A Anna Blanch (Barcelona, 1982) li col·loquen les càmeres o lents més sofisticades del món a la seva taula, ja que els seus vídeos sobre les onades fan estralls. És més, amb Desigual, els vestits de neoprè Ion i el seu col·lega Robby Naish, mite de Hawaii, una de les seves principals patrocinadores són les càmeres de filmació Gropo.
I aquesta serà, diu, la seva pròxima vida: promocionar el windsurf arreu del món, amb pel·lícules, vídeos, articles, classes i altres promocions.
–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: ningú diria que vostè acaba de ser operada d’una hèrnia discal i que, poc després, li han hagut gairebé de recompondre meticulosament l’oïda dreta perquè s’estava quedant sorda. ¿Quin tipus d’esport és aquest que practica on es queda feta un mapa?
–No ha sigut tan dramàtic, no ha sigut tan dramàtic, però la veritat és que quan vaig anar a veure el metge pels meus constants mals d’esquena, em va dir: «Però, ¡nena!, ¿quin esport practiques tu que t’ha deixat destrossada la columna?» I, quan li vaig explicar que feia windsurf, l’home no entenia res de res. Però, sí, té una explicació molt senzilla i lògica.
 |
| (Clica per a engrandir) |
–Perdoni que li digui, deu ser senzilla, molt senzilla, però de lògica no sé si en té gaire.
–Si vols guanyar, si vols estar entre les millors, cosa que jo ja em començo a qüestionar perquè, la veritat, estar entre les tres primeres costa horrors... Bé, si vols intentar-ho, has d’aconseguir navegar molt veloç i, sobretot, en la meva especialitat, saltar ben amunt, fer la pirueta més rebuscada i això vol dir que t’has d’elevar, almenys, sis o set metres per sobre de l’onada. ¿Què significa això? Doncs, senzillament, que el teu aterratge a l’aigua, la recepció, és gairebé com si el fessis sobre ciment.
–I això, és clar, va castigant, maltractant, trinxant les vèrtebres.
–Quan t’entrenes o competeixes o, fins i tot, quan practiques amb els teus amics, encara que només sigui per divertir-te o, també, sí, per perfeccionar un salt, una maniobra, ho has de fer a un nivell molt alt, i encara que pretenguis no castigar el teu cos acabes maltractant-lo una mica. I això que nosaltres som com roques, ja que has de ser molt fort, molt, no només per saltar, sinó també per suportar la força del vent i la intensitat de l’onatge. Si vostè veiés les onades que es formen a la platja de Hookipa, la meca del windsurfing, i la intensitat del vent de Hawaii, ho entendria tot.
Tot significa la seva obsessió per anar-se’n cap allà, de deixar-ho tot, els estudis d’Enginyeria Naval, el títol en Imatge i So, els amics catalans, els pares, la família... Tot.
–Miri, l’hi explicaré perquè, si no, corro el risc que, efectivament, no entengui què significa ser windsurfista, ni el tipus de vida que fem. Jo, cada matí, sigui on sigui del món, el primer que faig és obrir l’Skype per contactar amb tots els meus col·legues de professió i, immediatament, ficar-me a Windguru.com, que és la pàgina del temps. Amb aquestes dues pantalles ja sé on hi ha onades, on hi ha vent, i on he d’anar. I si algun dels meus companys em diu que a Cap Verd hi ha previst el millor vent o la millor onada, doncs miro d’anar cap a allà. Encara que, la veritat, comença a no haver-hi ja cap lloc tan ideal com Hookipa, la meca.
–Ho he entès, encara que em sembla tan salvatge com li va semblar al seu doctor això de l’hèrnia discal. Però i l’oïda, ¿com va anar això de l’oïda?
–Doncs per una raó similar. D’estar tantes hores ficada al mar, volant sobre les onades, saltant, caient sobre l’aigua, submergida –és clar, no sempre aconsegueixes aterrar dreta, sencera– l’oïda es va omplint d’aigua i, sobretot, el que és pitjor, de sal, i els timpans ho acusen. I ho acusen tant que corres el perill que se’t foradin.
–Malgrat tot, ja veig que aquesta és la vida més guai que ha trobat i, per descomptat, no pensa canviar-la.
–S’ha de ser valent i tenir molts nassos per competir al més alt nivell en windsurf. Jo, la veritat, començo a no ser ja de les millors, però formar part d’aquesta família m’agrada, m’encanta i m’enorgulleix. Som nòmades, volem viure a l’aire lliure, busquem l’onada somiada i, sobretot, un mar que ens permeti disfrutar del nostre esport favorit. Viatgem molt en busca del lloc i la vida ideal.
–¿I no la cansa, què diu la família?
–Als 15 anys, quan vaig començar a tornar-me boja amb això i me’n vaig anar a Tarifa, el papà em va deixar, però vaig haver de jurar-li que, al tornar, faria una carrera abans d’anar-me’n a Hawaii. Vaig complir, no vaig poder acabar Enginyeria Naval i vaig fer Imatge i So. A partir de llavors, em va deixar volar.
–Suposo que deu tenir amics a totes les platges salvatges del món.
–El meu últim sopar a Barcelona, abans de tornar a Hawaii, va ser amb un marroquí, un anglès, una canària, un hawaià i una japonesa. L’endemà uns vam tornar a Hookipa, un altre a Cap Verd, un altre a Sud-àfrica, un altre a Austràlia i la canària, a la seva illa. I avui [per ahir] ens hem comunicat per Skype, com sempre.
–Aquesta vida pot cansar, ¿oi?
–Encara no he trobat millor plaer que flotar sobre les onades de Hookipa, però, sí, ja començo a canviar el meu rol en el windsurf. Vull ser més mediàtica i menys competitiva.
Clica per llegir l'article original (04-05-2010)
Blavor, l'himne del CN Barcelona (any 1975)
Blavor, amb el baríton Marcos Redondo (any 1932)