Emigrants del waterpolo

La crisi, que obliga a emigrar tanta gent jove, també té efectes en el món del waterpolo. Tres jugadors del Club Natació Atlètic Barceloneta que es van buscar la vida a Europa per camins diferents es tornen a ajuntar amb la selecció espanyola de cara a buscar una plaça per als Jocs de Londres.

Sebastià Millans (el polèmic president del CN Barcelona), en la celebració del 25è aniversari de la nominació olímpica de Barcelona

El 17 d'octubre de 1986 al Palais de Beaulieu de Lausanna, Joan Antoni Samaranch va pronunciar les paraules "À la ville de... Barcelona", que van atorgar a la ciutat l'organització dels vint-i-cinquens jocs de l'era moderna. Un quart de segle més tard, la majoria dels protagonistes s'han tornat a retrobar a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.

A les 13.32 h, l’hora exacta de la nominació olímpica d’ara fa 25 anys, un vídeo ha reproduït les paraules de Joan Antoni Samaranch. “Avui ens hem tornat a emocionar veient aquestes històriques imatges d’un dia com avui fa 25 anys”, ha dit l’alcalde actual, Xavier Trias, que ha estat acompanyat de bona part dels protagonistes d’aquella efemèride, entre ells Pasqual Maragall, Josep Miquel Abad, Enric Truñó o la filla de Joan Antoni Samaranch, Maria Teresa.

L’acte d’aquest dilluns ha estat un homenatge a la figura de Samaranch, clau en tot el procés de la designació olímpica de Barcelona. La seva filla Maria Teresa ha explicat que Samaranch sempre va voler que la ciutat fos líder del moviment olímpic, més enllà de 1992.

L’organització dels Jocs -considerats els millors de la història en el seu moment- va suposar un salt endavant de la ciutat, que va aprofitar per obrir la façana marítima i construir noves infraestructures.

Clica per veure l'article original (17-10-2011)

Joan Antoni Samaranch, el ninot que fa la salutació feixista

Una figura de Samaranch presideix el guarnit del carrer de Sant Pere Màrtir

El carrer de Sant Pere Màrtir    no participa en el concurs de    carrers guarnits. La seva    decoració, però, aixeca molts    comentaris entre els visitants.   

En un ambient terrorífic    apareix el difunt Joan    Antoni Samaranch en un    taüt fent la salutació    feixista.

Una gran figura que simbolitza l’expresident de Comitè Olímpic Internacional presideix el carrer. A través d’una palanca que els mateixos ciutadans poden activar, el ninot fa la salutació feixista. Les alusions al passat falangista de Samaranch es completen amb la sivella, que porta el jou i les fletxes, i la bandera espanyola.

La decoració del carrer representa el passatge del Terror, amb figures de Fèlix Millet, Baltasar Garzón, Rita Barberà o Ramon García-Bragado. El carrer de Sant Pere Màrtir no entra al concurs de guarnits que organitza la Fundació de la Festa Major de Gràcia. Les activitats les programa l’Ateneu Popular “La Torna”.

Clica per veure l'article original (16-08-2010)

Joan Lluís Abellan, soci del Club Natació Barcelona

Joan Lluís Abellán i Palahí, soci veterà del CN Barcelona, guardonat en la IX Diada de la Natació Catalana celebrada el passat dia 9 d'abril del 2010, en reconeixement a la seva participació als JJOO de Mèxic 1968 com a seleccionador de l'equip de waterpolo.

Samaranch (soci nº 48 del CN Barcelona), 'amic per sempre'

Clica per engrandir

Natació 'prehistòrica'

La natació, com molts altres esports,

va evolucionar al llarg del segle XX.

Avui us deixo un video on poder observar en acció a nedadors en els Jocs Olímpics de Los Ángeles 1932

(curiós l'estil d'esquena d'aquella època),

Hèlsinki 1952, Melbourne 1956, Roma 1960 i Munich 1972.

Vídeo històric sobre la pilota basca en els Jocs Olímpics

En Barcelona 92 el joc de la pilota basca va ser esport olímpic d'exhibició. L'equip espanyol va aconseguir medalles en les 10 modalitats que es van jugar: 5 d'or, 4 de plata i 1 de bronze. Va ser un gran èxit.

En aquest interessant vídeo (dividit en dues parts) es mostra un resum del desenvolupament del joc de la pilota basca durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92. En la primera part es veuen precioses imatges històriques; i en el segon a pilotaris com Beloki, Daniel, Garrido, Altadill, ...

Pilota - Jocs Olímpics de Barcelona 1992 (1/2)

Pilota - Jocs Olímpics de Barcelona 1992 (2/2)

Michael Phelps, el nadador dels vuit ors a Pequín

L'home que més medalles ha guanyat en uns Jocs Olímpics demostrant els seus dots en la primera carrera.

La vinyeta es de Patrick Moberg.

