Intercanvien experiències organitzatives i de gestió esportiva?

FCBARCELONA

MEMORIA ANUAL 2004 - 2005

CONVENI D’AGERMANAMENT AMB EL CNB

clica per engrandir

El FC Barcelona i el Club Natació Barcelona van signar un conveni d’agermanament per donar pas a un període de cooperació institucional, social, esportiva i cultural. El conveni, d’un any de durada, ha permès que les dues institucions intercanviïn les seves experiències organitzatives i de funcionament en els àmbits esportiu, mèdic i de gestió esportiva, i per al foment de l’esport del país. A més, s’ha col·laborat en diverses activitats multiculturals amb col·lectius o comunitats de la ciutat de Barcelona. Aquesta aposta vol fomentar la cultura de la pau i de la convivència.

Tots/es els que composem La gent del bloc (LGdB) estem convençuts que l'amic Jan Laporta, el Ferran Soriano, el Marc Ingla, ...   van quedar bocabadats per la magnífica experiència organitzativa i per la no menys brillant gestió esportiva dels craks que formen l'actual Junta directiva del CNB.  Segurament es van treure el barret davant l'incommensurable gestió econòmica del president Millans, i del que diuen que veritablement decideix, el -mig alacantí- vicepresident Moncunill. Bé, fóra bromes, a nosaltres ens dóna la sensació que, actualment, només estem per intercanviar cromos amb l'equip que presideix l'ínclit Sr. Moncunill, el Xixona CF en la categoria 2a regional de la Comunitat Valenciana. Club que segurament, ni que sigui per proximitat geogràfica, trepitja més sovint que el nostre CNB.

Els llibres t'estimen

Enfadats ?

Benvolguda Isabel Vilalta, moltes felicitats en el dia del teu aniversari !

¿Qui no s’ha emocionat fins a les llàgrimes veient la seqüència final de Cinema Paradiso? ¿Qui no reconeix en aquell magistral muntatge de petons prohibits una exquisida declaració d’amor al cinema i a un fill? Una pel·lícula que és capaç d’arribar a aquest clímax amb la serenor i la senzillesa que ho fa la cinta de Giuseppe Tornatore ha de considerar-se per força un clàssic, un bocinet de vida tan ben recreat i interpretat que mereix ser revisat ara, amb la distància que aporta el pas del temps, i oblidant l’eufòria que va provocar un unànime reconeixement de la crítica i un èxit de públic colossal.

Ensenyant el camí i preparant el relleu

- El director de marketing del CNB?

- Ehhh? Cómorrr?

Bateria de preguntes:

- Disposa el CNB d'un departament o d'algun professional -com té el grup DiR- especialitzat en vendre el nostre concepte de club esportiu a empreses, únic a Barcelona i sense competència en aquest sentit?

- No solament per fer nous socis sinó també per cercar sponsors i patrocinadors de les diverses seccions, així com per contractar publicitat estàtica dins de les nostres instal·lacions, amb el benefici econòmic que tot això ens reportaria?

- Per què alguns dels equips de pilota d'altres clubs que competeixen amb el nostre presenten jugadors que porten engaxines publicitàries a las seves samarretes (amb l'ajut econòmic que això comporta per aquells clubs), i els nostres jugadors -ojo!, campions d'Europa per equips i campions de la Copa del Rei- només porten l'enganxina o l'escut del CNB?

- I per què no disposem d'un departament o un professional del marketing, de publicitat, de corporate, o de com el vulgueu anomenar?

- Algú creu que no seria rendible aquest departament o professional, que podria aportar inversió i creixement al nostre Club?

- És que no ens cal incrementar i estabilitzar el número de socis?

- És que, quan fins i tot marques capdavanteres com Coca-Cola o Nike s'han d'espavilar per no perdre quota de mercat davant la competència, nosaltres deixem que altres clubs de Barcelona ens esgarrapin socis i sòcies?

- És que pensen que qui s'esborra del Nata no s'apunta a cap altra club de similar quota?

- Voleu noms de socis que ho eren del Nata i ara ho són d'altres clubs de la ciutat de similar i inclús superior quota? "Haberlos haylos" i en coneixem algú.

- S'interessa personalment algú de la Junta directiva o s'ha creat un mecanisme per esbrinar el perquè un soci es dona de baixa?

- Cóm es gestiona el fet que un passavolant demani informació del Club a recepció?

- Es fa un seguiment d'aquest passavolant per captar-lo?

Resposta comuna:

Tot i que moltes les sospiteu, les aconseguirem en el seu moment directament dels responsables del CNB. Potser en la propera assemblea general, que serà molt interessant. No us la perdeu, sisplau.

Ara que ja els hi avancem algunes preguntes, tenen temps per preparar les respostes. Els hi donem l'oportunitat de no suspendre. A veure si l'aprofiten.

