Juan Luis Abellán, president del Club Natación Barcelona: "Llogarem les pistes de futbol sala, de pàdel i esquaix ... i jugarem a tennis"

Soci des de fa 66 anys, Juan Luis Abellán coneix bé el Club Natació Barcelona (CNB), del qual és el nou president. Exwaterpolista olímpic i seleccionador espanyol que havia estat director de l'Asland, ara té el repte de rellançar aquest club centenari.

Juan Luis Abellán —19/06/1933, 78 anys—

(Clica per a engrandir)

— Quina és la prioritat en la nova etapa del Natació Barcelona?

El club s'ha de modernitzar perquè cal augmentar els ingressos. Intentarem captar socis més joves, que són el futur i, a la llarga, portaran gent més gran.

— I com pensa atreure'ls?

Obrint-nos més a la platja. Tenim una pista de ciment que cobrirem amb gespa artificial perquè s'hi pugui jugar a futbol sala i a tennis. I, com a gran novetat, portem un esport en exclusiva, el bossaball, una barreja de voleibol i futbol platja, amb cinc jugadors per equip que fan acrobàcies en un llit elàstic.

-— On neix el ‘bossaball' ?

Al Brasil! En alguns llocs d'Europa ja se'n practica una versió indoor a causa del clima. Ho presentarem els pròxims dos caps de setmana, amb una exhibició en què vindran jugadors europeus i un grup de música brasilera i tindrem una barra de bar.

— Què més farà per treure més partit a la ubicació davant del mar?

Llogarem les pistes de futbol sala, de pàdel i esquaix.

— Amb tot, aquest no és el millor moment per captar nous afiliats...

No t'ho pensis! Tenim dos veïns de pes: L'hotel W, amb 500 empleats; i la seu europea del Desigual, que obrirà a finals d'any i tindrà 1.200 treballadors. Estaria bé que part d'aquesta gent vingués al CNB pagant una quota horària.

— I així eixugarien el dèficit de prop de 400.000 euros d'aquest any?

Estalviar és a les nostres mans i s'ha de fer. Ja hem canviat el torn de neteja i, en lloc de fer-la de nit, la fem de dia per estalviar 80.000 euros anuals. També hem tancat una de les piscines els mesos d'hivern i ens suposa 100.000 euros.

— Té més mesures al calaix?

Tenim una sèrie de privilegis que no ens podem permetre. Per exemple, estudiem posar reguladors a les dutxes per evitar les despeses abusives d'aigua.

— Sort que encara és a principi del mandat, perquè farà molts amics.

El soci del CNB és tan fidel que, encara que li posem petites incomoditats, les acceptarà. Costarà canviar actituds però l'important és explicar-les bé.

— Quin és el motiu de la fidelitat?

Aquí no tenim el luxe d'altres gimnasos, però quan ensenyem el club a algú de fora i veu el mar, queda bocabadat. Amb tot, el que no es pot apreciar a primer cop d'ull és la relació entre els socis.

— Què vol dir?

L'ambient i el caliu que tenim. Quan et poses el barnús, que és l'uniforme del club, desapareixen les classes socials i polítiques.

— La nau capitana seguirà sent el waterpolo?

Sí. A Europa se'ns coneix pel waterpolo. A més, tenim la vela, el salt de trampolí i el frontó. També volem captar els surfistes de la Barceloneta, i cal no oblidar el ressorgiment del ta-ka-tà, un esport originari d'aquesta platja.

Clica per llegir l'entrevista original (25-02-2012)

La màgia del surf nocturn

La nit, la lluna i un slow motion transformen en un espectacle únic les maniobres dels surfistes que protagonitzen aquest vídeo gravat en el mar de Tenerife, que permet admirar la bellesa visual dels surfistes prenent les ones sota la lluna plena.