Vídeo promocional de la candidatura olímpica de Madrid 2016

Les millors imatges dels Jocs Olímpics Pequín 2008

Impressionant àlbum fotogràfic

Visiona-les amb pantalla sencera (Full Screen)

Bretolades en la retransmissió dels Jocs Olímpics

La Veneçuela de Chávez veu així l'actualitat

Willie Oviedo, comentarista del Canal Veneçolà TVes, demostra el seu total domini de la història mundial i esportiva, a l'explicar que "el único mortal que ha logrado ganar 8 medallas de oro es Michael Phelps... en las Olimpiadas de 1972 en Munich, donde Hitler se rehusó a entregarle las medallas".

Qui és l'autor de tan fabulosos comentaris?

Però això què és?
Qui llegeix les cròniques del Teletext?

Sembla ser que TVE contracta a becaris per al seu servei
de Teletext durant aquests dies d'agost.
Sinó no s'explica el comentari tan ...
... original? ... masclista? ... desafortunat?,
que han posat en la derrota
de les noies de bàsquet amb les russes.

Sens dubte, el titular convida a llegir la curiosa crònica: ‘Rusia tritura a España en cuartos de final'. Però el més bo es troba en el text. En ell es poden llegir frases que poden passar a la història del periodisme esportiu com ‘al haber sido hecha picadillo', ‘no fallaron ni una, ni de triples, ni de dos, ni en libres...', o ‘los árbitros se pusieron con descaro...', o ‘las españolas ni olían la bola'.

I a banda d'aquestes consideracions, el del verb genocidar no té preu. Una espectacular puntada de peu al diccionari.

Curiositats olímpiques

El nen que va ser campió olímpic

perquè passava per allí…

Imagina, París, 1900… Durant els Jocs Olímpics organitzats (* és un dir, perquè la crònica popular els tatxa de desastre total *) en la capital francesa, els remers holandesos Roelof Klein i Francois Brandt descobreixen horroritzats que el seu timoner, segurament enamorat de la fantàstica "nouvelle cuisine" gal·la, excedeix del pes reglamentari.

Els remers, que malgrat no ser espanyols sembla que eren uns artistes en el noble art de la improvisació, li demanen amablement ajuda a un nen que troben pels carrers parisencs (i que segons la crònica pesava uns 33 quilos i tenia una edat indeterminada entre els 7 i els 10 anys) perquè els guiés durant la regata en el rio Sena. El nen accedeix i després succeïx l'impensable, la parella holandesa i el jove i desconegut timoner francès guanyen la carrera.

El noi acudeix a la cerimònia i recull el seu premi, que per aquells temps no consistia en una medalla d'or, sinó en pitilleres i altres articles per l'estil.  Després es perd per a sempre pels mateixos carrers en els quals l'havien trobat.

Res s'ha tornat a saber (ni tan sols el nom) d'aquell desconegut timoner, l'edat del qual alguns historiadors com l'holandès Tony Bijker -que va ser qui va descobrir aquesta increïble història- posen en dubte, estimant-la en realitat entre els 12 i els 14. Però la veritat és que fins al moment i segons les dades oficials dels Jocs Olímpics, segueix sent el llaurejat més jove de la història dels Jocs Olímpics.
 

* Els Jocs de París 1900 van durar més de 5 mesos -maig a octubre-, doncs es van realitzar dintre del marc de l'Exposició Universal. L'organització va ser molt dolenta a pesar de fer-se en la ciutat natal del Baró Pierre de Coubertin. No hi va haver medalles i els obsequis que es van dur els vencedors van ser en la seva majoria de donacions de particulars. Per primera vegada van participar dones (11 de 1325 competidors). *

Halteropifia

Ser espanyol ja no és cap excusa

La responsabilidad de ser español

FRANCESC BRACERO - La Vanguardia (05/08/2008)

Tanto triunfo de deportistas españoles en los últimos años - de forma más avasalladora este verano- ha roto, parece que de forma definitiva, el tópico del deportista aislado que ganaba por esfuerzo propio y sin una infraestructura detrás que lo apoyara. La estrella de la selección española de baloncesto, Pau Gasol, protagoniza un original anuncio de Nike para la campaña de los Juegos Olímpicos en el que se sentencia que "ser español ya no es una excusa. Es una responsabilidad".

La frase no la pronuncia Gasol. Aparece impresa en la pantalla como colofón a un monólogo que el pívot de Sant Boi dedica a periodistas y aficionados. En el spot, Gasol agradece las muestras de apoyo recibidas, pero pide que nadie se conforme con lo conseguido hasta el momento: "Si ya os dáis por satisfechos, estareis ayudando muy poco a nuestro país. De hecho, estareis limitando nuestras posibilidades".