Cliqueu per ampliar

Tenim una fluctuació constant, a la baixa, en el número de socis/ies. i una gran volatilitat en el socis recents.

Fixeu-vos que si cal incrementar el número de socis la gran idea de la Junta és demanar al soci -sempre el soci els hi ha de treure les castanyes del foc- que porti un nou soci en la sempiterna campanya d'estiu. Igualment si van ofegats de diners recorren al maltractat soci endollant-li una nova derrama. En aquest club les grandioses idees d'aquesta Junta directiva passen perquè el soci faci la feina que els pertoca a ells.

Aquesta actual Junta directiva no és que no cregui en la publicitat, és que no hi ha un 'duro' per invertir en ella, i el que s'ha invertit en el passat és diner llançat perquè després no s'ha sabut fidelitzar al nouvingut.

Més preguntes:

- És què solament som capaços de captar socis a l'estiu per després perdre'ls a l'hivern?

- És que només captem socis per un termini de pocs mesos?

- Som realment un club de sol i platja, i poc més?

Sr. Millans, president del CNB, solament vostè es deu de creure el que repeteix a cada assemblea,  que "el nostre club és un dels millors clubs d'Espanya i d'Europa". Ho podria ser, però òbviament mai amb la Junta que vostè presideix sota la batuta del vice-president Sr. Moncunill. Altre gall li cantaria si vostè s'emmirallés en veritables professionals com el Sr. Ramón Canela i Piqué*.

* Soci fundador-majoritari i administrador dels Clubs DiR, entitat que dóna servei a més de 80.000 abonats en les seves 13 instal·lacions, la primera creada el 1979, quan era propietari d'un negoci de fotografia fundat als seus 24 anys. Hi ha prevista una nova instal·lació a la Plaça Lesseps de Barcelona.

Coses que passen, ...

... fins i tot en el
Club Natació Barcelona.

I és que com en l'amor i en la guerra, en el joc tot s'hi val.

Aquesta foto, que no deixa de ser anecdòtica, pertany a la jugadora australiana Taryn Woods, que és agafada per una jugadora de la selecció anglesa durant el partit de waterpolo celebrat  en la piscina del Club Natació Barcelona, dins del Campionat del Món de Natació Barcelona 2003.

(15-juliol-2003)

Nepotisme al CNB?

La llei dels mediocres

- Qui té padrí (o germà) es bateja -

El nepotisme -de nepos, nebot en grec- és un vici antic. Incorre en ell qui al repartir un càrrec aposta per la parentela abans que per l'excel·lència. Aquest vici ha corromput imperis, des de Roma -on algun emperador va ser anomenat Nepote- fins al Vaticà, que ho va prohibir en el XVII, quan l'embull de vincles carnals entre papes, cardenals i altres membres de la cúria era ja molt enrevessada.

Tanmateix, el nepotisme perviu, per a escarni de la meritocràcia, on qualsevol pot arribar des del no-res fins a la presidència d'un club esportiu.

Hi ha molts clubs esportius que no dubten a contractar als millors estiguin on estiguin i cobrin el que cobrin. Miren més les capacitats de les persones que el seu parentiu, per exemple.

Tot al contrari, tots coneixem algun club on els que treballen, són en primer lloc els familiars sanguinis, després els consanguinis, més tard els amics i coneguts i finalment, una vegada esgotades les conveniències, encara no arriba el torn dels més capaços, sinó d'aquells més dòcils, que no sobresurten per sobre del que ja tenen assignat.

I si a més a més aquests intrusos que aprofiten el seu estatus resten més que sumen, el club comença a derivar en problemes.

No cal dir que el mal de molts d'aquests clubs comença amb el nepotisme.

Bretolades en la retransmissió dels Jocs Olímpics

La Veneçuela de Chávez veu així l'actualitat

Willie Oviedo, comentarista del Canal Veneçolà TVes, demostra el seu total domini de la història mundial i esportiva, a l'explicar que "el único mortal que ha logrado ganar 8 medallas de oro es Michael Phelps... en las Olimpiadas de 1972 en Munich, donde Hitler se rehusó a entregarle las medallas".

La monumental crisi econòmica del CNB

Qui és l'autor de tan fabulosos comentaris?

Però això què és?
Qui llegeix les cròniques del Teletext?

Sembla ser que TVE contracta a becaris per al seu servei
de Teletext durant aquests dies d'agost.
Sinó no s'explica el comentari tan ...
... original? ... masclista? ... desafortunat?,
que han posat en la derrota
de les noies de bàsquet amb les russes.

Sens dubte, el titular convida a llegir la curiosa crònica: ‘Rusia tritura a España en cuartos de final'. Però el més bo es troba en el text. En ell es poden llegir frases que poden passar a la història del periodisme esportiu com ‘al haber sido hecha picadillo', ‘no fallaron ni una, ni de triples, ni de dos, ni en libres...', o ‘los árbitros se pusieron con descaro...', o ‘las españolas ni olían la bola'.