Anna Blanch (del CN Barcelona), 'top ten' del windsurf mundial ( ... i 2a part)

Anna Blanch, a l'Arucitys

A Anna Blanch (Barcelona,    1982) li col·loquen les    càmeres o lents més    sofisticades del món a la    seva taula, ja que els seus    vídeos sobre les onades fan    estralls. És més, amb    Desigual, els vestits de    neoprè Ion i el seu col·lega    Robby Naish, mite de Hawaii,    una de les seves principals    patrocinadores són les    càmeres de filmació Gropo.
I aquesta serà, diu, la seva pròxima vida: promocionar el windsurf arreu del món, amb pel·lícules, vídeos, articles, classes i altres promocions.

–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: ningú diria que vostè acaba de ser operada d’una hèrnia discal i que, poc després, li han hagut gairebé de recompondre meticulosament l’oïda dreta perquè s’estava quedant sorda. ¿Quin tipus d’esport és aquest que practica on es queda feta un mapa?
–No ha sigut tan dramàtic, no ha sigut tan dramàtic, però la veritat és que quan vaig anar a veure el metge pels meus constants mals d’esquena, em va dir: «Però, ¡nena!, ¿quin esport practiques tu que t’ha deixat destrossada la columna?» I, quan li vaig explicar que feia windsurf, l’home no entenia res de res. Però, sí, té una explicació molt senzilla i lògica.

(Clica per a engrandir)

–Perdoni que li digui, deu ser senzilla, molt senzilla, però de lògica no sé si en té gaire.
–Si vols guanyar, si vols estar entre les millors, cosa que jo ja em començo a qüestionar perquè, la veritat, estar entre les tres primeres costa horrors... Bé, si vols intentar-ho, has d’aconseguir navegar molt veloç i, sobretot, en la meva especialitat, saltar ben amunt, fer la pirueta més rebuscada i això vol dir que t’has d’elevar, almenys, sis o set metres per sobre de l’onada. ¿Què significa això? Doncs, senzillament, que el teu aterratge a l’aigua, la recepció, és gairebé com si el fessis sobre ciment.

–I això, és clar, va castigant, maltractant, trinxant les vèrtebres.
–Quan t’entrenes o competeixes o, fins i tot, quan practiques amb els teus amics, encara que només sigui per divertir-te o, també, sí, per perfeccionar un salt, una maniobra, ho has de fer a un nivell molt alt, i encara que pretenguis no castigar el teu cos acabes maltractant-lo una mica. I això que nosaltres som com roques, ja que has de ser molt fort, molt, no només per saltar, sinó també per suportar la força del vent i la intensitat de l’onatge. Si vostè veiés les onades que es formen a la platja de Hookipa, la meca del windsurfing, i la intensitat del vent de Hawaii, ho entendria tot.

Tot significa la seva obsessió per anar-se’n cap allà, de deixar-ho tot, els estudis d’Enginyeria Naval, el títol en Imatge i So, els amics catalans, els pares, la família... Tot.
–Miri, l’hi explicaré perquè, si no, corro el risc que, efectivament, no entengui què significa ser windsurfista, ni el tipus de vida que fem. Jo, cada matí, sigui on sigui del món, el primer que faig és obrir l’Skype per contactar amb tots els meus col·legues de professió i, immediatament, ficar-me a Windguru.com, que és la pàgina del temps. Amb aquestes dues pantalles ja sé on hi ha onades, on hi ha vent, i on he d’anar. I si algun dels meus companys em diu que a Cap Verd hi ha previst el millor vent o la millor onada, doncs miro d’anar cap a allà. Encara que, la veritat, comença a no haver-hi ja cap lloc tan ideal com Hookipa, la meca.

–Ho he entès, encara que em sembla tan salvatge com li va semblar al seu doctor això de l’hèrnia discal. Però i l’oïda, ¿com va anar això de l’oïda?
–Doncs per una raó similar. D’estar tantes hores ficada al mar, volant sobre les onades, saltant, caient sobre l’aigua, submergida –és clar, no sempre aconsegueixes aterrar dreta, sencera– l’oïda es va omplint d’aigua i, sobretot, el que és pitjor, de sal, i els timpans ho acusen. I ho acusen tant que corres el perill que se’t foradin.

