L'equip màster del CNB a Tenerife

Campionat d'Espanya Open Màster d'Estiu

Tenerife 2008

Del 18 al 20 de juliol es van celebrar en la piscina tinerfenya Acidalio Lorenzo els Campionats d'Espanya Open Màster d'Estiu. La participació, malgrat la llunyania, va ser bastant nombrosa, amb un total de 780 nedadors inscrits procedents de 101 clubs espanyols i diversos estrangers. En els hivernals de Pontevedra van competir 941 nedadors de 121 equips.

"8 (vuit) membres de l'equip màster del CNB

vam anar amb l'excusa de competir,

però realment era per passar uns dies tots junts."

Crònica del David Farràs

Enllaç recomanat: Magda Vives -Equip Màster C.N.Barcelona

El dijous 17, la primera part de l’expedició del club va agafar l’avió amb direcció a l’aeroport de los Rodeos. Tot just arribar a Tenerife, vam agafar la furgoneta per fer tots els desplaçaments i a buscar l’hotel. Un cop trobat l’hotel i reservades les habitacions, vam anar a agafar forces que venien 3 dies de dura competició. Per la tarda, a recollir a un altre membre de l'equip que arribava llavors, i després a Santa Cruz a buscar la piscina.

En trobar la piscina, la primera impressió va ser decepcionant. Feia fred i molt d’aire, i la piscina es veia molt antiga. Amb la moral baixa vam agafar la documentació dels campionats i carretera cap el Puerto per sopar i dormir.

Divendres, l’Àfrica, Josep, Paco i en David, vam esmorzar i cap a la piscina. La Verònica, la Montserrat i en Xavier Fàbrega es van quedar a l’hotel per anar a buscar les dues membres de l’equip que faltaven, la Clàudia i la Loli.

Un cop a la piscina, l’Àfrica va trencar el gel. Va fer els 800 metres molt bé, amb un sprint final digne de crack. Això sí, podria haver fet menys temps, perquè mentre ella estava xerrant amb la del costat, la noia que ella havia guanyat a l’sprint estava esbufegant, i un detallet: era la campiona d’Espanya.
Després de l’Àfrica el torn del David, com sempre si s’ha de baixar de temps es baixa bé. Baixar un segon no val la pena així que baixar 50 segons sí que val la pena.
A continuació torn del Josep, amb molt bona actuació.

Per la tarda, temps de 50 papallona de la Vero, Paco i Xavi, i dels 200 braça del Paco.
Un cop va acabar el Paco cap a l’hotel, i a sopar pel Puerto.
De la jornada vespertina destaquem la medalla d’argent d’en Paco en els 50 papallona i de la medalla d’or en els 200 braça.

Dissabte, torn del 200 estils de la Vero i del David, fent la feina correctament. Després els 200 lliures de l’Àfrica, on va sortir banyada d’argent.
Torn del Xavi i els 100 esquena, guanyant la medalla d’argent. Després la Montse, i Paco 50 braça, guanyant l’or i l’argent respectivament.
A continuació torn de Clàudia i Josep 100 papallona, amb medalla d’or per la Clàudia i molt bon temps d’en Josep. Finalment Clàudia i en David en els 400 estils. D’aquesta prova destaco que es va viure les dos cares de la natació, la satisfacció per la medalla d’or de la Clàudia i la desqualificació del David, per motius encara desconeguts.
Després visita a la Laguna i visita a un Parador per fer fotos del Teide, del mar de núvols, ...
Per la nit sopar a l’hotel i celebració de les primeres medalles del grup.

Diumenge, hora dels 50 esquena del Xavi, guanyant l’argent. A continuació els 200 de la Clàudia, banyant-se en or per tercera vegada, i del Josep, baixant uns quants segons de la marca anterior.
Després, hora del 100 braça de la Montse i el Paco, on la Montse va batre el rècord d’Espanya de la seva categoria, i els dos van guanyar la medalla d’or.
I per acabar els 50 lliures de la Vero.

Un cop la Vero va acabar, vam preguntar per un restaurant i ens van recomanar el Nervioso. Després d’un hora i mitja voltant, el vam trobar i com no podia ser d’un altre forma estava tancat. O sigui que buscant, buscant, vam trobar el Restaurant Bodegón Campestre, QUIN DINAR!!! QUINA MANERA DE MENJAR!!! QUÉ BO!!! O sigui, que la tornada cap a l’aeroport per deixar a la Montse i a l’Àfrica va ser molt curta per alguns.

Tornada al Puerto, sopar de germanor dels que ens quedàvem, i després a descobrir la nit del Puerto. Com era diumenge hi havia poc ambient, però va haver-hi prou per sentir una gran frase que ha quedat per a la posteritat, sobre tot després d’un parell de mojitos.

Dilluns, un cop esmorzats, vam agafar la furgoneta i a donar la volta a l’illa. Excursió marcada pels kilòmetres que vam fer, la pujadeta per una carretera molt estreta, la baixada temerària, tot això per acabar a una platja de terra volcànica. De la platja qué dir, que la sorra cremava molt, impossible estar sense sabatilles. Arribar a l’aigua era una odissea!!!

Un cop torrats, a dinar. Després de dinar, carretera fins a trobar un far que no sé com es deia. A continuació a buscar balenes, però com ens vam passar, ens vam aturar a la Candelaria a fer una visita. Un cop vist el poble, carretera i manta cap al Puerto.

Per la nit sopar i a dormir que el TEIDE ENS ESPERAVA!!!

