www.moncenebista.blogspot.com                                                            www.moncenebista.blogspot.com

dissabte, 1 d’octubre de 2011

La junta directiva del Club Natació Barcelona de Millans, a la palleta més curta

Clica per a engrandir

divendres, 30 de setembre de 2011

Joan Vallvé (vice-president del Club Natació Barcelona), tal i com estan les coses al CNB (fraus fiscals i laborals) és millor que marxis

Joan Vallvé: "Tal com estan les coses és millor que els enginyers marxin"

El Col·legi d'Enginyers ajuda a trobar sortida a molts professionals que topen per primer cop amb l'atur. El retorn del talent, defensa, serà fàcil un cop es creï ocupació

Vallvé treballa en acords
amb Alemanya i el Canadà
per enviar-hi professionals catalans
(Clica per a engrandir)
A Catalunya, falten o sobren enginyers?
D'enginyers en calen. El problema és que les empreses ara no contracten, no amplien plantilla perquè la situació econòmica encara és incerta i no es veu clara la sortida.

Quin atur hi ha entre el col·lectiu?
Ara mateix tenim un 5% d'aturats, que és una xifra baixa si es compara amb la d'altres professionals, però que mai abans havíem registrat.

I què s'hi pot fer?
Nosaltres recomanem que marxin perquè a fora, si més no, podran exercir i aplicar coneixements en lloc d'estar parats aquí. Des del Col·legi, a més, tenim contactes amb cambres de comerç estrangeres com l'alemanya i exercim com a borsa de treball.

N'han marxat molts, a Alemanya?
Fa sis mesos que funciona el programa que tenim en marxa amb la cambra hispanoalemanya i el balanç és positiu, tot i que encara no tenim dades. A la tardor començarem un segon programa, en aquest cas a Mont-real, al Quebec. La formació que vol impartir aquesta cambra començarà de cara a l'octubre.

La preparació dels nostres enginyers és prou competitiva?
I tant. Surten grans tècnics de les universitats catalanes. Només faltaria més bon nivell d'anglès per poder competir en igualtat amb altres europeus.

I no ens hem de lamentar de la pèrdua de tots aquests professionals?
Tal com estan les coses ara, millor que marxin. Molts acabaran tornant quan tot millori, i més ara, que el món de l'empresa és cada cop més global.

Clica per llegir de la font original (19-09-2011)





dijous, 29 de setembre de 2011

dimecres, 28 de setembre de 2011

El socio del Club Natación Barcelona:
ciego, sordo y mudo

Clica para ampliar

dimarts, 27 de setembre de 2011

Cesc Godoy (CN Barcelona) no té rival al triatló de Berga

L'atleta del CN Barcelona va dominar del principi al final, mentre que en fèmines Eva Ledesma va decidir al darrer tram

Francesc Godoy, amb la medalla de campió al coll,
celebra el seu autoritari triomf en la prova berguedana

Cesc Godoy, actual campió d’Espanya de triatló, i Eva Ledesma han estat els campions de la primera Sailfish Half Triatló de Berga, que es va disputar ahir. La prova ha estat un èxit tant per la participació, amb uns 450 atletes, com pel seu nivell esportiu, i la rebuda de l’afició al miler de visitants que va portar la cita.

La cursa va tenir un inici espectacular al pantà de la Baells, on es van fer els 1.900 metres de natació, que van arrencar amb la interpretació en directe per part d’un trio d’òpera del “Nessun Dorma” de Puccini. En aquesta primera part del triatló, el guanyador ja va marcar les diferències. De fet, va completar la prova en pràcticament el mateix temps que la campiona del món de natació Érika Villaécija, que va participar en aquesta primera part del triatló, en què Godoy va aconseguir un avantatge de més d’11 minuts respecte els que serien segon i tercer classificats respectivament, Fernando Cuenllas i Xavi Torrades.

Després de la natació, els participants van agafar la bici al llarg dels 250 metres de presa per fer els 90 quilòmetres de la segona part a través de 9 municipis de la comarca i van acabar amb 21 quilòmetres de cursa a peu pels carrers de Berga, on els participants van poder sentir més a prop el caliu dels aficionats.

Finalment, Godoy, del Club Natació Barcelona, es va imposar amb un temps de 3 hores 59 minuts i 49 segons.