–Malgrat tot, ja veig que aquesta és la vida més guai que ha trobat i, per descomptat, no pensa canviar-la.
–S’ha de ser valent i tenir molts nassos per competir al més alt nivell en windsurf. Jo, la veritat, començo a no ser ja de les millors, però formar part d’aquesta família m’agrada, m’encanta i m’enorgulleix. Som nòmades, volem viure a l’aire lliure, busquem l’onada somiada i, sobretot, un mar que ens permeti disfrutar del nostre esport favorit. Viatgem molt en busca del lloc i la vida ideal.

–¿I no la cansa, què diu la família?
–Als 15 anys, quan vaig començar a tornar-me boja amb això i me’n vaig anar a Tarifa, el papà em va deixar, però vaig haver de jurar-li que, al tornar, faria una carrera abans d’anar-me’n a Hawaii. Vaig complir, no vaig poder acabar Enginyeria Naval i vaig fer Imatge i So. A partir de llavors, em va deixar volar.

–Suposo que deu tenir amics a totes les platges salvatges del món.
–El meu últim sopar a Barcelona, abans de tornar a Hawaii, va ser amb un marroquí, un anglès, una canària, un hawaià i una japonesa. L’endemà uns vam tornar a Hookipa, un altre a Cap Verd, un altre a Sud-àfrica, un altre a Austràlia i la canària, a la seva illa. I avui [per ahir] ens hem comunicat per Skype, com sempre.

–Aquesta vida pot cansar, ¿oi?
–Encara no he trobat millor plaer que flotar sobre les onades de Hookipa, però, sí, ja començo a canviar el meu rol en el windsurf. Vull ser més mediàtica i menys competitiva.

Clica per llegir l'article original (04-05-2010)

Anna Blanch (del CN Barcelona), 'top ten' del windsurf mundial (1a part, ...)

Anna Blanch,
amb Jordi Basté a El món a Rac1

Siempre va cargada de un    sitio a otro con su tabla y su    vela. Va y viene como las    olas.
La barcelonesa Anna    Blanch se dedica    profesionalmente al windsurf    y vive entre Hawái y    Barcelona.
Anna sabe lo que es planear    sobre las olas de la mítica    playa de Hookipa y a sus 28    años también sabe lo que es    ser una de las mejores    windsurfistas del    planeta.
Tras ser operada de una hernia discal se ha tomado un respiro pero de nuevo ya vuelve a navegar. En busca de las mejores olas y del viento en septiembre cogerá de nuevo sus bártulos y regresará a Hawái, la meca del windsurf.

-¿Cuándo empezó a practicar windsurf?

- A los 13 años. En la Manga del Mar Menor con mi padre y mi hermano.

- Entonces su interés por el windsurf viene desde muy lejos...

- En el Club Natació Barcelona también había un grupo de amigos que navegaba cuando era pequeña y ya me empujaba a practicar windsurf. Lo mismo pasaba cuando veraneaba en la Costa Brava.

-¿Cuándo decidió dedicarse profesionalmente?

- Desde que empecé siempre lo tenía en mente. En casa me dijeron que hasta que no tuviera un título nada. Tan pronto como acabé la carrera de imagen y sonido dije a mi padre que me iba a entrenar. El primer año me fui a Tarifa a vivir a casa de una amiga y ese año ya hacía mi primer campeonato del mundo.

(Clica para ampliar)

- ¿Qué es lo que le enganchó de este deporte?

- Cuando empiezas a planear es una sensación que nunca olvidas y siempre quieres repetir. Además, al ser un deporte que no lo puedes hacer cuando quieras, solo cuando hay las condiciones necesarias, engancha todavía más. Es errónea la concepción de que el windsurf es un deporte lento y aburrido.

-¿En Catalunya hay playas dónde se puede practicar windsurf?