En una variación muy libre sobre la histórica frase de John F. Kennedy "no te preguntes qué puede hacer tu país por ti, pregúntate que puedes hacer tú por tu país", Gasol proclama que prefiere la gloria de equipo a la fama personal. "Está bien conseguir que tu país te admire, pero es mucho mejor lograr que el mundo admire tu país ¿no crees?". Si algo demuestra este anuncio es que cada día hay más deportistas catalanes que prestan su imagen sin tapujos y asumen sin problemas ensalzar el valor de representar a la selección de España en un momento en que el deporte español está en la cúspide.

El anuncio de Nike corrió ayer por internet como la pólvora. Y generó también algunos comentarios políticos a propósito del lema que suscribe el jugador catalán de los Lakers. Es el caso, por ejemplo del portavoz del PP, Esteban González Pons, quien señaló que "Gasol, desde Estados Unidos, es consciente de la importancia que tiene España como un país unido y la poca que tendría como una serie de territorios separados". El dirigente popular acusó a los políticos nacionalistas de "meter a los deportistas en política", lo que calificó como "una barbaridad". informa Carmen del Riego. Para el portavoz del PP, mezclar deporte y política es "de las cosas menos inteligentes" que se le ocurre que puede hacer un político. Que la normalidad se ha impuesto en la participación de jugadores catalanes en torneos en los que representan a España lo demuestran incluso las palabras de Eduard López, vicesecretario general de coordinación interna de ERC. "Defendemos que los deportistas catalanes puedan escoger libremente participar en las competiciones internacionales defendiendo Catalunya", indicó, sin cuestionar sus apariciones publicitarias.

Una de las cosas que refleja el spot de Nike es que ahora la marca España es un activo publicitario en el mundo del deporte. Lo español se ha convertido en un valor en alza y las empresas no dudan en utilizarlo.

El Kynodesme: en l'origen de l'Olimpisme

Es recollien el penis amb una cinta nuada sobre el prepuci

Segur que alguna vegada hem sentit comentaris en algun documental sobre l'origen de les Olimpíades: que en la Grècia Antiga, inspiració de les mateixes, els atletes grecs, acostumats com estaven a tapar el seu cos el menys possible, solien fer esports i competir nus. O gairebé.

Era el seu costum usar una petita corretja de cuir amb la qual es recollien el seu penis i el lligaven a la cintura de manera que quedés immòbil i mirant cap amunt. Durant molt temps es va creure que ho feien perquè el membre no els molestés mentre feien els exercicis, però ara resulta que alguns experts encapçalats per Frederick M. Hodgfes afirmen que tan curiós costum tenia altres motius una mica menys pràctics.

Per a l'estètica grega i en les proves atlètiques, que el prepuci ocultés el gland donava una imatge pudorosa, mentre que el gland a plena llum d'un no circumcís es considerava indecent en la sorra o camp d'entrenament. Els atletes, per a prevenir-ho, duien el kynodesme, una cinta de color fortament nuada sobre el prepuci.

O sigui, d'una banda per evitar que el gland se'ls escapés -si alguna cosa consideraven impúdic els grecs era que els hi veiessin el gland-, i per l'altre la simple coqueteria.

Per cert, m'ofereixo desinteressadament per a explicar-los als responsables dels Jocs de Pequín que bastarien uns petits detalls per a duplicar l'audiència dels mateixos. Una mica així com un retorn als orígens de l'olimpisme clàssic. Molta gent ho agrairia.

Bibliografia:

CUERPO Y ESPACIO. Símbolos, representación y expresividad en las culturas
Autor: Honorio M. Velasco Maíllo, catedrático de Antropología Social UNED
Editorial Universitaria Ramón Areces, 2007

Olimpíades i Jocs Olímpics

Hi ha molta gent que anomena indistintament als JJOO i a les Olimpíades, però hi ha una diferència entre els dos termes. Fem una mica d'història (gràcies Wikipedia):

Els jocs originals es remunten a l'any 776 aC, quan els antics grecs van començar a celebrar-los en la ciutat d'Olimpia, fins a l'any 393 dC. En l'any 1896 la idea va ser represa pel noble francès Pierre Frèdy, Baró de Coubertin, donant origen a l'era dels Jocs Olímpics Moderns, en la capital grega d'Atenes. Acostumem a anomenar als Jocs també com a Olimpíadas, però això és un error. Olimpíada era el nom que rebia el període de quatre anys entre uns Jocs Olímpics i els següents.

Això vol dir que ara mateix estem en una Olimpíada, ja que estem entre uns Jocs Olímpics i altres.

Si això no és excel·lència ...

Olga Korbut: Va ser una autèntica precursora: la primera nena gimnasta. En 1972, en els jocs olímpics de Munich, va guanyar 3 medalles d'or i una de plata, amb 17 anys. El vídeo il·lustra el seu famós exercici de Munich, que va ser tota una revolució i que encara avui sorprèn. El que ho fa especial és la seva dificultat, especialment l'espectacular sortida de les barres en peus. Van ser tantes les trompades de les contrincants intentant emular-la, que es va prohibir aquesta sortida, i des de llavors només és possible sortir de mans de la barra superior.

Olimpisme