I a banda d'aquestes consideracions, el del verb genocidar no té preu. Una espectacular puntada de peu al diccionari.

En directo, desde el infierno

Si la talla moral de las personas se demuestra en los grandes dramas, la de los medios de comunicación se demuestra en las grandes tragedias.

Hay buena gente trabajando en televisión, por supuesto, como también hay buena gente trabajando en una guerra. Y la televisión, como la guerra, puede tener un objetivo noble. En la guerra a ese objetivo lo llaman Libertad. En la televisión lo llaman derecho a la información. En nombre de la Libertad se han cometido muchas atrocidades. En nombre del derecho a la información también.

Las agendas de los medios se conforman por una regla que cruza dos variables: número de víctimas y proximidad de éstas. 10 víctimas en Barcelona es más noticia que 20 que en Luxemburgo. Y 40 en París es más noticia que 60 en Angola. Una inmensa tragedia en Madrid implica, evidentemente, una programación especial de, como mínimo, un día entero y parte del siguiente. Para llenar todo eso se necesita mucho contenido que, en realidad, no existe.

Cuando hay un enemigo definido todo es más fácil porque puedes recuperar imágenes de archivo de ETA o de Osama Bin Laden pegando tiros en el desierto. Puedes poner fragmentos de tal o cual documental, de tal o cual entrevista del pasado. Pero cuando no hay enemigo, las televisiones tienen que echar mano de la imaginación: recordar cuándo ha pasado algo parecido, especular con las razones, telefonear a expertos, mostrar cómo la prensa extranjera se ha hecho eco de la noticia... El problema es que todo eso es demasiado intelectual, son sólo datos y palabras. Y la televisión necesita emoción. Mostremos, pues, el dolor y el asco.

Un pariente que no sabe adónde ir porque nadie le informa vale un punto. Las declaraciones de un bombero diciendo con la voz rota que nunca ha visto nada tan espantoso, dos. Una madre llorando, tirada en el suelo, es un triple desde medio campo. Y unos buenos recursos del avión rodeado de cadáveres es la utopía de la libertad de información, el Nirvana catódico.

La muerte es el mejor espectáculo del mundo, y las televisiones lo saben tan bien como lo sabes tú. Estoy deseando que se instaure la TDT para poder ver muertos en alta definición. Va a ser casi como estar en el epicentro del infierno.

Por José A. Pérez

Font: mimesacojea

El misteriós cas del llibre del centenari del CNB

El president Millans anuncià a bombo i platerets el juliol del 2006 (que és quan tots vam rebre els fulls que us adjuntem en aquest post, i que podeu engrandir clicant a sobre d’ells) la presentació a càrrec del seu autor, Lluís Permanyer -cronista oficial de la ciutat de Barcelona-, del llibre del centenari del CNB pel 17 d'abril de l'any següent, 2007, el del centenari del CNB.

Ja en el núm. 645 de “La revista del Club”, del març 2007, en la pàg. 06, escriu un article el Sr. Permanyer anunciant l’encàrrec rebut directament del nostre president Millans. També t’adjuntem aquí l’article del Sr. Permanyer, per si el vols revisitar.

Bé, el cert és que ja hi som a mitjans d'agost del 2008, i del llibre res de res.

Però el que ja és de nota és que prèviament aquesta Junta Directiva ideà un sistema per engrescar a uns quants socis/ies perquè paguessin 100 euros per tenir dret a que constés el seu nom en un capítol del llibre. Tot just després de l'estiu del 2006 s'obre una llista a recepció durant unes setmanes, i al seu tancament aconsegueixen més de 300 socis/ies inscrits/tes. Hi ha qui s'inscriu a títol personal i qui inscriu a la família, qui paga 100 euros pel nom d'un soci, 200 per dos noms de socis, 300 per tres, ... Una senzilla multiplicació, amb un mínim de 300 noms de socis/ies a 100 euros cadascun, ens dóna uns 30.000 euros (5.000.000 de les antigues pessetes).

Que en la primera data, 17 d'abril del 2007, no presenten el llibre? Cap problema, diuen que serà en el Sopar Commemoratiu del Centenari del Club, el divendres 9 de novembre del 2007, i el soci s'ho empassa.
Que tampoc el presenten llavors? Cap problema, diuen que per la setmana de Sant Jordi del 2008, i el soci calla.
Que repeteixen la jugada? Cap problema, deuen de tornar a pensar els directius. Doncs no senyors, ara tindran problemes.