- Hay playas que están bien para practicarlo pero lo que pasa es mar plano y se puede hacer más la modalidad de slalom o freestyle. A mí lo que más me gusta son las olas. En Pals, Castelldefels o Barcelona hay días bonitos con olas pero son días contados.

-¿Qué les pasa a los surfistas y windsurfistas con el nuevo Hotel Vela de Barcelona?

-El hotel ha parado el viento. El Club Natació de Barcelona está justo al lado del hotel y entonces lo que ha hecho es parar un poco el viento. Eso va mal para nosotros porque tienes como 500 metros que la tabla se te hunde y luego cuando llegas afuera y el hotel ya no molesta la tabla te va grande porque has de escoger el tipo de tabla por el tipo de viento.

(...)

Clica para leer la entrevista completa (14-08-2010)

Els surfistes catalans contra l’Hotel Vela

L’Associació Catalana de Surf (ACS) s’ha involucrat amb la plataforma ciutadana ‘Bomba a l’Hotel Vela’ que agrupa associacions de veïns de la capital catalana que estan en desacord amb la construcció a la zona del Port de Barcelona d’un hotel de luxe, just a la línia de mar. Segons l’ACS, el projecte de l’hotel en qüestió preveu la construcció d’espigons per dotar a la infraestructura turística d’una platja que qualifiquen de ‘privada’, espigons que, a més a més, faran desapareixer les ones d’aquella zona del litoral barceloní.

Per a la l’ACS l’edificació de l’hotel, ja culminada, així com l’alteració de la línia marítima constitueix una il·legalitat per part de l’Ajuntament de Barcelona i del Ministeri de Foment, fet que d’acord amb els moviments ciutadans contraris al projecte volen denunciar per la via judicial.

A més, per al pròxim dia 27 de setembre, preparen una ‘manifestació per mar’ que consistirà en una remada simulant un assalt a l’hotel.

Clica per veure notícia original (18-09-09)

Entrevista a Mario Krmpotic (socio CNB)

Fotógrafo, pintor, amante del mar y devoto del surf, Mario Krmpotic nos explica el antes y el después del surf en Catalunya. Él fue uno de los pioneros en nuestras costas, cuando los días de levante en Barcelona sólo había algún windsurfista muy experimentado, y uno o dos hombrecillos de negro capeando las olas, y escapándose de la espuma blanca sobre un tablón atado al tobillo.

Agata Olivella

Mario nació en Mar del Plata (Argentina), y a principios de los años 70, con las primeras noticias de surfistas que llegan de Estados Unidos, Mario y un amigo deciden probar esto del surf, se fabrican una tabla y se lanzan al mar. De aquellos años recuerda las caras de sorpresa de los bañistas, que miraban sorprendidos cómo aquellos chicos argentinos se deslizaban de pie sobre el agua.

En los años 80's se instala en Barcelona y se hace socio del Club Natació Barcelona, para estar cerca del mar y continuar practicando el surf. Un deporte que entonces todavía tenía muy pocos adeptos en Catalunya porque, por otro lado, se desconocía que el Mediterráneo fuera capaz de brindar buenas sesiones de olas a los amantes del surf.

¿Cómo era el surf cuando llegaste a Barcelona?
M.K.: No había nadie haciendo surf, era un deporte muy solitario, al contrario de ahora que está muy masificado. Y la actitud del surfista…también ha cambiado. Antes cogíamos diez la misma ola y era divertido, pero ahora, que hay mucha más gente, es una ola un surfer, y si no, hay problemas. Muchas rivalidades, localidades, agresividad. Ha dejado de ser un deporte de buen rollo, la gente se mira con desconfianza en el agua. Pero es un problema de masificación, demasiada gente en un solo sitio.

¿Es realmente adictivo el surf?
M.K.: Creo que sí…Hombre, es que estás en medio de la naturaleza, en el mar, con toda su fuerza y tamaño y con muy pocos elementos, tú y tu plancha y un invento. Es un deporte con un contacto muy intenso con la naturaleza, porque tienes que interactuar con ella, tienes que coordinarte con la ola y si consigues bajar con ella, entonces, ésa es una de las mejores sensaciones. Todos los surfers se fanatizan.