Dimarts, esmorzar a les 9. De 9:30 a 12, compra de souvenirs i objectes varis.
A la una ens vam acomiadar del Paco i carretera cap el Teide. Pocs minuts abans de les 14 hores estàvem a peu del camí que duia al Refugi Altavista. En Josep i el Xavi van portar la furgo al pàrquing del telefèric. Uns nois els van retornar i van arribar les primeres males notícies, el telefèric no anava! Glups!!! Alhora que menjàvem barretes i fruits secs, vam decidir pujar al refugi i al dia següent en lloc de pujar al cim vàrem baixar. De manera que a les 14:30 aprox. començava l’ascensió. La primera part fins la Montanya Blanca cap problema, solament que era molt llarga. En un parell d’hores estàvem al cim de la Montanya Blanca. Moment d’agafar forces i sentir les primeres queixes de cansament. Llavors va tocar pujar cap al Refugi.
El terreny es va tornar més difícil, encara que el Josep diu que no era per tant. És clar, ell portava bastons i puja a la muntanya molt sovint. En una hora i mitja ens vam plantar al refugi. Com era de dia, i alguns ens veiem amb cor, vam decidir de pujar al cim. Això sí, primer preguntant a l’encarregat del refugi si aniria el telefèric el dimecres i quan es trigava cap el cim. Ens va dir que la previsió era tres dies tancat i que la pujada era hora i mitja més. Així que la Clàudia, el Xavi, el Josep i jo vam decidir pujar. La Vero i la Loli es van quedar al refugi degut a problemes físics.

La pujada al cim es va fer dura pel terreny i la suposada manca d’oxigen. A les 19:40 el Josep i el David vam ser els primer en fer cim!!! 5 minuts més tard la Clàudia i el Xavi. Del cim remarquem les vistes impressionants i l’olor a sofre. Al cap de 10 minuts a baixar cap el refugi, fent una aturada en un mirador per gaudir de la posta de sol. Cap a les 21:30 estàvem al refugi. Vam arribar just a temps, ja que res més vam encendre el llum -que no portàvem i vam haver de comprar- 10 minutets. En arribar al refugi sopar, treure’ns les botes i a dormir. A les 5 del matí diana. Esmorzar, agafar els llums, i Teide cap a baix, que si no perdíem l’avió.
A les 8:20 aprox. vam arribar al pàrquing. El Xavi i el Josep van anar a buscar la furgo, ens van venir a buscar i a recollir al Paco a l’hotel.
Tot estava cronometrat, però el senyor que ens va fer els entrepans per esmorzar al costat de l’hotel es va endarrerir 10 minuts. Per sort això no va impedir arribar a temps per agafar l’avió.

Resumint: 7 dies intensos i inoblidables, on es van barrejar 3 dies de competició, amb 4 dies de vacances per relaxar-nos dels 11 mesos d’intensos entrenaments que hem dut a terme per preparar els diferents campionats celebrats durant l’any.

L'endeutament del CNB

Ser espanyol ja no és cap excusa

La responsabilidad de ser español

FRANCESC BRACERO - La Vanguardia (05/08/2008)

Tanto triunfo de deportistas españoles en los últimos años - de forma más avasalladora este verano- ha roto, parece que de forma definitiva, el tópico del deportista aislado que ganaba por esfuerzo propio y sin una infraestructura detrás que lo apoyara. La estrella de la selección española de baloncesto, Pau Gasol, protagoniza un original anuncio de Nike para la campaña de los Juegos Olímpicos en el que se sentencia que "ser español ya no es una excusa. Es una responsabilidad".

La frase no la pronuncia Gasol. Aparece impresa en la pantalla como colofón a un monólogo que el pívot de Sant Boi dedica a periodistas y aficionados. En el spot, Gasol agradece las muestras de apoyo recibidas, pero pide que nadie se conforme con lo conseguido hasta el momento: "Si ya os dáis por satisfechos, estareis ayudando muy poco a nuestro país. De hecho, estareis limitando nuestras posibilidades".

En una variación muy libre sobre la histórica frase de John F. Kennedy "no te preguntes qué puede hacer tu país por ti, pregúntate que puedes hacer tú por tu país", Gasol proclama que prefiere la gloria de equipo a la fama personal. "Está bien conseguir que tu país te admire, pero es mucho mejor lograr que el mundo admire tu país ¿no crees?". Si algo demuestra este anuncio es que cada día hay más deportistas catalanes que prestan su imagen sin tapujos y asumen sin problemas ensalzar el valor de representar a la selección de España en un momento en que el deporte español está en la cúspide.

El anuncio de Nike corrió ayer por internet como la pólvora. Y generó también algunos comentarios políticos a propósito del lema que suscribe el jugador catalán de los Lakers. Es el caso, por ejemplo del portavoz del PP, Esteban González Pons, quien señaló que "Gasol, desde Estados Unidos, es consciente de la importancia que tiene España como un país unido y la poca que tendría como una serie de territorios separados". El dirigente popular acusó a los políticos nacionalistas de "meter a los deportistas en política", lo que calificó como "una barbaridad". informa Carmen del Riego. Para el portavoz del PP, mezclar deporte y política es "de las cosas menos inteligentes" que se le ocurre que puede hacer un político. Que la normalidad se ha impuesto en la participación de jugadores catalanes en torneos en los que representan a España lo demuestran incluso las palabras de Eduard López, vicesecretario general de coordinación interna de ERC. "Defendemos que los deportistas catalanes puedan escoger libremente participar en las competiciones internacionales defendiendo Catalunya", indicó, sin cuestionar sus apariciones publicitarias.

Una de las cosas que refleja el spot de Nike es que ahora la marca España es un activo publicitario en el mundo del deporte. Lo español se ha convertido en un valor en alza y las empresas no dudan en utilizarlo.

