Juan Antonio Samaranch (soci CNB), "Soy franquista ciento por ciento"

Article de Josep Maria Huertas Claveria

"Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver", li va dir Juan Antonio Samaranch a l'escriptor Joan Llarch a La Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava el dirigent comunista José del Barrio. I és que Samaranch ha tingut algunes vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades, com també va passar el 1977. Fracassat el partit Concòrdia Catalana en el seu intent de treure algun diputat a les primeres eleccions democràtiques, va aconseguir ser anomenat ambaixador a Moscou i va posar terra pel mig.

Juan Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava contra la República; el 17 de juliol de 1973 seria anomenat president de la Diputació de Barcelona i exactament quatre anys més tard deixaria el càrrec per anar d'ambaixador a l'aleshores URSS, i el 16 de juliol de 1980 va ser anomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI).

El pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l'empresa Samaranch a Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El jove va estudiar el que aleshores deien comerç i va esdevenir professor mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es va curar i es va dedicar més a l'esport que als estudis. Va fer alguna vegada de boxejador, però on realment va fer-se un nom va ser com a jugador d'un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir seleccionador nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien fer carrera dins el règim franquista i eren de l'Espanyol.

Samaranch tenia a més fama de faldiller. El 1955 va ser anomenat regidor de l'ajuntament de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe Acedo, li va dir: "Joven, a mí los concejales me gustan casados" i, sempre obedient amb el poder, es va casar l'1 de desembre d'aquell any amb María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt la informació i es va envoltar d'una colla de periodistes, i també va alternar als cercles de Madrid on es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional d'Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la vida de Samaranch.

El 1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses immobiliàries amb un toc d'especulació, des de la construcció del barri de Ciutat Meridiana fins l'avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la platja del Prat, on tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973 Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco ("soy franquista ciento por ciento", va dir en aquell moment). Llest com la fam, va veure que un futur polític no era possible, i va anar a la URSS a llaurar-se un futur paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores comunistes per ser anomenat president del COI.

Com han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d'octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d'intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l'Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició per que fos declarat ciutadà d'honor pel seu passat franquista. L'Ajuntament de Barcelona li havia donar, en canvi, la medalla d'or de la ciutat uns anys abans.

Font: la barceloneta amb l'aigua al coll