Pide un deseo de surfer
M.K.: Como surfer veterano que soy me gustaría que los jóvenes no faltaran el respeto a los que ya tenemos canas. Ellos deben saber que tal vez nosotros tenemos probablemente más experiencia que ellos, y también deben saber que es un deporte donde hay normas, prioridades y comportamientos. Creer que el surf es un deporte para gente radical es absurdo y excluyente.

Clica per veure l'article original

Surf "Tow-in"

Este tipo de tabla se utilizar para el “surf remolcado” en olas gigantes, esto es, una lancha o moto de agua te remolca para coger velocidad hasta que puedas coger una ola gigante. Llevan una especie de correas (footstraps) para llevar los pies fijados y no perder el control en las olas grandes. Se necesita un gran nivel para probar este tipo de tablas de surf, y, por supuesto, alguien que te remolque con su moto.

A finales de 1992, Laird Hamilton y algunos de sus compañeros, como Darrick Doerner y Buzzy Kerbox empezaron a usar botes hinchables para remolcarse mutuamente a olas que eran demasiado grandes como para cogerlas sólo con la fuerza de sus brazos. La técnica, que más tarde sería sustuida por motos acuáticas, supuso toda una revolución. El surf a remolque, o Tow-in surfing como pronto comenzó a conocerse, condujo las posibilidades de coger olas gigantes hasta niveles desconocidos.

El hawaiano Darrick Doerner es uno de los inventores de la modalidad de surf tow-in, en la que los surfistas vuelan sobre olas gigantes. Habló para Thalassa.

Yago Peñalver

El hawaiano Darrick Doerner nos recibió en su casa del mítico North Shore, la costa norte de la isla de Oahu, la meca del surf.

Thalassa-online: -¿Cómo nació el tow-in?
Darrick Doerner: -Solíamos surfear olas grandes como "Waimea" aquí en el North Shore o "Todos Santos" en Baja California, pero poco a poco estas rompientes se fueron llenando de gente y allá por 1992 decidimos ir a surfear las olas gigantes de los “outer-reefs”, los arrecifes que se encuentran a varias millas de la costa y donde rompen olas de más de 20 metros de altura. Son tan rápidas y potentes que necesitábamos tablas especiales.
De la misma manera en que no es posible alcanzar un tren de mercancías con una bicicleta, había que enfrentarse al poder con más poder así que construimos tablas más pequeñas, más estrechas y más pesadas; tablas con las que surfeamos a velocidades muy superiores y que se agarran mejor a la ola, pero sobre todo decidimos surfear con la ayuda de jet-skis, que nos remolcan y nos sueltan en la ola cuando hemos alcanzado una velocidad adecuada.

T: -¿Es el tow-in tan peligroso como parece?
D.D: - El tow-in es como una corrida de toros, si parpadeas podrías morir. Una caída es lo más parecido a una experiencia cercana a la muerte; como ser sepultado por un camión de gravilla.

T: -¿Hacéis algún tipo de entrenamiento especial?
D:D: - Corremos bajo el agua cargados con piedras. 

T: - Y cuando surfeais, ¿no lleváis botellines de oxígeno por si acaso?
D.D: - No, el que necesite ese tipo de ayuda no debería surfear olas gigantes; algo en su cabeza le esta diciendo “soy débil”. Uno debe de ser positivo y confiar en sus posibilidades, si no es mejor quedarse en tierra.

T: -¿Cómo afrontas esas olas?
D.D: - Miras a esos monstruos de 20 metros con respeto, coges las primeras con cuidado pero poco a poco aumenta tu confianza y de repente te sientes como un matador. Lo has conseguido, sigues vivo.

Nunca le des la espalda al océano, no juegues con él, si te agarra, ya te puedes retirar.

Fuentes: Surfglassy // Thalassa