"La cursa ha estat molt bonica des del principi. He sortit molt fort amb l'Érika i això m'ha permès agafar un bon ritme per començar a marcar diferències. Després, m'he dedicat a administrar les distàncies", va declarar satisfet el campió de la prova.

La guanyadora femenina, Eva Ledesma, va fer un temps de 4 hores i 26 minuts, amb un avantatge de 13 minuts respecte a la segona classificada, que va ser Saleta Castro. La tercera va ser una de les millors atletes berguedanes, Alba Xandri, que va fer una cursa molt completa amb un temps de 4 hores i 46 minuts.

Clica per llegir la notícia original (27-09-2011)

dilluns, 26 de setembre de 2011

The secret of Gemma Mengual (Walk Light • Walk Sexy • Walk Tight)

Dinero negro en el Club Natación Barcelona

Clica para ampliar

diumenge, 25 de setembre de 2011

"El CN Barcelona em va ajudar molt" (Marcel Zamora)

És un dels pocs triatletes que ha aconseguit viure de la seva passió. Una satisfacció, encara que també una pressió afegida quan competeix

Marcel Zamora
L'èxit personal que més valora Marcel Zamora (Barcelona, 1978) és haver-se convertit en triatleta professional, un estatus a l'abast de pocs esportistes. A part, només ha guanyat cinc vegades consecutives el prestigiós Ironman de Niça (2006-2010), dues el duríssim Embrunman (2009-2010) i l'Ironman de Mònaco (2006-2007) i una el Challenge Barcelona-Maresme (2009), entre altres competicions. Aquesta temporada ha baixat dos graons en el podi de Niça i a Embrun el van desqualificar en una decisió meticulosa (va llançar una peça de roba a terra) que el va privar d'un triomf gairebé segur. Intentarà rescabalar-se en el Challenge Barcelona-Maresme (2 d'octubre). Alterna la competició amb la tasca d'entrenador personal que gestiona a través de la seva pàgina web.

En els últims temps s'ha acostumat a guanyar-ho gairebé tot i enguany no ha pogut revalidar alguns títols, com el de Niça, encara que va aconseguir mantenir-se en el podi per setena edició consecutiva. Ha estat el curs més complicat?
Sí, de moment sí. A Niça no esperava ser tercer, tot i que haig de reconèixer que Frederik van Lierd va ser un just vencedor, es va presentar a la cita molt fort. A més, vaig tenir problemes mecànics que em van fer perdre temps, encara que al final vaig remuntar i vaig pujar al podi, que no està malament. A Embrun va ser diferent. Em van desqualificar injustament. Vaig rebre una targeta que no mereixia, no em vaig poder defensar i tampoc em van deixar acabar la cursa. A veure si l'any que ve hi puc tornar i demostrar qui mana.

La decisió d'expulsar-lo a Embrun després de nedar 4 km i rodar 180 km amb bicicleta per haver llançat una peça de roba a terra és absolutament desproporcionada, no?
La regla hi és, però la sanció és exagerada. L'únic que demano és que el reglament s'apliqui de la mateixa manera a tothom. Hi ha gent que diu que anaven per mi i si no hagués estat això hauria estat alguna altra cosa. Va ser frustrant i fa ràbia, perquè va ser un fet aliè a mi, extraesportiu. Hi havia dedicat moltes hores i, a més, es belluguen molts diners per ser l'esport que és. Per això encara fa més ràbia. És una lliçó més de l'esport.

Per què creu que té detractors a l'Estat francès?
Per interessos polítics o d'altres tipus preferien que guanyés un esportista francès o simplement volien trencar la meva hegemonia. És clar que amb el reglament a la mà vaig cometre un error, però l'he pagat molt car. A partir d'ara a França hauré de tenir més cura. Tot i això, he de dir que el públic francès, en general, m'estima molt. Ho he vist per comentaris a internet abans i després de l'Ironman d'Embrun. Quan em van desqualificar hi havia gent que em va venir a consolar plorant.

Aquí se sent estimat i valorat de la mateixa manera?
Ara sí, però anteriorment em valoraven més a França, perquè hi havia obtingut victòries importants. Aquí últimament el triatló està més ben considerat gràcies a la difusió que s'ha fet a través d'internet o a alguns reportatges televisius. En les curses la gent em coneix i em té molta estima. Però és clar que el Barça s'ho menja tot, el triatló és un esport força minoritari.

