"El CN Barcelona em va ajudar molt" (Marcel Zamora)

És un dels pocs triatletes que ha aconseguit viure de la seva passió. Una satisfacció, encara que també una pressió afegida quan competeix

Marcel Zamora

L'èxit personal que més valora Marcel Zamora (Barcelona, 1978) és haver-se convertit en triatleta professional, un estatus a l'abast de pocs esportistes. A part, només ha guanyat cinc vegades consecutives el prestigiós Ironman de Niça (2006-2010), dues el duríssim Embrunman (2009-2010) i l'Ironman de Mònaco (2006-2007) i una el Challenge Barcelona-Maresme (2009), entre altres competicions. Aquesta temporada ha baixat dos graons en el podi de Niça i a Embrun el van desqualificar en una decisió meticulosa (va llançar una peça de roba a terra) que el va privar d'un triomf gairebé segur. Intentarà rescabalar-se en el Challenge Barcelona-Maresme (2 d'octubre). Alterna la competició amb la tasca d'entrenador personal que gestiona a través de la seva pàgina web.

En els últims temps s'ha acostumat a guanyar-ho gairebé tot i enguany no ha pogut revalidar alguns títols, com el de Niça, encara que va aconseguir mantenir-se en el podi per setena edició consecutiva. Ha estat el curs més complicat?

Sí, de moment sí. A Niça no esperava ser tercer, tot i que haig de reconèixer que Frederik van Lierd va ser un just vencedor, es va presentar a la cita molt fort. A més, vaig tenir problemes mecànics que em van fer perdre temps, encara que al final vaig remuntar i vaig pujar al podi, que no està malament. A Embrun va ser diferent. Em van desqualificar injustament. Vaig rebre una targeta que no mereixia, no em vaig poder defensar i tampoc em van deixar acabar la cursa. A veure si l'any que ve hi puc tornar i demostrar qui mana.

La decisió d'expulsar-lo a Embrun després de nedar 4 km i rodar 180 km amb bicicleta per haver llançat una peça de roba a terra és absolutament desproporcionada, no?

La regla hi és, però la sanció és exagerada. L'únic que demano és que el reglament s'apliqui de la mateixa manera a tothom. Hi ha gent que diu que anaven per mi i si no hagués estat això hauria estat alguna altra cosa. Va ser frustrant i fa ràbia, perquè va ser un fet aliè a mi, extraesportiu. Hi havia dedicat moltes hores i, a més, es belluguen molts diners per ser l'esport que és. Per això encara fa més ràbia. És una lliçó més de l'esport.

Per què creu que té detractors a l'Estat francès?

Per interessos polítics o d'altres tipus preferien que guanyés un esportista francès o simplement volien trencar la meva hegemonia. És clar que amb el reglament a la mà vaig cometre un error, però l'he pagat molt car. A partir d'ara a França hauré de tenir més cura. Tot i això, he de dir que el públic francès, en general, m'estima molt. Ho he vist per comentaris a internet abans i després de l'Ironman d'Embrun. Quan em van desqualificar hi havia gent que em va venir a consolar plorant.

Aquí se sent estimat i valorat de la mateixa manera?

Ara sí, però anteriorment em valoraven més a França, perquè hi havia obtingut victòries importants. Aquí últimament el triatló està més ben considerat gràcies a la difusió que s'ha fet a través d'internet o a alguns reportatges televisius. En les curses la gent em coneix i em té molta estima. Però és clar que el Barça s'ho menja tot, el triatló és un esport força minoritari.

També va perdre una oportunitat de difusió en decantar-se per una disciplina que no és olímpica, s'ha plantejat tornar a la distància olímpica?

M'hauria agradat molt competir en uns Jocs Olímpics. És un esdeveniment que qualsevol esportista admira. Però en el meu cas no podrà ser, perquè la llarga distància no és olímpica. I tornar a curta és molt complicat, perquè el nivell ha canviat molt. Si abans es nedava fort ara encara més. També s'ha de tenir en compte que amb el temps m'ha canviat el cos i ara sóc de fibres lentes, més aviat un dièsel. Puc anar a un ritme molt alt durant una bona estona, però he perdut l'explosivitat d'un esportista de 20 o 25 anys.