Hi ha gent que ha pagat per una il·lusió, molts mesos per endavant, i alguns una quantitat respectable.
I, o surt el llibre o faran soroll i reclamaran la devolució de l'import pagat. S'ho imagina això el president, un grapat de socis i sòcies exigint, en les oficines del Club, la devolució del diners per incompliment de la paraula donada tan alegrement?













Fa un parell de setmanes, un divendres, un soci de nom Albert, va coincidir amb el president i, amoïnat com estava, li va etzibar que què passava amb el llibre del centenari.

Voleu la resposta del president? Li va dir que estigués tranquil, que amb tota seguretat el llibre es presentarà aquest novembre, de nou en el tradicional sopar de fi d'any; que el retard es deu a un problema al voltant de les fotografies del llibre.
Us ho podeu creure? Un any i mig, 19 mesos de retard per unes fotografies?
Bravo pel president! És tot un crack! S’ha superat a sí mateix. De matrícula d'honor.

Bé, el Sr. Permanyer ja fa mooooolt de temps que va complir amb l'encàrrec d'escriure la història del CNB. Intentarem contactar amb ell per explicar-li el neguit d'alguns socis que van pagar per veure escrit el seu nom en el llibre.

Estarem a l'aguait. Només ens cal esperar que arribi novembre i el tradicional sopar de cada any.

Un bar-restaurant, a peu de platja, sense gelats !!

Bústia del soci/ia

(I)
Sento no haver rebut l'e-mail per signar-lo, tota la meva família i jo.
Ens sembla a tots inaudit que en un club davant de la platja i a ple estiu, no es pugui menjar més que un tipus de gelat, d'una coneguda marca, però que pel seu tipus i mida està destinat més per als postres que no pas al goig de prendre un gelat en qualsevol moment del dia.
Per suposat els primers perjudicats són els petits, però també en prenen, i no pas pocs, els adolescents i els no tan petits.
Penso que qui regenta un restaurant i un club davant del mar ha de ser capaç de veure les necessitats més bàsiques, segons els tipus de socis. Es lògic que al principi el Grup Andilana, que regenta el restaurant, no tingui del tot clar les necessitats de tots els socis. Però també és feina del Club anar donant a conèixer aquestes necessitats.
En fi, no s'ha de perdre l'esperança de que en breu puguem menjar-nos un "geladet" més variat i a per tots.
Montse Guadayol


(II)
I les nostres patates braves!
On han anat a parar les tapes?
Què se n’ha fet de l'ensaladilla russa?
És que als ingredients no els hi agrada el Club, i han sortit per cames, per no tornar mai més? Fins al darrer estiu podies menjar-te que si unes tapes, que si unes patates braves, que si una ensaladilla russa. Fins i tot podies menjar-te, si et venia de gust, un entrepà de truita a la francesa, o un entrepà de beicon i formatge, o de frankfurt!
Penso que totes les referències gastronòmiques que he posat, són ben senzilles.
Podria entendre que el sistema de treball del Vista Mare no els hi permeti fer tapes, entrepans a mida, etc. Però potser hi ha altres solucions al nostre abast que no utilitzem. Per què no utilitzem el bar del costat de la piscina per poder menjar-hi només entrepans, tapes, begudes i gelats? Al cap i a la fi durant les obres del club aquest espai va fer molt bé el seu servei. Per què no es fan els números per veure la rendibilitat d'aquesta opció?
En fi, espero que no passi com en els dibuixos animats, i tots els ingredients per fer delicioses tapes i uns bons entrepans tornin el més aviat possible.
Afegiré per acabar que des de fa uns quants dies fan entrepans de truita a la francesa, no només de truita de patates.
Montse Guadayol

Pressupost del CNB per a l'exercici 2008

Per a tots els socis i les sòcies que no hi van poder assistir a la darrera assemblea ordinària del dia 22 d'abril d'enguany, i que no van rebre la Memòria 2007.

Cliqueu per engrandir l'imatge

Sorpresa, incredulitat, al·lucinació, ...

Podríem esgotar tots el qualificatius. Causa estupor analitzar amb un mínim de rigor aquest pressupost per l'exercici 2008 del CNB. Caldria demanar explicacions detallades a la Junta Directiva, i en especial al vice-president econòmic Sr. Pere Meseguer, d'alguns dels conceptes que hi consten. Però d'això ja tindrem l'oportunitat de fer-ho més endavant.

A tall d'exemple voldríem que us hi fixéssiu en el concepte "Imprevistos", com a despeses per l'any 2008. Mireu la quantitat fixada. No, no és cap errata d’impremta.

Cinc euros? El que costen cinc cafès al Vista Mare, restaurant del Club? És que potser es tracta d'un concepte afegit perquè quadri el pressupost? Per favor, ... Potser serà millor que ens estalviem els comentaris.

Un conegut constructor i expresident d'un club de futbol català deia molt sovint una frase, amb la qual sempre quedarà associat:

"Al soci no se'l pot enganyar"

Doncs això mateix.

