 (2010)

D'aquí a poc més d'un mes, el proper 19 de desembre, arriba "La Marató de TV3", aquest any dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.

En aquesta edició s'ha pres    com a model la història real    de la família Hoyt, més    coneguda com el "team Hoyt".

Els Hoyt són en Dick, un    exmilitar nord-americà i    aficionat a les curses de    resistència (maratons, triatlons    ...), conegudes com d'Iron    Man, i el seu fill Rick, que    pateix una discapacitat severa des del seu naixement, tetraplegia espàstica amb paràlisi cerebral.

En una ocasió, el pare es va emportar el seu fill a una de les curses per participar-hi junts i el nen va escriure a Internet que es va sentir com si la malaltia desaparegués. A partir d'aquell moment, el pare s'emporta el seu fill, nascut el 1962, a totes les curses, adaptant-se a les seves necessitats a través de tot tipus d'enginys.

El tema musical és "Seràs en el meu cor", de Phil Collins, que canten Montserrat Caballé i la seva filla Montserrat Martí.

El capellà, i soci del Club Natació Barcelona, anomenat ... Manel Pousa, 'el pare Manel'

Amb tebeos de segona mà i entrepans, Manel Pousa va arribar a Verdum els anys 50 com a catequista dels maristes. Tenia 14 anys. Ara ja en fa 34 que és sacerdot i exerceix d'autèntic cristià amb els més vulnerables.

Manel Pousa, 'El pare Manel'

Qualsevol que conegui el pare Manel sap que la religió que professa aquest granadí, que va arribar a Barcelona quan tenia 4 anys, s'escriu amb majúscules en el cor de presos, drogoaddictes i els que tenen ben poc per ficar-se a la boca i gairebé res per disfrutar. La seva religió dels pobres viatja a peu i en moto, i s'aprèn en cada salutació que se li creua al carrer. Per a tothom té una paraula que aixeca l'autoestima. «Jo sóc igual que cada pres que visito a la presó i cada addicte a la droga. El fet de ser persones ens fa iguals», assenyala Pousa.

La parròquia de Sant Sebastià, al barri de Verdum, va ser el ganxo que el va vincular a Nou Barris, a mitjans dels 70 i ja com a sacerdot. «Sóc un enamorat de Barcelona, però a mi Roquetes i Verdum em van robar el cor». «En aquests barris l'heroïna va fer molt de mal. He vist noies de 14 anys punxant-se, i molt tràfic de droga. Era la ciutat sense llei», diu.

Excursions

Pousa es trobava pràcticament sol en aquells inicis i els enterraments, casaments, batejos i les misses de rigor no satisfeien el seu desig de tasca social. I va començar a organitzar excursions, a buscar voluntaris i a muntar els primers equips de futbol sala. Avui, n'hi ha 16 en marxa. «Txus Lahoz, actual responsable de futbol sala base del Barça, ens va ajudar», recorda Pousa.

A més de la socialització a través de l'esport, garantir l'alimentació i educació de les criatures va ser i segueix sent el seu principal objectiu. Avui, allà on l'Administració no arriba, la Fundació Pare Manel continua becant menjadors. «Per aconseguir tot això, atraco», declara. És la seva manera d'explicar com busca fons per subvencionar les activitats d'un potent equip humà. «Els nens necessiten vincles, referents i normes, sense les quals no poden estructurar la seva vida i socialitzar-se», apunta. El mateix els passa als drogoaddictes. «L'únic que rehabilita és la vida i la gent».

El pare Manel no va assistir a la visita del Papa a Barcelona, però sí que serà dijous que ve, 18, a la sala Luz de Gas. La seva causa, la de tots els que estan en risc d'exclusió social, serà l'amfitriona d'una festa solidària, un platet de missa d'acord amb el segle XXI.

Clica per llegir l'article original (10-11-2010)