El CNB és un estil de vida

Llangardaixos

28/6/2007 EL PIANISTA DEL MAJESTIC // ARTURO SAN AGUSTÍN

Dimarts li van concedir al Club Natació Barcelona la Creu de Sant Jordi. En aquest país nostre hi ha clubs que diuen ser més que un club i hi ha clubs, com el CNB, que no ho diuen i que ho són. I el que en altres clubs és una simple pretensió, papalloneig social i decadència, al CNB és còmoda i sincera llibertat.

No tot és piscina i platja al CNB. També és frontó. Amb el Bisbe, que així li diuen a l'advocat Lluís Duró. I el Pájaro, que és l'Agustí Brugués. Amb Ricard, a qui li diuen el Rata. I amb Wenceslao Riba que, als seus 92 gloriosos anys, encara guanya els de 50. Crits mullats. Olor de clor. Dòmino. Cossos i mirades. Records de les nòvies nedadores amb els seus barnussos blaus. Miralls massa sincers i papades traïdores. Discussions al xerès. Records d'Irún, que també era pilotari. Industrials a la llimona. Hereus a la taronja. Fotògrafs de marca. Llicenciats en gambes. Cronistes melòmans. Periodistes esportius amb bigoti i calba solar guarnits amb gorres marroquines. Etcètera.

No hi ha fauna més singular i variada que la que es pot observar al CNB. Fauna pagana perquè així ho exigeix el culte al sol invicte. El CNB sempre ha estat senat romà. Senat i termes. O sigui que, amb el barnús posat o lluint panxa, un ha vist passejar per les seves instal.lacions August, Marc Antoni i, per descomptat, Juli Cèsar, gran jugador de dòmino. Juraria que també he vist en aquell club el general Germànic. I, més recentment, crec que no menteixo si dic que, una tarda, vaig veure abandonar les seves instal.lacions la bona de Júlia Vipsània Agripina.

Aquella turbulència vital continguda quan estava en banyador, aquell serrell, aquell Joan Capri, era també romà, però pertanyia al sector filosòfic. Grans, irrepetibles emperadors al sol els socis del CNB. I llangardaixos que no admeten la protecció de cap crema solar. Els llangardaixos del CNB asseguren tenir una pell tan especial que el molt sol no els perjudica.

El CNB és un estil de vida. Per a gent intel.ligent, és clar. Per a autèntics emperadors i emperadrius.

Clica per veure l'article original

Conmovedor acte d'amor fratern

Nota: I nosaltres, La gent del bloc, afegiríem que una germana també és un tresor. Amb això segur que hi estarà d'acord el vice-president Moncunill i la seva germana Meritxell, oi?

Grup de socis/ies del CNB en peu de guerra

Els conductors del bus no paren a la parada del Club Natació Barcelona

-Els socis es queixen que no sempre s'aturen.
-Han presentat diferents queixes i els han arribat a dir que ja saben que això passa.
-Recullen firmes per enviar a TMB.

Un grup de socis del Club Natació Barcelona estan en peu de guerra. Estan farts d'esperar uns autobusos que, quan arriben, no sempre s'aturen.

A més a més, a la parada que hi ha davant del centre i on s'indica que s'han de parar els busos de les línies 17, 39 i 64, no hi ha cap seient que els faci més lleuger el pas del temps.

Els afectats afirmen que han presentat vàries queixes al 010 i a TMB. I, segons ha explicat a 20 minutos una de les afectades, Susana Pujol, de vegades "no fa falta ni explicar tot el problema. Molts cops ens han respost que ja saben de què va".

Ella ha trucat dos cops al telèfon d'informació municipal i a l'empresa de transports, però "no he rebut cap resposta", es lamenta.

Estan recollint firmes

Segons relaten, l'autobús que menys s'atura és el 64. "Ens fan un gest amb la mà i marxen", diu Pujol. La tensió ha arribat a tal punt que, fa un parell de setmanes, la gent que esperava es va plantar davant del vehicle, en marxa, per obligar-lo a parar.

Ara han iniciat una nova protesta: estan recollint signatures. Van començar ahir i, en menys d'una hora, van replegar-ne 60. Quan arribin a les 200, les portaran a TMB.

Clica per veure la notícia original

Benvolguts/des: Aquesta és una notícia del passat 21 de maig. Desconeixem si s'ha assolit el que es demanava. Però hem constatat que segueix sense haver-hi cap seient per fer més agradable l'espera dels autobusos. Voldríem esbrinar quin paper ha jugat en tot aquest assumpte la direcció del CNB, en defensa dels seus socis i sòcies. Perquè no creiem de rebut que s'hagin de mobilitzar un grapat de socis i sòcies com a grup de pressió al marge del Club, disposant la direcció del Club, amb el president Millans com a màxim responsable, de les eines i els contactes necessaris per solucionar aquest desgavell sense gaires dilacions. Agrairíem doncs a la sòcia Susanna Pujol, o a qualsevol altre afectat/da que ens digués quelcom al respecte. Gràcies. La gent del bloc

El Kynodesme: en l'origen de l'Olimpisme

Es recollien el penis amb una cinta nuada sobre el prepuci

Segur que alguna vegada hem sentit comentaris en algun documental sobre l'origen de les Olimpíades: que en la Grècia Antiga, inspiració de les mateixes, els atletes grecs, acostumats com estaven a tapar el seu cos el menys possible, solien fer esports i competir nus. O gairebé.

Era el seu costum usar una petita corretja de cuir amb la qual es recollien el seu penis i el lligaven a la cintura de manera que quedés immòbil i mirant cap amunt. Durant molt temps es va creure que ho feien perquè el membre no els molestés mentre feien els exercicis, però ara resulta que alguns experts encapçalats per Frederick M. Hodgfes afirmen que tan curiós costum tenia altres motius una mica menys pràctics.