I si aquest era el pressupost per l'any 2008 pel qual es demanava l'aprovació dels socis/ies assistents a l'assemblea, aleshores per quina destinació urgent eren els 120 euros/unitat familiar de la derrama?

Skufca (CNB) i la tècnica basca

Paleta contra pilota

Moltes persones deixen el seu país per anar a buscar feina en un altre lloc on l'oferta laboral és més gran. Això mateix és el que va impulsar Emiliano Skufca a abandonar la seva Argentina natal i provar sort a Espanya.

El que mai no s'hauria imaginat és que, a més a més de trobar una bona feina, s'acabaria convertint en el campió d'Espanya i d'Europa de pilota basca en l'especialitat de paleta i guanyador de la quarta edició de la Copa del Món d'aquest esport.

Nascuda a la zona nord de la península Ibèrica, aquesta pràctica continua fascinant les masses per la seva rudesa i la llarga tradició que l'envolta.

Estàs preparat per donar cops a la pilota?

Curiositats olímpiques

El nen que va ser campió olímpic

perquè passava per allí…

Imagina, París, 1900… Durant els Jocs Olímpics organitzats (* és un dir, perquè la crònica popular els tatxa de desastre total *) en la capital francesa, els remers holandesos Roelof Klein i Francois Brandt descobreixen horroritzats que el seu timoner, segurament enamorat de la fantàstica "nouvelle cuisine" gal·la, excedeix del pes reglamentari.

Els remers, que malgrat no ser espanyols sembla que eren uns artistes en el noble art de la improvisació, li demanen amablement ajuda a un nen que troben pels carrers parisencs (i que segons la crònica pesava uns 33 quilos i tenia una edat indeterminada entre els 7 i els 10 anys) perquè els guiés durant la regata en el rio Sena. El nen accedeix i després succeïx l'impensable, la parella holandesa i el jove i desconegut timoner francès guanyen la carrera.

El noi acudeix a la cerimònia i recull el seu premi, que per aquells temps no consistia en una medalla d'or, sinó en pitilleres i altres articles per l'estil.  Després es perd per a sempre pels mateixos carrers en els quals l'havien trobat.

Res s'ha tornat a saber (ni tan sols el nom) d'aquell desconegut timoner, l'edat del qual alguns historiadors com l'holandès Tony Bijker -que va ser qui va descobrir aquesta increïble història- posen en dubte, estimant-la en realitat entre els 12 i els 14. Però la veritat és que fins al moment i segons les dades oficials dels Jocs Olímpics, segueix sent el llaurejat més jove de la història dels Jocs Olímpics.
 

* Els Jocs de París 1900 van durar més de 5 mesos -maig a octubre-, doncs es van realitzar dintre del marc de l'Exposició Universal. L'organització va ser molt dolenta a pesar de fer-se en la ciutat natal del Baró Pierre de Coubertin. No hi va haver medalles i els obsequis que es van dur els vencedors van ser en la seva majoria de donacions de particulars. Per primera vegada van participar dones (11 de 1325 competidors). *

¡Oído cocina!

En ple estiu, en el millor club (?) no podem comprar un gelat? 

Hem rebut un correu electrònic d'una sòcia del Club Natació Barcelona, email que ve signat per un important nombre de socis i sòcies. Ens han demanat que no transcendeixin els seus noms, petició que acatem escrupolosament. "La gent del bloc" dóna i sempre donarà la cara per tots aquells socis i sòcies, que des del respecte al Club i als, de moment, encara actuals directius, se'ns adrecin sol·licitant la nostra mediació i complicitat. 

Dit això anem al motiu de l'email d'aquest socis:

Per què a ple estiu, en el restaurant del Club no es pot comprar un gelat, escollit entre un ampli ventall, com es feia en l'antic restaurant?

Per què l'única possibilitat és un mini-bombó gelat que forma part habitual de les postres del menú?

Per què s'ha retirat del Club la màquina expenedora que venia gelats?

És de rebut que el nostre Club, històric i emblemàtic club esportiu i social de Barcelona, a peu de platja, en ple juliol i agost, amb la calor que fa, li negui al socis i als seus fills el plaer d'un gelat?

De moment aquests socis/ies han restringit significativament la seva presència en el restaurant en tant que aquest no disposi de gelats per a ells i els seus fills, perquè ja van fer palesa la seva estranyesa davant d'aquesta mancança al responsable del restaurant i res ha canviat.

Hi ha una dita que diu que "a l'estiu tota cuca viu". Però a la tardor i sobretot a l'hivern, fer caixa de manera que els números surtin és més complicat. Ja ho veuran, perquè per culpa d'una nefasta gestió econòmica i esportiva per part de l'actual Junta Directiva, malbaratant els innumerables recursos de que disposa el Club, quedarà la rendibilitat del seu negoci -amb la gran inversió econòmica que han hagut de fer-  a expenses de si surt o no surt el sol.