També va perdre una oportunitat de difusió en decantar-se per una disciplina que no és olímpica, s'ha plantejat tornar a la distància olímpica?
M'hauria agradat molt competir en uns Jocs Olímpics. És un esdeveniment que qualsevol esportista admira. Però en el meu cas no podrà ser, perquè la llarga distància no és olímpica. I tornar a curta és molt complicat, perquè el nivell ha canviat molt. Si abans es nedava fort ara encara més. També s'ha de tenir en compte que amb el temps m'ha canviat el cos i ara sóc de fibres lentes, més aviat un dièsel. Puc anar a un ritme molt alt durant una bona estona, però he perdut l'explosivitat d'un esportista de 20 o 25 anys.

No és que el vulgui jubilar, però quina sol ser la data de caducitat d'un triatleta de llarga distància com vostè?
Si no tinc cap lesió important crec que plegaré quan se m'acabi la motivació. En general la gent es retira entre els trenta-set anys i els quaranta, depenent dels patrocinadors o de les circumstàncies personals. En el meu cas, crec que el factor determinant serà el cansament psicològic. Les temporades es fan molt llargues. Tinc trenta-tres anys i, si tot va bé, encara aguantaré tres o quatre anys més competint a un nivell alt.

És curiós que en una disciplina tan dura i exigent físicament com la seva sigui el factor psicològic el que més el desgasti, com a mínim a curt termini.
Les proves se'm fan molt dures psicològicament perquè surto a guanyar i això significa pressió. Si vaig al davant em toca controlar i sempre he d'estar pendent de com van els rivals i quina és la situació de la cursa. Si, per contra, m'he quedat en el grup perseguidor, els nervis són per veure si puc agafar els de davant o intentar no perdre gaire temps. Les conseqüències de ser professional és que sempre estàs obligat a guanyar. Quan ja t'has fet un nom i ets guanyador, la gent només creu que has de vèncer sempre i quan no ho fas creu que no és un bon resultat. I no sempre és així. Els rivals també compten.

A banda de la duresa psicològica que comenta, què més li ha canviat des que viu del triatló?
Ara porto una vida molt més de professional. Abans decidia lliurement on volia córrer, tenia un calendari més flexible. En canvi, ara competeixo per un equip francès [Ais de Provença] i això em genera unes obligacions. He de participar en proves de França i seguir un cert calendari. Allà em tracten molt bé i tinc patrocinadors francesos. Tot i això, sempre intento buscar alguna prova diferent perquè la temporada no se'm faci tan monòtona. Si alguna cosa trobo a faltar és tenir la llibertat d'anar a córrer tres o quatre curses a l'any com ara l'Ironman del Canadà, els d'Àsia o d'altres llocs, perquè també m'agrada viatjar. Però no em puc queixar, em paguen i he de complir amb unes obligacions.

Marcel Zamora és sinònim de triatló, triatló de llarga distància i, sobretot d'èxit. M'imagino que no deu haver estat fàcil obrir-se camí en un esport amb poca tradició com el seu...
El 2004 va arribar un moment que vaig intentar ser professional. Però a diferència d'altres professions no n'hi ha prou amb la voluntat, no és suficient que una persona digui que vol ser professional i s'hi converteixi. S'han de donar unes circumstàncies adients i després sí que hi intervé la persona. En el meu cas, l'Ivan Raña em va aconsellar que ho deixés tot per dedicar-m'hi plenament, que no ho alternés amb la feina o amb els estudis, perquè tot el temps que dediqués a altres coses és temps que no podria invertir entrenant o descansant. Els triatletes no ho som només quan ens entrenem, sinó les 24 hores.

Va apostar fort i li va sortir bé.
Si vols alguna cosa te l'has de jugar. El pitjor hauria estat passar-me la vida pensant què hauria pogut ser... Això m'hauria cremat per dins. Si ho intentes i no et surt bé et dediques a una altra cosa i avall, sempre hi ha temps de buscar-se la vida en una altra cosa. Em va sortir bé, però en molts moments vaig haver de sacrificar moltes coses i encara ho he de fer ara. Tinc l'obligació d'entrenar-me sempre. Hi ha dies després d'una cursa que em toca descans, però si no estic cansat m'entreno.

