Pare Manel (soci CNB): "Rubianes era profundament humà"

L'ENTREVISTA AMB EL PARE MANEL,

CAPELLÀ I ACTIVISTA SOCIAL

La fundació que porta el seu nom rebrà part de la recaptació de l'homenatge a Pepe Rubianes que els seus amics li organitzen dilluns al Palau Sant Jordi.

Solidari

El sacerdot Manel Pousa, pare Manel (Granada, 1945), porta gairebé 40 anys dedicat als presos i marginats de Nou Barris. Pepe Rubianes i Carles Flavià li van donar una mà amb el festival Guanya't el cel amb el pare Manel que, en el seu 13ª edició, s'integra dintre de l'homenatge Rubianes som tots. "Tenim projectes per a la infància i la joventut de Roquetes i Verdum, a més d'atendre a presos. Li devem molt a Pepe: ens va obrir moltes portes i vam aconseguir més ajudes".

6/6/2009 IMMA FERNÁNDEZ

¿Rubianes es va guanyar el cel?

¡I tant! La nostra fundació no hauria pogut fer ni la meitat de la feina si no hagués estat per ell. Com a fenomen de simpatia i de popularitat era únic i era un home profundament humà. N'hi ha molt pocs com ell, per desgràcia.

¿Com es van conèixer?

Ell era amic de Carles Flavià, amic meu des del col.legi, als Maristes, i després com a capellans. M'agrada molt el teatre, i veia Rubianes a la Cúpula Venus. Reia molt, i després me'l trobava de copes a Zeleste i Bikini. Jo hi anava amb Flavià i, és clar, un capellà a les tres de la matinada xocava una mica, era exòtic. Un dia li vaig demanar que fes una actuació perquè devia molts diners per les activitats estivals que organitzo per als nens. Em va dir que sí. Per a mi, era com Déu.

Així va començar el festival Guanya't el Cel amb el Pare Manel.

A l'estiu quantitat de xavals queden molt penjats, i m'irrita molt la inconsciència per la seva desatenció. El Pepe em va animar a tornar a fer el festival. "No et preocupis, Manel. Pels meus collons, l'any que ve el tornarem a fer". Va ser ell qui va muntar aquesta història amb Flavià i després s'hi van afegir altres artistes. Hi va actuar fins i tot Gila.

¿Va participar Rubianes de la seva tasca a la fundació?

Sí, em preguntava molt sobre els xavals. Fa anys va actuar a la presó de joves de la Trinitat, però va quedar molt impactat. Va estar xerrant hores amb un jove dels Boixos Nois que havia matat un noi. Va quedar tan impressionat que em va demanar que no el tornés a portar a la presó. No l'hi vaig demanar més.

¿Vostè com vivia les seves crítiques a l'Església i a les sotanes?

Érem amics. Les persones coincidim per un sentit de la vida, de la justícia, de la sensibilitat humana, i això està per sobre d'etiquetes i credos. En les coses fonamentals, coincidíem. Era malparlat i es posava contra el poder i el que no era autèntic; parlava de l'Església com de la política, dels fatxes... No tenia pèls a la llengua. ¿Com he de captar la conya dels bisbes que foten mà? Ell reflectia la realitat. No vol dir que tots els bisbes siguin així, però sí que s'ha donat.

Alguns li van tirar pulles i fins i tot querelles.

L'estimaven molt o l'odiaven molt. Però la gent que li tenia mania, era per les formes. Va tenir aquella història de la "puta Espanya". Però ell no volia insultar, malgrat que insultava. Estava parlant de l'actitud fatxa de certs espanyols, i fins i tot catalans, perquè el fatxa no és exclusiu d'una nacionalitat. Si allò ho dic jo, és fastigós, però ell deia aquelles animalades... Era la seva manera de dir les coses. La querella li va fer molt de mal.

¿I de dones també en parlaven?

Sí, sí. Jo era un amic més. Tenia molt èxit amb les dones. Però ell no volia lligar-se, com molts.

Preferia escapar-se a l'Àfrica...

Era una mica introvertit, no era supersociable; no li agradava estar amb 200 tios. Crec que hauria volgut anar a l'Àfrica i no tornar. El seu llibre, Me'n vaig, em va fer aquesta impressió. Es va quedar pel seu pare, mort fa uns anys, la seva germana...

Quan es va posar malalt, ¿van parlar de la mort o es va acostar a la religió?

No, no vam parlar mai de la mort, però no li feia por. Tampoc em preguntava per què jo creia o si pensava que hi havia un més enllà. Però en algun enterrament, com en el de la seva mare, em va dir que les meves paraules li havien agradat. En els sentiments no té més veritat un creient que un ateu. Tots tenim experiències en la vida, però no podem dir "no pensis, empassa't el que et diguin, hi ha una altra vida".

La seva última actuació va ser precisament a Guanya't el Cel...

Ens pensàvem que no vindria. Però va venir caminant després de la teràpia a la Quirón. Va estar genial, va fer una conya amb la malaltia: "¡No rigueu i feu-vos una placa!". I va animar altres malalts. Vam riure molt.

¿I també feia broma del càncer amb els seus amics?

Sí, feia molta conya. Jo el veia a la Barceloneta, on vaig a córrer, i xerràvem al bar. Estava animat i feia propòsits seriosos de deixar de fumar, però no ho va deixar mai. Ens va enganyar a tots. Tots els seus amics tenim l'últim paquet. L'arrugava i ens el donava: "Té, ho deixo". Però després, a mesura que s'anava deteriorant físicament, ja no tenia ganes de sortir ni de veure a ningú. L'últim mes va patir molt.

¿Com se l'ha de recordar?

Com un actor amb una qualitat de seducció sobre l'escenari que jo no he vist mai, amb un sentit de l'humor bestial. Un geni popular, no d'una elit. I, com a persona, era un home valent que deia el que pensava, d'una manera o altra, és igual. L'important no són les formes, sinó el que es diu. Era lliure i tolerant. El molestava molt la hipocresia. I va viure la vida com va voler.

Clica per veure l'article original

Tots van ser Rubianes per un dia (09/06/2009)