"La gent del bloc" coneixem les kafkianes vicissituds que han hagut de passar abans d'obrir el restaurant, els hi agraïm l'enorme risc que han pres confiant en aquets directius actuals, els felicitem per aquest inici engrescador i els desitgem prosperitat, pel bé del nostre estimat Club.

El restaurant del CNB, "Vista Mare", forma part del Grup Andilana, empresa del sector de l'hosteleria, amb 15 anys de presència en el sector turístic i hoteler.

Halteropifia

L'equip màster del CNB a Tenerife

Campionat d'Espanya Open Màster d'Estiu

Tenerife 2008

Del 18 al 20 de juliol es van celebrar en la piscina tinerfenya Acidalio Lorenzo els Campionats d'Espanya Open Màster d'Estiu. La participació, malgrat la llunyania, va ser bastant nombrosa, amb un total de 780 nedadors inscrits procedents de 101 clubs espanyols i diversos estrangers. En els hivernals de Pontevedra van competir 941 nedadors de 121 equips.

"8 (vuit) membres de l'equip màster del CNB

vam anar amb l'excusa de competir,

però realment era per passar uns dies tots junts."

Crònica del David Farràs

Enllaç recomanat: Magda Vives -Equip Màster C.N.Barcelona

El dijous 17, la primera part de l’expedició del club va agafar l’avió amb direcció a l’aeroport de los Rodeos. Tot just arribar a Tenerife, vam agafar la furgoneta per fer tots els desplaçaments i a buscar l’hotel. Un cop trobat l’hotel i reservades les habitacions, vam anar a agafar forces que venien 3 dies de dura competició. Per la tarda, a recollir a un altre membre de l'equip que arribava llavors, i després a Santa Cruz a buscar la piscina.

En trobar la piscina, la primera impressió va ser decepcionant. Feia fred i molt d’aire, i la piscina es veia molt antiga. Amb la moral baixa vam agafar la documentació dels campionats i carretera cap el Puerto per sopar i dormir.

Divendres, l’Àfrica, Josep, Paco i en David, vam esmorzar i cap a la piscina. La Verònica, la Montserrat i en Xavier Fàbrega es van quedar a l’hotel per anar a buscar les dues membres de l’equip que faltaven, la Clàudia i la Loli.

Un cop a la piscina, l’Àfrica va trencar el gel. Va fer els 800 metres molt bé, amb un sprint final digne de crack. Això sí, podria haver fet menys temps, perquè mentre ella estava xerrant amb la del costat, la noia que ella havia guanyat a l’sprint estava esbufegant, i un detallet: era la campiona d’Espanya.
Després de l’Àfrica el torn del David, com sempre si s’ha de baixar de temps es baixa bé. Baixar un segon no val la pena així que baixar 50 segons sí que val la pena.
A continuació torn del Josep, amb molt bona actuació.

Per la tarda, temps de 50 papallona de la Vero, Paco i Xavi, i dels 200 braça del Paco.
Un cop va acabar el Paco cap a l’hotel, i a sopar pel Puerto.
De la jornada vespertina destaquem la medalla d’argent d’en Paco en els 50 papallona i de la medalla d’or en els 200 braça.

Dissabte, torn del 200 estils de la Vero i del David, fent la feina correctament. Després els 200 lliures de l’Àfrica, on va sortir banyada d’argent.
Torn del Xavi i els 100 esquena, guanyant la medalla d’argent. Després la Montse, i Paco 50 braça, guanyant l’or i l’argent respectivament.
A continuació torn de Clàudia i Josep 100 papallona, amb medalla d’or per la Clàudia i molt bon temps d’en Josep. Finalment Clàudia i en David en els 400 estils. D’aquesta prova destaco que es va viure les dos cares de la natació, la satisfacció per la medalla d’or de la Clàudia i la desqualificació del David, per motius encara desconeguts.
Després visita a la Laguna i visita a un Parador per fer fotos del Teide, del mar de núvols, ...
Per la nit sopar a l’hotel i celebració de les primeres medalles del grup.

Diumenge, hora dels 50 esquena del Xavi, guanyant l’argent. A continuació els 200 de la Clàudia, banyant-se en or per tercera vegada, i del Josep, baixant uns quants segons de la marca anterior.
Després, hora del 100 braça de la Montse i el Paco, on la Montse va batre el rècord d’Espanya de la seva categoria, i els dos van guanyar la medalla d’or.
I per acabar els 50 lliures de la Vero.