No és que el vulgui jubilar, però quina sol ser la data de caducitat d'un triatleta de llarga distància com vostè?

Si no tinc cap lesió important crec que plegaré quan se m'acabi la motivació. En general la gent es retira entre els trenta-set anys i els quaranta, depenent dels patrocinadors o de les circumstàncies personals. En el meu cas, crec que el factor determinant serà el cansament psicològic. Les temporades es fan molt llargues. Tinc trenta-tres anys i, si tot va bé, encara aguantaré tres o quatre anys més competint a un nivell alt.

És curiós que en una disciplina tan dura i exigent físicament com la seva sigui el factor psicològic el que més el desgasti, com a mínim a curt termini.

Les proves se'm fan molt dures psicològicament perquè surto a guanyar i això significa pressió. Si vaig al davant em toca controlar i sempre he d'estar pendent de com van els rivals i quina és la situació de la cursa. Si, per contra, m'he quedat en el grup perseguidor, els nervis són per veure si puc agafar els de davant o intentar no perdre gaire temps. Les conseqüències de ser professional és que sempre estàs obligat a guanyar. Quan ja t'has fet un nom i ets guanyador, la gent només creu que has de vèncer sempre i quan no ho fas creu que no és un bon resultat. I no sempre és així. Els rivals també compten.

A banda de la duresa psicològica que comenta, què més li ha canviat des que viu del triatló?

Ara porto una vida molt més de professional. Abans decidia lliurement on volia córrer, tenia un calendari més flexible. En canvi, ara competeixo per un equip francès [Ais de Provença] i això em genera unes obligacions. He de participar en proves de França i seguir un cert calendari. Allà em tracten molt bé i tinc patrocinadors francesos. Tot i això, sempre intento buscar alguna prova diferent perquè la temporada no se'm faci tan monòtona. Si alguna cosa trobo a faltar és tenir la llibertat d'anar a córrer tres o quatre curses a l'any com ara l'Ironman del Canadà, els d'Àsia o d'altres llocs, perquè també m'agrada viatjar. Però no em puc queixar, em paguen i he de complir amb unes obligacions.

Marcel Zamora és sinònim de triatló, triatló de llarga distància i, sobretot d'èxit. M'imagino que no deu haver estat fàcil obrir-se camí en un esport amb poca tradició com el seu...

El 2004 va arribar un moment que vaig intentar ser professional. Però a diferència d'altres professions no n'hi ha prou amb la voluntat, no és suficient que una persona digui que vol ser professional i s'hi converteixi. S'han de donar unes circumstàncies adients i després sí que hi intervé la persona. En el meu cas, l'Ivan Raña em va aconsellar que ho deixés tot per dedicar-m'hi plenament, que no ho alternés amb la feina o amb els estudis, perquè tot el temps que dediqués a altres coses és temps que no podria invertir entrenant o descansant. Els triatletes no ho som només quan ens entrenem, sinó les 24 hores.

Va apostar fort i li va sortir bé.

Si vols alguna cosa te l'has de jugar. El pitjor hauria estat passar-me la vida pensant què hauria pogut ser... Això m'hauria cremat per dins. Si ho intentes i no et surt bé et dediques a una altra cosa i avall, sempre hi ha temps de buscar-se la vida en una altra cosa. Em va sortir bé, però en molts moments vaig haver de sacrificar moltes coses i encara ho he de fer ara. Tinc l'obligació d'entrenar-me sempre. Hi ha dies després d'una cursa que em toca descans, però si no estic cansat m'entreno.

També va córrer un risc econòmic, perquè no era un crio i devia tenir despeses, no?

El CN Barcelona em va ajudar molt, perquè em va permetre ser entrenador de triatló en aquesta època que comentava en la qual vaig arriscar la hòstia. A part d'ingressar uns diners i gaudir d'una infraestructura esportiva per entrenar-me, rebia alguna subvenció del club, de la federació. De mica en mica vaig començar a guanyar proves i la roda va començar a fer-se gran.

