El patí català és l’essència de la navegació a vela
VIRGINIA GUERIN
El patí català és un dels grans desconeguts del món de la vela. Tant és així que probablement haureu vist més d’un tot passejant per les costes catalanes, i l’heu confós amb una plataforma o amb un improvisat seient. Però des de fa més de setanta anys el patí de vela forma part del paissatge del litoral català tot i no tenir el reconeixement que mereix.
Actualment és conegut com a patí català, però s’ha de dir que el seu naixement va ser fruit de la casualitat. Als anys vint, els banyistes que volien gaudir d’aigües netes havien d’endinsar-se mar endins. Per fer-ho, utilitzaven una plataforma de fusta posada sobre dos suradors i feien servir un rem doble per impulsar-se. En aquella època, encara no eren concients, però els banyistes del Club Natació Badalona o el
Club Natació Barcelona (CNB) -tots dos es disputen avui en dia el descobriment del patí- van posar les primeres peces del patí actual de vela. Tot i ser un vaixell útil, no era molt ràpid, així que un d’aquests banyistes, cansat que la 'parenta' el renyés per arribar sempre tard a dinar, va incorporar el màstil i la vela per poder aprofitar la força del vent i alhora ser puntual.
Una de les característiques del patí de vela és que és una de les poques embarcacions del món que navega sense timó, tot i que això no significa que ho faci sense rumb. Per navegar en patí només es necessita un mica de vent i un patró àgil per poder dominar-lo, ja que cada moviment del patí provoca alguna reacció en el vaixell.
Malgrat ser una disciplina autòctona amb unes peculiaritats de navegació tant especials, no té massa acceptació popular.
El Sr. Resky, director tècnic de la secció de vela del CNB, és conscient d’aquest problema i de les seves causes:
"Si a moltes platges hi han escoles que lloguen windsurf, potser haurien d’ampliar-se i tenir una flota de patins de vela per llogar-los i fer-ne cursets (...). És una disciplina molt estesa a nivell pràctic, però no a nivell de difusió".
Resky atribueix aquesta manca de promoció mediàtica a les dificultats logístiques que comporta la retrasmissió d’una regata.
"Es necessitaria una logística impressionant; un helicòpter de dues hèlices perquè fos estable i així captar des de l’aire els moviments de tots els vaixells. Però no hi ha cap organització que es pugui permetre un dispositiu així si no és la Copa Amèrica".
Malgrat tot, la Federaciò Catalana de Vela està lluitant per estendre la pràctica del patí més enllà del litoral català, encara que les limitacions d’una disciplina modesta en mitjans, i amb una indústria molt qualificada però artesanal, no paren de posar-hi dificultats de tota mena.
Un dels secrets de l’èxit del patí és el fet que ha sabut mantenir-se fidel a les seves arrels històriques sense deixar que el contaminessin ni les noves tecnologies ni les tendències del moment.
Cada patí és una obra d’art única perquè es fan a mà seguint el mètode tradicional que els germans Monge van imposar cap al 1942. Des d'aleshores, el pati només ha sofert uns petits retocs ja que realment és una "embarcació rapidíssima i molt segura, ideal per a la platja perquè no s’aparella en dos minuts" assegura Ramon Huertas, l’únic constructor que actualment es dedica a la construcció de patins.
Els patinaires
Els 'Patinaires' -com es coneix a tots aquells que naveguen en patí de vela- formen una de les disciplines amb més federats de tot l’Estat Espanyol. Avui en dia, naveguen més de mil cinc-cents patins, dels quals dues terceres parts es troben al llarg de la costa catalana.
Per ser 'patinaire' no calen uns requisits físics especials, només conèixer el reglament. A la competició, ningú està disposat a cedir un pam davant del seu contrincant, i això es tradueix, molts cops, en discussions i fins i tot petits abordatges.
Últimament, la classe ha experimentat un canvi: s'han incorporat regatistes d’altres categories olímpiques cansats de la guerra de material i de preus desmesurats. En canvi, els 'patinaires' es mantenen fidels al patí malgrat l’oblit dels estaments oficials.
Huertas tarda cent-cinquata hores a fabricar un patí, el que limita el número d’embarcacions a unes cinquanta l’any sempre per encàrrec. Un patí completament equipat pot arribar a costar 700.000 ptes. Però si es cuida degudament, pot arribar a competir durant quince anys.
Una campiona entre homes
L’Anna Pujol és la primera dona que es va aventurar a competir en regates de patícatalà. Actualment és la presidenta de la disciplina patí de vela de la Federació Catalana de Vela, tècnic d’esports de l’Ajuntament d'El Masnou i professora d’educació física. En el seu palmarés hi entra un títol de campiona de Catalunya a l’any 1993, campiona de la Copa d’Espanya d’enguany i un tercer lloc al Campionat d’Espanya. Però als inicis, el 1974, no van ser fàcils.
Començar és sempre difícil?-Quan vaig començar, fins i tot havien de fer-me permisos especials per entrar en els clubs. Per exemple, el Club Natació Barcelona fins fa ben poc estava vetat a les dones. Però no em preocupava gaire perquè quan m’agrada una cosa i la disfruto, l’ambient no m’importa."
El fet de ser dona no era un hàndicap important?-A mi sempre m’han acceptat com una companya més. Suposo que potser si que hi havia gent que li devia picar l’orgull, però ho van saber portar bé.
Què és el que proposes com presidenta de la disciplina per popularitzar el patí de vela?-Pel meu càrrec, sóc la que té més relació amb la Federació; però com que el patí és el meu 'hobbie' número 1, també trobo que hi ha moltes mancances. Crec que la Federació no hauria de descuidar una cosa tan pròpia del país i que mou tanta gent.
Com és possible que la Federació no li doni al patí la importància que es mereix?-És una disciplina més amateur, no és tan professional com la vela lleugera. Malgrat això, arribes a la conclusió que no el coneixen i, per tant, els hi fa por.
Què és el que opinen els 'patinaires' de tot plegat?-Ens sentim força marginats. Estem farts de reivindicar una cosa que cau pel seu propi pes. Personalment, no puc arribar a entendre-ho. Com a presidenta de la disciplina, estic fent tot el possible. Si les coses no milloren, jo mateixa em sentiré fracassada. I potser, al final, plegui.
|
Font: Nova Ciutat Vella, núm. 5 (Març-1999)
Blavor, l'himne del CN Barcelona (any 1975)
Blavor, amb el baríton Marcos Redondo (any 1932)