Per a l'estètica grega i en les proves atlètiques, que el prepuci ocultés el gland donava una imatge pudorosa, mentre que el gland a plena llum d'un no circumcís es considerava indecent en la sorra o camp d'entrenament. Els atletes, per a prevenir-ho, duien el kynodesme, una cinta de color fortament nuada sobre el prepuci.

O sigui, d'una banda per evitar que el gland se'ls escapés -si alguna cosa consideraven impúdic els grecs era que els hi veiessin el gland-, i per l'altre la simple coqueteria.

Per cert, m'ofereixo desinteressadament per a explicar-los als responsables dels Jocs de Pequín que bastarien uns petits detalls per a duplicar l'audiència dels mateixos. Una mica així com un retorn als orígens de l'olimpisme clàssic. Molta gent ho agrairia.

Bibliografia:

CUERPO Y ESPACIO. Símbolos, representación y expresividad en las culturas
Autor: Honorio M. Velasco Maíllo, catedrático de Antropología Social UNED
Editorial Universitaria Ramón Areces, 2007

El president Millans i la festa del waterpolo

Per a tots els qui ens heu comentat l'estranyesa de que no surtís

el president Millans fotografiat a peu de platja,

en el partit del centenari del waterpolo,

aquí el teniu en l'acte posterior, a les oficines del Club.

CNB waterpolo: reflexions i balanç

Nota: Al final el CNB va quedar subcampió amb 59 punts.
El títol de campió va ser pel CN Atlètic Barceloneta, amb 64 punts.

Europeu de Clubs en frontó de 36 metres

El CN Barcelona no passa de les semifinals a la Copa d'Europa celebrada a la Vall d'Hebron

El CN Barcelona no va aconseguir classificar-se per disputar la final de la XIV Copa d'Europa de clubs en frontó de 36 metres celebrada aquest cap de setmana al Centre Municipal de Pilota de la Vall d'Hebron de Barcelona. L'equip amfitrió, format pel barceloní Carles Sanz i l'argentí resident a Barcelona Emiliano Skufca, va perdre el matx de paleta de cuir per 35 punts a 34 davant el Club Saint Martin de Seignanx francès. La competició va reunir els setze millors clubs d'Espanya i França en les modalitats de mà individual, mà per parelles, paleta amb pilota de cuir i pala curta.

(Llegir més ... )

El deute econòmic del CNB

El waterpolo abandonà, per un dia, la piscina

El partit del Centenari

Encara que l'important no era la victòria, sinó la celebració dels 100 anys del waterpolo espanyol, l'equip del C.N.Barcelona s'ha imposat per 8 a 5 al C.N.Atlètic Barceloneta. La platja de Barcelona ha estat avui, diumenge 27 de juliol, una festa centenària. En les aigües del Mediterrani, just davant del C.N.Barcelona, s'ha celebrat el partit del centenari del waterpolo espanyol.

El primer partit de la història del nostre esport es va jugar el 12 de juliol de 1908 entre dos equips del C.N.Barcelona amb marines anglesos. Un combinat ho va dirigir Bernat Picornell, fundador del C.N.Barcelona i l'altre Edward Thorton. En l'equip blau van jugar: Edward Poeschte, Xerris Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell, Detlev Rabe, Hugo Moller, Frederic Baerstohi. I en l'equip blanc: A. von der Heyden, Manuel Fernández, Carlos Gramicher, Edward Milers, Frederic Raunet, Robert Miller i Ricard Luján. La història diu que abans d'aquest primer partit en les nostres aigües, el waterpolo, que no s'anomenava waterpolo, es jugava damunt de bidons i els jugadors imitaven el moviment dels genets que jugaven al polo.

Cent anys després les coses han canviat molt. El waterpolo, com tots els esports, ha evolucionat. I ara als jugadors els toca nedar molt, preparar-se físicament i ser tàctica i tècnicament molt bons. Però avui no era aquesta la qüestió, avui es tractava de commemorar el primer partit que es va jugar en les aigües de Barcelona, i així ho han entès els dos equips, que en un ambient festiu han celebrat una trobada en el mar que ha tingut un gran èxit de públic.

S'han enfrontat un combinat de jugadors del C.N.Atlètic Barceloneta davant altre del C.N.Barcelona. El partit l'ha dirigit l'àrbitre Eugeni Asencio, ara ja jubilat, però tota una institució en el waterpolo internacional, ja que ha xiulat en cinc JJOO a més de ser el jutge triat en els JJOO de Barcelona 92 per a fer el jurament.

Els components de cada equip han rebut una medalla commemorativa de la trobada i han estat acompanyats dels jugadors de la selecció absoluta, David Martin, Kiko Perrone, Xavi Vallès i Iñaki Aguilar. Ells juntament amb els seus companys partiran el dimecres destinació als JJOO de Pequín 2008.

Partit del centenari

C.N.Atlètic Barceloneta 5 – C.N.Barcelona 8

2-1, 0-3, 2-2, 1-2.

C.N.Atlètic Barceloneta: Víctor García, Fran Fernández, Manolo Delgado, Jordi Hidalgo, Eduard Mínguez(2), Marc Roca, Alex Codina, Adrià Delgado(2), Dani Francisco, Jesús Martin, Aítor Pinho, Albert Espanyol(1)

Tècnic: Santi Fernández

C.N.Barcelona: Dani Sullà, Albert Plaza, Pepe Fuixà, Joan Valls(1), Marc Hernández, Joan Carles Gomà, Miguel Chillida, Joel Esteller(2), Pere Estrany(1), Blai Mallarach(2), José Rodríguez (2)

Tècnic: Toni Esteller

Font: El Cuervo Waterpolo Blog

Les regles del joc han canviat

Uf! Sort que el CNB va de fàbula, no? ;-))

Quan tot va malament,...