Qui el va incitar a iniciar-se en el món del triatló?

De petit feia atletisme amb el meu germà, que és onze mesos més gran que jo, i a més m'agradava molt sortir amb bici. Llavors un del club atlètic em va dir: “Ostres, podries provar la duatló, que potser t'agrada.” Jo no destacava en l'atletisme i simplement corria per afició. Paral·lelament, a l'institut vaig coincidir amb companys que feien duatlons i em van animar a fer-me del CN Barcelona. Poc després va venir el següent pas: em vaig tirar a l'aigua i em vaig estrenar en el món de la triatló, tenia 17 anys. Va ser l'inici com a amateur, era una mica com un joc, volia passar-m'ho bé.

En quina de les tres disciplines li va costar més agafar un bon nivell?

La natació. Vaig començar a nedar amb setze o disset anys, relativament tard. En canvi, ara els triatletes bons vénen de la natació. El primer sector és el de la natació i així estan al capdavant, a més, un nedador ha crescut acostumant-se a l'esforç de fons i té més facilitat per adaptar-se al triatló. En el meu cas, vaig necessitar uns anys per agafar la base i la tècnica. Actualment tampoc és que sigui un gran nedador, però a còpia de metres he millorat.

Continuant amb la progressió va passar a la triatló de llarga distància...

Va ser circumstancial. Ho vaig provar a Zarautz i em va agradar molt. La curta distància no és un esport tan individual i amb unes mínimes condicions ho pots fer bé. Per exemple, si no ets un bon ciclista et pots mantenir a roda i corrent bé pots fer un bon triatló. En canvi, en el de llarga distància no. En general s'ha de ser regular en les tres disciplines. Si no, tard o d'hora ho pagues. També em va agradar la manera de viure-ho i d'entrenar-se. És un món molt diferent. L'entrenament de curta es basa més aviat en les sèries, la pista... En llarga pots fer marxes ciclistes, mitges maratons, maratons... El ritme no és tan important com el volum.

La clau del seu èxit és la disciplina, el físic, el cap?

Si et poses a dividir és un conjunt. Però sobretot la constància, perquè el físic el pots tenir, però si no ets constant no n'hi ha prou. Una altra característica que destacaria és que sóc tossut, això em serveix per aguantar proves tan dures i entrenaments llargs i en solitari.

El triatló viu possiblement el boom més important de la història a Catalunya. Ha canviat el perfil dels participants?

Abans tothom que feia triatló venia de l'atletisme o del món de la bici, ara no. Els capdavanters vénen de la natació, sobretot en curta distància, com he comentat. En la llarga no, perquè no és tan determinant el sector de la natació, dura al voltant d'una hora i el total de la cursa unes vuit hores o deu i queda marge per recuperar. Tot i això, hi ha gent que ve de qualsevol disciplina. El triatló està de moda. Hi ha moltes més llicències, s'organitzen curses cada cap de setmana. Això ens ha beneficiat als professionals, perquè els patrocinadors hi inverteixen més i els mitjans en fan més difusió. Estem en un bon moment, encara que sempre s'han de millorar coses.

Clica per llegir l'entrevista original (29-04-2011)

Si t'ha interessat aquest post, potser que també t'interessi:
◘  Marcel Zamora (CN Barcelona) organitza un campus per a triatletes amateurs
◘  Marcel Zamora, un “ironman” barceloní
◘  Entrevista a Marcel Zamora, del CN Barcelona (vencedor 5 veces consecutivas del IronMan de Niza)
◘  Marcel Zamora (CN Barcelona), pentacampió de l'Ironman de Niça
◘  «Me llamo Marcel Zamora ... y soy un Iron-Man»
◘  Marcel Zamora (CN Barcelona) engrandeix la llegenda amb el cinquè triomf en l'Ironman de Niça
◘  Marcel Zamora (CNB) esclata als Alps francesos
◘  El Marcel Zamora (CNB) ho ha tornat a fer
◘  “El Ironman no es ni inhumano ni para superhombres”
◘  Marcel Zamora, triatleta del CN Barcelona
◘  Marcel Zamora, tricampió Ironman Niça 2008