També va córrer un risc econòmic, perquè no era un crio i devia tenir despeses, no?
El CN Barcelona em va ajudar molt, perquè em va permetre ser entrenador de triatló en aquesta època que comentava en la qual vaig arriscar la hòstia. A part d'ingressar uns diners i gaudir d'una infraestructura esportiva per entrenar-me, rebia alguna subvenció del club, de la federació. De mica en mica vaig començar a guanyar proves i la roda va començar a fer-se gran.

Qui el va incitar a iniciar-se en el món del triatló?
De petit feia atletisme amb el meu germà, que és onze mesos més gran que jo, i a més m'agradava molt sortir amb bici. Llavors un del club atlètic em va dir: “Ostres, podries provar la duatló, que potser t'agrada.” Jo no destacava en l'atletisme i simplement corria per afició. Paral·lelament, a l'institut vaig coincidir amb companys que feien duatlons i em van animar a fer-me del CN Barcelona. Poc després va venir el següent pas: em vaig tirar a l'aigua i em vaig estrenar en el món de la triatló, tenia 17 anys. Va ser l'inici com a amateur, era una mica com un joc, volia passar-m'ho bé.

En quina de les tres disciplines li va costar més agafar un bon nivell?
La natació. Vaig començar a nedar amb setze o disset anys, relativament tard. En canvi, ara els triatletes bons vénen de la natació. El primer sector és el de la natació i així estan al capdavant, a més, un nedador ha crescut acostumant-se a l'esforç de fons i té més facilitat per adaptar-se al triatló. En el meu cas, vaig necessitar uns anys per agafar la base i la tècnica. Actualment tampoc és que sigui un gran nedador, però a còpia de metres he millorat.

Continuant amb la progressió va passar a la triatló de llarga distància...
Va ser circumstancial. Ho vaig provar a Zarautz i em va agradar molt. La curta distància no és un esport tan individual i amb unes mínimes condicions ho pots fer bé. Per exemple, si no ets un bon ciclista et pots mantenir a roda i corrent bé pots fer un bon triatló. En canvi, en el de llarga distància no. En general s'ha de ser regular en les tres disciplines. Si no, tard o d'hora ho pagues. També em va agradar la manera de viure-ho i d'entrenar-se. És un món molt diferent. L'entrenament de curta es basa més aviat en les sèries, la pista... En llarga pots fer marxes ciclistes, mitges maratons, maratons... El ritme no és tan important com el volum.

La clau del seu èxit és la disciplina, el físic, el cap?
Si et poses a dividir és un conjunt. Però sobretot la constància, perquè el físic el pots tenir, però si no ets constant no n'hi ha prou. Una altra característica que destacaria és que sóc tossut, això em serveix per aguantar proves tan dures i entrenaments llargs i en solitari.

El triatló viu possiblement el boom més important de la història a Catalunya. Ha canviat el perfil dels participants?
Abans tothom que feia triatló venia de l'atletisme o del món de la bici, ara no. Els capdavanters vénen de la natació, sobretot en curta distància, com he comentat. En la llarga no, perquè no és tan determinant el sector de la natació, dura al voltant d'una hora i el total de la cursa unes vuit hores o deu i queda marge per recuperar. Tot i això, hi ha gent que ve de qualsevol disciplina. El triatló està de moda. Hi ha moltes més llicències, s'organitzen curses cada cap de setmana. Això ens ha beneficiat als professionals, perquè els patrocinadors hi inverteixen més i els mitjans en fan més difusió. Estem en un bon moment, encara que sempre s'han de millorar coses.

Clica per llegir l'entrevista original (29-04-2011)



¿SABíAS QUE ... el ex-vicepresidente primero del CN Barcelona, el turronero Federico Moncunill Gallo, aparece citado en la documentación del corrupto Caso Brugal, según puedes leer en El País?

Morositat de Sebastià Millans,
ex-president del Club Natació Barcelona
(Clica AQUÍ per a llegir l'article sencer)

Clica la imatge per engrandir-la

¿Y SABíAS ADEMÁS QUE ... el ex-vicepresidente económico del CN Barcelona, Pere Meseguer Miranda, ya directivo cenebista en el año 1970, fue uno de los 25 imputados judicialmente en el escándalo financiero —Caso Banca Catalana— que sacudió a la sociedad catalana en la década de los ochenta?

Creative Commons License
Free counter and web stats

 
Blavor, l'himne del CN Barcelona (any 1975) Blavor, amb el baríton Marcos Redondo (any 1932)