Un cop la Vero va acabar, vam preguntar per un restaurant i ens van recomanar el Nervioso. Després d’un hora i mitja voltant, el vam trobar i com no podia ser d’un altre forma estava tancat. O sigui que buscant, buscant, vam trobar el Restaurant Bodegón Campestre, QUIN DINAR!!! QUINA MANERA DE MENJAR!!! QUÉ BO!!! O sigui, que la tornada cap a l’aeroport per deixar a la Montse i a l’Àfrica va ser molt curta per alguns.

Tornada al Puerto, sopar de germanor dels que ens quedàvem, i després a descobrir la nit del Puerto. Com era diumenge hi havia poc ambient, però va haver-hi prou per sentir una gran frase que ha quedat per a la posteritat, sobre tot després d’un parell de mojitos.

Dilluns, un cop esmorzats, vam agafar la furgoneta i a donar la volta a l’illa. Excursió marcada pels kilòmetres que vam fer, la pujadeta per una carretera molt estreta, la baixada temerària, tot això per acabar a una platja de terra volcànica. De la platja qué dir, que la sorra cremava molt, impossible estar sense sabatilles. Arribar a l’aigua era una odissea!!!

Un cop torrats, a dinar. Després de dinar, carretera fins a trobar un far que no sé com es deia. A continuació a buscar balenes, però com ens vam passar, ens vam aturar a la Candelaria a fer una visita. Un cop vist el poble, carretera i manta cap al Puerto.

Per la nit sopar i a dormir que el TEIDE ENS ESPERAVA!!!

Dimarts, esmorzar a les 9. De 9:30 a 12, compra de souvenirs i objectes varis.
A la una ens vam acomiadar del Paco i carretera cap el Teide. Pocs minuts abans de les 14 hores estàvem a peu del camí que duia al Refugi Altavista. En Josep i el Xavi van portar la furgo al pàrquing del telefèric. Uns nois els van retornar i van arribar les primeres males notícies, el telefèric no anava! Glups!!! Alhora que menjàvem barretes i fruits secs, vam decidir pujar al refugi i al dia següent en lloc de pujar al cim vàrem baixar. De manera que a les 14:30 aprox. començava l’ascensió. La primera part fins la Montanya Blanca cap problema, solament que era molt llarga. En un parell d’hores estàvem al cim de la Montanya Blanca. Moment d’agafar forces i sentir les primeres queixes de cansament. Llavors va tocar pujar cap al Refugi.
El terreny es va tornar més difícil, encara que el Josep diu que no era per tant. És clar, ell portava bastons i puja a la muntanya molt sovint. En una hora i mitja ens vam plantar al refugi. Com era de dia, i alguns ens veiem amb cor, vam decidir de pujar al cim. Això sí, primer preguntant a l’encarregat del refugi si aniria el telefèric el dimecres i quan es trigava cap el cim. Ens va dir que la previsió era tres dies tancat i que la pujada era hora i mitja més. Així que la Clàudia, el Xavi, el Josep i jo vam decidir pujar. La Vero i la Loli es van quedar al refugi degut a problemes físics.

La pujada al cim es va fer dura pel terreny i la suposada manca d’oxigen. A les 19:40 el Josep i el David vam ser els primer en fer cim!!! 5 minuts més tard la Clàudia i el Xavi. Del cim remarquem les vistes impressionants i l’olor a sofre. Al cap de 10 minuts a baixar cap el refugi, fent una aturada en un mirador per gaudir de la posta de sol. Cap a les 21:30 estàvem al refugi. Vam arribar just a temps, ja que res més vam encendre el llum -que no portàvem i vam haver de comprar- 10 minutets. En arribar al refugi sopar, treure’ns les botes i a dormir. A les 5 del matí diana. Esmorzar, agafar els llums, i Teide cap a baix, que si no perdíem l’avió.
A les 8:20 aprox. vam arribar al pàrquing. El Xavi i el Josep van anar a buscar la furgo, ens van venir a buscar i a recollir al Paco a l’hotel.
Tot estava cronometrat, però el senyor que ens va fer els entrepans per esmorzar al costat de l’hotel es va endarrerir 10 minuts. Per sort això no va impedir arribar a temps per agafar l’avió.

Resumint: 7 dies intensos i inoblidables, on es van barrejar 3 dies de competició, amb 4 dies de vacances per relaxar-nos dels 11 mesos d’intensos entrenaments que hem dut a terme per preparar els diferents campionats celebrats durant l’any.

L'endeutament del CNB

Ser espanyol ja no és cap excusa

La responsabilidad de ser español

FRANCESC BRACERO - La Vanguardia (05/08/2008)

Tanto triunfo de deportistas españoles en los últimos años - de forma más avasalladora este verano- ha roto, parece que de forma definitiva, el tópico del deportista aislado que ganaba por esfuerzo propio y sin una infraestructura detrás que lo apoyara. La estrella de la selección española de baloncesto, Pau Gasol, protagoniza un original anuncio de Nike para la campaña de los Juegos Olímpicos en el que se sentencia que "ser español ya no es una excusa. Es una responsabilidad".