... no reneguis, que et podria anar pitjor

Has vist l'anunci que repassa la història de Nike?

Fa 20 anys es va llançar per primera vegada un eslògan que ha fet història: "Just do it". Al veure'l escrit a ningú se li escapa que es tracta d'un anunci de Nike, la marca que ho va adoptar i amb el qual va créixer fins a convertir-se en dues celebritats; l'una com el més important fabricant de material esportiu i l'altre com una de les frases publicitàries més conegudes.

Nike i "Just do it", juntes o separades, defineixen l'afany de superació de la raça humana i evoquen imatges d'esportistes, uns de molt famosos i altres d'autèntics desconeguts, en situacions tant d'èxit o triomf com derrota o sofriment.

No va ser fins al 1978 quan l'empresa fundada per Phil Knight va començar a respondre pel nom de Nike, pres de la deessa grega de la victòria. En 1971, l'estudianta Carolyn Davidson va crear el seu logotip, ara reconegut en tot el món, que representa l'ala de la deessa grega i es denomina 'swoosh'. Per ell va cobrar poc més de 35 dòlars.

A principi dels anys 80, Nike posa de moda dur calçat esportiu per a l'ús diari en els Estats Units. Però fins al 1985 no arriba el seu primer cop de gràcia a l'unir la seva imatge de marca a la d'una jove promesa del bàsquet anomenada Michael Jordan, que durà a Nike a superar les expectatives més optimistes.



Tres anys després Nike desitja transmetre a través dels seus anuncis una idea: "Atreveix-te. Fes allò que sempre has volgut fer". La llegenda explica que va ser el creatiu Donen Wieden -de Wieden + Kennedy-, l'agencia de publicitat que sempre estarà unida a la història de Nike, qui va pronunciar per primera vegada el "Just do it" en una reunió amb la gent de Nike. Des d'aquell mític dia aquestes tres paraules van transcendir a tots els nivells, tant dintre de la companyia com en la seva forma de fer publicitat.

Ara Nike, per celebrar l'aniversari del naixement de la màgica frase, promet la campanya més gran de la història. Us porto el primer spot que és un repàs a la història de Nike; és com recordar part de la història recent de l'esport amb imatges de més de 30 esportistes famosos de 17 països distints al ritme de la música de The Killers. Ho ha creat, com no, Wieden + Kennedy i ens diu, una vegada més, que per a arribar a una meta només hi ha un secret: "Simplement fes-ho".

Per Gerardo Silva, director creatiu de l'agencia Remo.

Nota: Nosaltres, La Gent del Bloc, simplement ho estem fent. Amb la vostra necessària i agraïda complicitat.

Si sólo fuera por las reiterativas derramas ...

La foto més famosa d'Albert Einstein

La famosa foto d'Albert Einstein traient la llengua és sens dubte una icona dels nostres dies i gairebé sempre es pren com una foto "simpàtica".
S'interpreta com una visió còmica del geni, en la qual fa una ganyota per al fotògraf a manera de "gràcia". Però gens més lluny de la realitat, aquesta foto va ser presa el 14 de març de 1951 pel fotògraf Arthur Sasse, que finalment, malgrat que a Einstein li envoltaven diversos fotògrafs, va ser l'únic que va captar el moment.

I precisament la presència de tots aquests periodistes va causar la ganyota del físic d'origen alemany. Sortia d'un homenatge pel seu 72 aniversari, va néixer el 14 de març de 1879 i enfront de l'assetjament de fotògrafs i reporters va cridar diverses vegades "Ja n'hi ha prou!" i finalment va treure la llengua amb la intenció d"espatllar" les fotos.

Com sabem, el resultat va ser justament el contrari i la foto que va aconseguir fer Sasse es va convertir en una icona i probablement en la foto més famosa d'Albert Einstein.

Avís per a navegants: Cal anar amb compte, que mai sap un amb quina cara passarà a la posteritat.

Per al Quimet Fernàndez, amb molt de carinyo

Paga la pena veure aquest vídeo fet per Pixar i guanyador de l'Oscar com a millor curt d'animació l'any 1997. Jan Pinkava dirigeix la història d'aquest avi que juga una partida d'escacs en el parc contra si mateix, i és capaç de fer-se trampes per guanyar.

Els 6 manaments d'Ingvar Kamprad (IKEA)

Ingvar Kamprad és el fundador de l'arxiconeguda IKEA. Va començar a molt primerenca edat, guanyant-se uns cèntims distribuint a domicili, als seus veïns, petits objectes d'ús quotidià - encenedors, llumins, bolígrafs, rellotges -, i va acabar fundant en 1943 IKEA, un gegant de la fabricació i distribució mundial de mobles. Aquest senyor, de 82 anys d'edat, resulta que té una llista de "manaments" que aplica a la seva vida diària, i que li van ajudar a arribar a la posició que ocupa avui dia de multimillionari emprenedor.

1.- Només deixes de cometre errors mentre dorms.

2.- Divideix la teva vida en unitats de 10 minuts i sacrifica les menys possibles en activitats insignificants.

3.- La burocràcia complica i paralitza. La planificació excessiva és la principal causa de 'mort corporativa'.

4.- Acaba el treball que tens pendent cada dia. És el millor somnífer.

5.- La felicitat no està en arribar al teu objectiu, sinó en el camí cap a l'objectiu. Així que esborra la paraula impossible del teu diccionari.

