''S'ha de tornar el waterpolo a la platja, que és on va sorgir''

SANTI FERNÁNDEZ,
ENTRENADOR DEL CN ATLÈTIC BARCELONETA

Dirigeix un exèrcit de nois de dos metres i amples espatlles que no paren de guanyar.

EMILIO PÉREZ DE ROZAS (24-01-2009)

Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: jo li recito tot el que ha fet i, quan passi vergonya, em demana que pari. Vostè fa més de tres anys que no perd a Espanya, l'última derrota la va encaixar davant el CN Barcelona el novembre del 2005. Dimarts va aconseguir a Sevilla la seva victòria número 106 a Espanya, i només un empat. Fa 107 partits seguits que no perd. I, per tant, ha guanyat tot el que li han posat al davant des del 2006: tres Lligues, tres Copes del Rei i tres Supercopes d'Espanya.

Primer, tot això no ho he guanyat sol. Segon, l'Atlètic Barceloneta, que té 13.000 socis, aposta per l'esport i pel waterpolo. Tercer, tenim, sí, el millor equip d'Espanya. Quart, aquests nois són grans professionals i sembla que no en tenen mai prou. I, cinquè, l'única cosa que demostren aquestes dades és que estem treballant bé.

Sospito que a vostè el van fitxar perquè va ser el primer que, al capdavant d'un equip no català, ens va pispar la Lliga als catalans.

Jo vaig venir becat, molt jove, a Catalunya, però aviat em vaig adonar que volia entrenar, així que vaig tornar a Saragossa, la meva ciutat, i vaig fer els primer passos a L'Olivar de Saragossa. Després, em va trucar Joan Jané per ajudar-lo a la selecció i, el 1996, me'n vaig anar al Canoe de Madrid. I, sí, el 1999 i el 2000, vam quedar campions de Lliga.

I el Barceloneta va comprar el millor i va començar a guanyar d'una tirada.

No és bo per a cap esport que un equip arrasi en totes les competicions, que guanyi més de 100 partits seguits, sumi títol rere títol i no tingui contestació, encara que comença a costar-nos guanyar.

Sí, sobretot dimarts: els va costar tant que només van guanyar per 3 a 21.

Quan dic que ens costa, em refereixo a trobar la motivació adequada en cada moment per continuar lluitant i no abaixar mai els braços. En aquest sentit, per a nosaltres cada partit té una meta, un repte, i, mentre tinguem objectius per complir, anirem cap amunt. O ens mantindrem. Aquest és un equip amb una mentalitat guanyadora molt forta, poc intoxicat, però li confesso que hem estat massa vegades a punt de perdre. Hi ha hagut bastants partits d'"uuuuiiiiii, gairebé", però hem acabat guanyant.

Estic segur que ja sap contra qui perdrà i quan.

Doncs, no: sóc incapaç de pensar a perdre. És més, els molt entesos, que n'hi ha, em demanen que perdi un partit ¡ara!, però que ho faci contra l'adversari més feble, contra algú que ni tan sols pensi que ens podia guanyar, perquè així no sigui el rival qui et guanyi, sinó tu el que perds. Això em sembla tan viciat, maquia- vèl.lic i antiesportiu que he decidit continuar guanyant. Perdó, perdó, intentar continuar guanyant.

¿Com s'imagina l'equip aquell dia, el dia que els derrotin?

Suposo que entrarem capcots al vestidor, es produiran dos minuts de silenci sepulcral, ens cabrejarem com a micos i, de seguida, mirarem de treure ferro a l'assumpte, encara que per dins tots estiguem molt fastiguejats.

¿I l'endemà?

Aquell sí que serà un moment important. Serà el moment de tornar a aixecar-se i començar una nova ratxa. S'haurà d'analitzar puntualment per què i com hem perdut --contra qui, tot i els espavilats, no comptarà gaire-- i esbrinar si, efectivament, ens presentem a aquell partit sense la motivació suficient. Perquè li dic una cosa: alarmes, alarmes, el que es coneix com a alarmes, se n'han disparat un munt, però sempre hem sabut neutralitzar-les, sempre hi ha hagut algú que, quan m'ha vist preocupat, m'ha dit a l'orella: "Tranquil, Santi, que això ho tirarem endavant". I, sí, ho hem fet.

Li diré una cosa: el waterpolo em fa venir claustrofòbia, aquí dins, amb aquesta calor que t'asfixia. I a sobre el joc es veu malament i poc.

Jo sempre he dit que hauríem de tornar el waterpolo a la platja, que és on va sorgir. Hauríem de perdre alguna cosa per guanyar molt, per guanyar en atractiu, en vistositat, en comoditat. S'hauria de jugar a la platja, com el vòlei platja, sota el sol, amb la lluminositat del mar, i no aquí dins, amb gent que arriba abrigada i es desabriga, amb aquest baf. El joc, amic, ja és més complicat, ja que el 50% del joc no es veu, és subterrani, fora que posis càmeres sota l'aigua en pla Jocs Olímpics.

¿Què és el pitjor d'aquest esport?

El waterpolo està en el pitjor lloc i sobreviu gràcies als esportistes, que són tot devoció i coratge. Com a esportista d'elit, pots ser professional o aficionat de veritat; estar enmig és una porqueria. Jo, a aquests nois, he d'exigir-los com a professionals, però no puc pagar-los com a tals. Estan una mica millor que els aficionats, sí, però l'exigència és de professional. No és just. El waterpolo és un dels esports més purs que existeixen; és pur romanticisme. L'única recompensa que hi ha és guanyar. I en això estem ficats.

Clica per veure l'article original