La frase no la pronuncia Gasol. Aparece impresa en la pantalla como colofón a un monólogo que el pívot de Sant Boi dedica a periodistas y aficionados. En el spot, Gasol agradece las muestras de apoyo recibidas, pero pide que nadie se conforme con lo conseguido hasta el momento: "Si ya os dáis por satisfechos, estareis ayudando muy poco a nuestro país. De hecho, estareis limitando nuestras posibilidades".

En una variación muy libre sobre la histórica frase de John F. Kennedy "no te preguntes qué puede hacer tu país por ti, pregúntate que puedes hacer tú por tu país", Gasol proclama que prefiere la gloria de equipo a la fama personal. "Está bien conseguir que tu país te admire, pero es mucho mejor lograr que el mundo admire tu país ¿no crees?". Si algo demuestra este anuncio es que cada día hay más deportistas catalanes que prestan su imagen sin tapujos y asumen sin problemas ensalzar el valor de representar a la selección de España en un momento en que el deporte español está en la cúspide.

El anuncio de Nike corrió ayer por internet como la pólvora. Y generó también algunos comentarios políticos a propósito del lema que suscribe el jugador catalán de los Lakers. Es el caso, por ejemplo del portavoz del PP, Esteban González Pons, quien señaló que "Gasol, desde Estados Unidos, es consciente de la importancia que tiene España como un país unido y la poca que tendría como una serie de territorios separados". El dirigente popular acusó a los políticos nacionalistas de "meter a los deportistas en política", lo que calificó como "una barbaridad". informa Carmen del Riego. Para el portavoz del PP, mezclar deporte y política es "de las cosas menos inteligentes" que se le ocurre que puede hacer un político. Que la normalidad se ha impuesto en la participación de jugadores catalanes en torneos en los que representan a España lo demuestran incluso las palabras de Eduard López, vicesecretario general de coordinación interna de ERC. "Defendemos que los deportistas catalanes puedan escoger libremente participar en las competiciones internacionales defendiendo Catalunya", indicó, sin cuestionar sus apariciones publicitarias.

Una de las cosas que refleja el spot de Nike es que ahora la marca España es un activo publicitario en el mundo del deporte. Lo español se ha convertido en un valor en alza y las empresas no dudan en utilizarlo.

El CNB és un estil de vida

Llangardaixos

28/6/2007 EL PIANISTA DEL MAJESTIC // ARTURO SAN AGUSTÍN

Dimarts li van concedir al Club Natació Barcelona la Creu de Sant Jordi. En aquest país nostre hi ha clubs que diuen ser més que un club i hi ha clubs, com el CNB, que no ho diuen i que ho són. I el que en altres clubs és una simple pretensió, papalloneig social i decadència, al CNB és còmoda i sincera llibertat.

No tot és piscina i platja al CNB. També és frontó. Amb el Bisbe, que així li diuen a l'advocat Lluís Duró. I el Pájaro, que és l'Agustí Brugués. Amb Ricard, a qui li diuen el Rata. I amb Wenceslao Riba que, als seus 92 gloriosos anys, encara guanya els de 50. Crits mullats. Olor de clor. Dòmino. Cossos i mirades. Records de les nòvies nedadores amb els seus barnussos blaus. Miralls massa sincers i papades traïdores. Discussions al xerès. Records d'Irún, que també era pilotari. Industrials a la llimona. Hereus a la taronja. Fotògrafs de marca. Llicenciats en gambes. Cronistes melòmans. Periodistes esportius amb bigoti i calba solar guarnits amb gorres marroquines. Etcètera.

No hi ha fauna més singular i variada que la que es pot observar al CNB. Fauna pagana perquè així ho exigeix el culte al sol invicte. El CNB sempre ha estat senat romà. Senat i termes. O sigui que, amb el barnús posat o lluint panxa, un ha vist passejar per les seves instal.lacions August, Marc Antoni i, per descomptat, Juli Cèsar, gran jugador de dòmino. Juraria que també he vist en aquell club el general Germànic. I, més recentment, crec que no menteixo si dic que, una tarda, vaig veure abandonar les seves instal.lacions la bona de Júlia Vipsània Agripina.

Aquella turbulència vital continguda quan estava en banyador, aquell serrell, aquell Joan Capri, era també romà, però pertanyia al sector filosòfic. Grans, irrepetibles emperadors al sol els socis del CNB. I llangardaixos que no admeten la protecció de cap crema solar. Els llangardaixos del CNB asseguren tenir una pell tan especial que el molt sol no els perjudica.

El CNB és un estil de vida. Per a gent intel.ligent, és clar. Per a autèntics emperadors i emperadrius.

Clica per veure l'article original