6.- Reflexiona: si és bo per als nostres clients, ho serà també per a tu a llarg termini.

D'ells, el més inspirador em sembla el segon: Divideix la teva vida en unitats de 10 minuts i sacrifica les menys possibles en activitats insignificants. La veritat: quantes vegades al dia ens dediquem a perdre el temps en ximpleries, o a fer coses que no ens agraden i de les quals no traiem cap profit (donar voltes als mateixos problemes, rumiar venjances, barallar-se sense fi, criticar, ...).

Doncs això: si penséssim que la nostra vida es divideix en períodes de 10 minuts ens aniria millor, a l'estar obligats a reevaluar els nostres objectius cada 10 minuts. Llavors es canvia de perspectiva: el dia ja no sembla interminable, el temps ja no ens sembla que es pot perdre perquè sempre "hi haurà més"... Un molt bon consell, sí senyor.

Olimpíades i Jocs Olímpics

Hi ha molta gent que anomena indistintament als JJOO i a les Olimpíades, però hi ha una diferència entre els dos termes. Fem una mica d'història (gràcies Wikipedia):

Els jocs originals es remunten a l'any 776 aC, quan els antics grecs van començar a celebrar-los en la ciutat d'Olimpia, fins a l'any 393 dC. En l'any 1896 la idea va ser represa pel noble francès Pierre Frèdy, Baró de Coubertin, donant origen a l'era dels Jocs Olímpics Moderns, en la capital grega d'Atenes. Acostumem a anomenar als Jocs també com a Olimpíadas, però això és un error. Olimpíada era el nom que rebia el període de quatre anys entre uns Jocs Olímpics i els següents.

Això vol dir que ara mateix estem en una Olimpíada, ja que estem entre uns Jocs Olímpics i altres.

Estàs "plutejat" en el teu treball?

"Plutejat" ( "plutoed" en anglès) és la paraula de l'any, segons la American Dialect Society. Inspirada en la "tràgica" història del planeta Plutó, que va ser menyspreat pels astrònoms internacionals i devaluat al rang de "planeta nan", reflecteix l'impacte que aquest fet va tenir en la societat, la qual va reaccionar d'una manera molt emocional i va traslladar aquest fet a la vida real, en forma d'humor negre. D'aquesta manera, "estar plutejat" en la vida real significaria ser "menystingut", rebaixat de rang.

I tu, et sents "plutejat"?

Som realment insignificants

La Terra vista des de 6000 milions de kms de distància és això,

i ens recorda l'insignificants que som en realitat.

XI Triatló sprint BCN 2008

Continua la bona temporada del CNB !

XI Triatló sprint de Barcelona
Tri Trials Series 2008
CIRCUIT CATALÁ

20 de juliol de 2008, 750 mts de natació, 20 km ciclisme i 5 km de cursa a peu

CLASSIFICACIÓ MASCULINA
1. Francesc Godoy (CN Barcelona)
2. Albert Parreño (CN Reus Ploms)
3. Xavier Llobet (CT Manresa)












Albert Parreño (2n), Francesc Godoy (1r) i Xavier Llobet (3r)
al pòdium de l'esprint de Barcelona

Via: CNBTriatló

El cor del vice-president Meseguer

Des d'aquest bloc volem desitjar-li al Sr. Pere Meseguer, vice-president econòmic del Club, que es recuperi de l'ensurt que li ha donat el seu cor. I que siguin molt exitosos els bypass que li han de fer ben aviat. El volem en la propera assemblea, en plena forma i amb un cor ressistent.

Es va esborrar el vice-president Moncunill?

Ens comenten que a la darrera assemblea ordinària del 22 d'abril d'enguany, on la Junta directiva va colar un altra derrama, el vice-president Frederic Moncunill no s'hi va presentar -i cap membre de la Junta va justificar la seva absència- perquè estava a Panamà. Desconeixem i no ens interessa els motius del viatge del Sr. Moncunill a Panamà.

Alguns han comentat que el Sr. Moncunill es va esborrar de l'assemblea per culpa de la derrama. Potser perquè, com s'ha sentit, no veia correcte demanar-la? O per la vergonya de ser-hi a la taula presidencial assumint el fracàs en la gestió econòmica del Club, i estalviar-se els comentaris gens afectuosos dels socis i sòcies presents? No se'ns va assegurar en la darrera assemblea que s'havien acabat les derrames?

Tan difícil és que el Sr. Moncunill, que viu a Alacant i trepitja molt poques vegades al llarg de l'any el nostre estimat Club, no faci coincidir les assemblees del CNB amb esdeveniments de la seva vida privada que ni ens van ni ens vénen?

Desitgem que no es torni a repetir l'absència a una assemblea de socis/ies de qui, diuen, és el personatge més influent en les decisions de la junta directiva del CNB. Per l'actual i crítica situació económica del Club, vice-presidir-lo d'una manera més presencial hauria de ser una de les prioritats del Sr. Moncunill. La gent del bloc l'esperem amb delit en la propera assemblea de socis i sòcies.

PS. Fa una 7mana el propi Moncunill afirmava que desconeixia l'existència d'aquest bloc. Bloc que córre de boca en boca pel Club, que coneixen i segurament visiten el president Millans, el gerent Blanquer, la secretària Codina i la "germaníssima" Meritxell Moncunill. Si realment no en sabia res d'aquest bloc, aleshores és que per a ell hi ha quelcom més que una considerable distància física entre Alacant i el nostre Club.

Microcosmos CNB

El novençà que acaba de fer-se soci tard o d'hora s'ha de sentir dir pel veterà: "És la millor decisió que has pres a la vida". D'entrada no ho entén: ell creu que no ha fet més que apuntar-se a un gimnàs amb piscina, per allò de fer salut. Però poc a poc comença a ser conscient que ha passat a formar part d'un microcosmos especial amb codis propis.

D'entrada, el barnús que ha de portar ha de ser vell i gastat, com més millor: això dóna pedigree. Segurament es tracta d'un tic de quan era un club exclusivament masculí. Més tics: hi ha un banyador masculí, negre, que es ven a la botiga del club -enlloc més- i que també confereix estatus d'habitué. És un banyador alt de cintura, com el de Burt Lancaster a El nadador, i de cotó, cosa que implica que al cap d'uns quants banys es dóna irremissiblement, amb el perill de deixar escapar allò que hauria de mantenir recollit. En una època es veu que la botiga va deixar de tenir-ne, per considerar-la una peça del tot superada per la moda, però les protestes van ser tals que ràpidament va tornar-ne a tenir en estoc.

Hi ha també una morenor especial del nata. És la morenor lluent i uniforme dels qui prenen el sol tot l'any, plogui o nevi. Per dir-ho de forma gràfica i entenedora: la morenor del Quique Guasch. Pel que fa a la manera de prendre el sol, el veterà sempre ho fa a redós d'un mur, ja sigui a la piscina salada o al ta-ka-tà, esport autòcton del qual la tribu se sent profundament orgullosa. Pel que fa a la postura més adequada per fer bronzo, el novençà faria bé de fixar-se en un cartell d'un espectacle de Carles Flavià -un altre soci il·lustre- en què apareix eixarrencat entre dues cadires de platja. No cal dir que porta el precriptiu banyador negre.

I finalment hi ha un lenguatge del club, un idiolecte empaltat de Barceloneta. A mi me'l va ensenyar l'Agustí Carbonell. Consisteix en intercalar "xato" i "maco" amb certa freqüencia a les frases, en posar-hi uns quants renecs, especialment quan un està perdent al dòmino, i en parlar del Barça o el d'un nou lloc per endrapar amb el veí de guixeta.

Jo no sé si quan m'hi vaig apuntar vaig fer la millor cosa que he fet a la vida. Ara, per "fer unes rises", com diria el Carbonell, i, si s'escau, una mica d'esport, enlloc s'hi està tan bé.

Agustí Fancelli (Quadern d'El País, 1-nov-2007)

Il·lustració de la vida mateixa

M'ha fet gràcia aquesta publicitat d'un conegut periòdic d'economia. És cert, vivim temps difícils: "We live in Financial Times".

Els mitjons de Rajoy

En aquest país ja ni els de dretes millor pagats tenen diners per a renovar els mitjons.

I després diuen que no hi ha crisi... (a notar que les soles de les sabates també estan bastant desgastades, a aquest home el seu assessor d'imatge no el cuida gaire).

Si això no és excel·lència ...

Olga Korbut: Va ser una autèntica precursora: la primera nena gimnasta. En 1972, en els jocs olímpics de Munich, va guanyar 3 medalles d'or i una de plata, amb 17 anys. El vídeo il·lustra el seu famós exercici de Munich, que va ser tota una revolució i que encara avui sorprèn. El que ho fa especial és la seva dificultat, especialment l'espectacular sortida de les barres en peus. Van ser tantes les trompades de les contrincants intentant emular-la, que es va prohibir aquesta sortida, i des de llavors només és possible sortir de mans de la barra superior.

Ovelles negres, vice-president Moncunill?

Mulla't per l'esclerosi múltiple

600 piscines arreu de Catalunya participaran

en la campanya 'Mulla't per l'esclerosi múltiple'

el pròxim 13 de juliol

Un total de sis-centes piscines en diferents localitats de tota Catalunya acolliran un nou acte de la campanya 'Mulla't per l'esclerosi múltiple' que el pròxim 13 de juliol intentarà batre el rècord de persones que es tiren simultàniament a la piscina. La iniciativa, que se celebrarà també a altres comunitats autònomes d'Espanya, arribarà al seu punt àlgid a les dotze del migdia quan, amb els rellotges sincronitzats, tots els participants saltin a l'aigua a la vegada. La Fundació Esclerosi Múltiple és l'organitzadora de l'esdeveniment, que pretén sensibilitzar la gent envers les 40.000 persones que pateixen aquesta malaltia a tot l'estat. 'Mulla't' compta amb 1.200 voluntaris a Catalunya.

27-06-2008 EsportCatalà.com



Spot de televisió de la campanya solidària Mulla't per l'esclerosi múltiple 2008

Sólo ascienden los mediocres

@Esteban Hernández
elconfidencial.com

25/06/2008

El mundo de la empresa está hecho para los guerreros; para quienes saben desenvolverse en la presión y dar lo mejor de sí mismos cuando el exterior aprieta. Y si no sabes soportar esta situación, hazte funcionario. Esta es la clase de ideas que imperan en el mundo empresarial y que, según Iñaki Piñuel, psicólogo del trabajo, especialista en Recursos Humanos, profesor de la Universidad de Alcalá y autor de La dimisión interior (Ed. Pirámide), le están perjudicando notablemente. “Muchos directivos presumen de mantener a sus equipos bajo una presión permanente, asumiendo erróneamente que la capacidad de resistencia de los trabajadores es ilimitada. Llega un momento en que no pueden más y se rompen. Esa ruptura se produce en forma de enfermedad, de estrés, o de baja laboral”.

Y es que la creencia habitual en el mundo de la empresa es que tener presionados a los equipos asegura un rendimiento mucho mayor. De otra manera, los trabajadores se relajan en exceso y terminan adocenándose. Algo que niega Piñuel. “Para sacar el máximo nivel de los trabajadores lo mejor es tratarlos bien y evaluar realista y racionalmente las cargas de trabajo”. Por desgracia, son mucho más frecuentes las situaciones contrarias. “Algunos exprimen la plantilla hasta que sufre de raquitismo organizativo. Las funciones que hasta hace poco realizaban 10 trabajadores hoy las asume sólo uno. Y no por haber ganado productividad por el efecto de un rediseño inteligente del trabajo sino a consecuencia de la imposición, la coacción y la feudalización …Ahí afuera hay miles que se cambiarían por ti…”

En realidad, subraya Piñuel, estamos ante contextos organizativos cuyo núcleo es el miedo, “que guarda la cerca y mantiene a raya a los díscolos. Hemos pasado en muchas organizaciones de la DPO (Dirección por objetivos) a la DPA (Dirección por amenazas)”.

Una de las herramientas más utilizadas, en ese entorno, tiene que ver con el aprovechamiento para fines particulares de los frecuentes conflictos que se dan entre quienes forman parte de una organización. Así, “algunos directivos tóxicos (neomanagers) parten del principio de que el conflicto entre personas no sólo es inevitable sino que es necesario fundamentar la tarea directiva en las oportunidades que éste ofrece al manager. Los psicópatas organizativos son expertos en crear condiciones favorecedoras para ellos basándose en conflictos que ellos mismos generan”.

Un conflicto cronificado

Esa clase de gestión termina quemando a los trabajadores, que se agotan ante tantas peleas internas, y acaban mostrando en su rendimiento el desgaste propio de vivir en una situación de conflicto cronificado. A ese deterioro también contribuye que los empleados se perciban aislados, que ya no puedan sentir que forman parte de una comunidad. Y ello porque los nuevos managers, como forma de control, tratan de individualizar a los miembros de sus equipos mediante la acentuación de la precariedad. Lo que conduce a lo que Piñuel llama “síndrome de supervivencia organizativo. Cada cual se ve a sí mismo como un náufrago, capaz de 'cualquier cosa' con tal de sobrevivir. Las situaciones de precariedad mantenidas en el tiempo buscan a veces mantener a los trabajadores en un sometimiento cuasifeudal. Quien no sabe si se le va a renovar el mes que viene no sólo vive con ansiedad y estrés añadido sino que se vuelve un depredador de sus compañeros. Toda solidaridad desaparece por efecto del miedo a perder el medio de sustento”. Y como consecuencia de este aislamiento también se desvanece todo sentido de comunidad, “algo que hace sufrir a los trabajadores mucho más de lo que parece”.

La situación empeora en la medida en que los modernos métodos de gestión priorizan el castigo sobre el premio. Antes, la promesa de una carrera ascendente en un entorno estable aseguraba las lealtades. Ahora, cuando la recompensa consiste sólo en que no te echen, es mucho más complicado motivar a los trabajadores por las buenas. Lo que es un error, según Piñuel. “El reconocimiento por el trabajo bien hecho es una rara avis en las organizaciones actuales. Se asume que tener trabajo un día más ya es suficiente premio. Eso es desconocer que el ser humano necesita reconocimiento. Éste no ha de ser siempre de tipo económico, pero ha de existir”.

Los falsos autónomos

Y si bien estas circunstancias afectan a toda clase de trabajadores, resultan especialmente dañinas para los autónomos, ya que “muchísimas empresas han reconvertido sus trabajadores en falsos autónomos, lo que multiplica la precariedad de éstos, que pasan a ser proveedores de su propia carne laboral". Los abusos a los que se presta esta situación son inimaginables. Vivir cada mes con el miedo a no facturar es algo terrible. De ahí que en recientes estudios (caso del Cisneros VI) sean los empleados autónomos quienes hayan dado los niveles máximos de estrés”.

Estos mecanismos organizativos de disciplina y control, habituales dentro de los modernos modos de gestión, continúan expandiéndose, según Piñuel, y más aún en España, ya que “con la crisis todos los señores feudales ven maximizadas sus oportunidades de abusar de los que ven mayor dificultad en cambiar de trabajo. Esto lo saben muchos de nuestros maltratadotes habituales y lo explotan”. Así las cosas, la gran empresa ha terminado por convertirse en el suelo por excelencia en el que se desarrollan las luchas (cotidianas y clandestinas) por el poder, más aún que en los partidos políticos. Piñuel afirma que la empresa “es el lugar preferido del psicópata organizacional, ya que lo que anhela es alcanzar el poder cuanto antes. Y el poder absoluto”.

De este modo, puede afirmarse, según el autor de La dimisión interior, que estos entornos son “organizaciones feudales impropias del siglo XXI. En nuestro tiempo los trabajadores viven en la paradoja de ser ciudadanos y personas que tienen derechos reconocidos, y al mismo tiempo, de dejar colgados esos mismos derechos fundamentales, junto con sus abrigos, a la entrada de las empresas y organizaciones para las que trabajan”.

Es por eso que, en estos ambientes, cuanto más inteligente se sea, mayores dificultades se encontrarán para ascender, porque “los mediocres necesitan maquinar mucho contra los brillantes. Como éstos no necesitan politiquear para subir, con el tiempo descuidan sus posiciones y son los otros los que triunfan. Una vez que un mediocre alcanza el poder se rodea de subordinados que no le amenacen, es decir de personas aún más torpes que él. Por eso, los directivos narcisistas y mediocres extienden la mediocridad por toda la organización”.

(Per a llegir l'article complet i conèixer el seu origen, clicar sobre el títol)