www.moncenebista.blogspot.com                                                            www.moncenebista.blogspot.com

dissabte, 21 de març del 2009

El CN Barcelona obtiene una victoria insuficiente y queda eliminado de la LEN Trophy

El CN Barcelona cayó eliminado en las semifinales de la LEN Trophy tras no poder remontar los tres tantos que traía de desventaja en su visita a la pileta del Panionios griego en el partido de ida. 

Los de Toni Esteller vencieron finalmente en la Nova Escullera por 7-6, un resultado insuficiente para acceder a la final de la LEN Trophy. 

El partido estuvo marcado por la igualdad, y ninguno de los dos equipos fue capaz de tomar una ventaja superior a los dos goles. Pese a ello, fueron los cenebistas quienes empezaron llevando la batuta del partido, pero se topaban a menudo con la ordenada defensa ateniense que impidió que las diferencias fueran más amplias. 

Con 3-3 y tras un primer tiempo muy equilibrado, los de Kostas Loudis arrancaron el tercer periodo con un tanto que dejaba el tanteo en 3-4. Fue aquí donde apareció la reacción local con un Campbell y Joel Esteller muy inspirados que voltearon el marcador hasta el 6-5. 

Ya en el último cuarto y con mucha presión en el agua, Richard Campbell certificaba el 7-5, a falta de poco más de cuatro minutos para el final y la remontada se situaba a tan sólo un gol. Pero prácticamente después, era Kokinakis quien acabaría matando el partido firmando el 7-6 y el fin de las ilusiones locales.


Semifinales LEN Trophy - vuelta

CN BARCELONA 7 - PANIONIOS GSS ATENAS 6 

CN Barcelona: Iñaki Aguilar, Richard Campbell (3), Balasz Sziranyi, Kiko Perrone, Eric Marsal, Marc Hernández, Rhys Howden, Marc Agulló, Joel Esteller (1), Pere Estrany, Blai Mallarach (3, 1p), José Rodríguez y Dani Sulla.
Entrenador: Toni Esteller.

Panionios GSS: Georgios Reppas, Andreas Miralis, Dimitrios Mazis (1, 1p), Konstantinos Kokinakis (3), Ioanis Thomakos, Menelaos Tsamantakis, Vasilios Liotsakis (1), Panagiotis Papadogonas, Konstantinos Mourikis (1), Ioanis Beristianos, Lentonios Koukis, Marios Kapotsis y Konstantinos Flegas.
Entrenador: Kostas Loudis

Parciales: 2-2 / 1-1 / 3-2 y 1-1
Árbitros:  Filippo Gomez y Zoran Tomic

Las (in)aptitudes de los "Sebastian's Boys"


divendres, 20 de març del 2009

Tres goles para una final

El Club Natació Barcelona se enfrenta el próximo sábado 21 a su partido más importante de la temporada 2008-09, la vuelta de las semifinales de la LEN Trophy masculina. 

El equipo entrenado por Toni Esteller tendrá que remontar los tres goles con los que el Panionios GSS se impuso en el primer encuentro, que se disputó en la pileta del barrio ateniense de Nea Smirni (11-8) el pasado 25 de febrero. 

El conjunto cenebista intentará hacer valer el factor campo para intentar darle la vuelta a la eliminatoria y colarse en la final de una competición de la que ya fue campeón en la temporada 2003-04. El partido se jugará en la Nova Escullera a partir de las 13:00 horas.

LEN TROPHY MASCULINA 2008-09
Semifinales, vuelta
21/03/09

13:00h Nova Escullera CN Barcelona – Panionios GSS

Árbitros: Filippo Gomez (ITA) y Zoran Tomic (CRO)
Delegado LEN: Jacques Racine (SUI)


El Natació Barcelona a semifinals de pala curta

El Club Natació Barcelona serà a les semifinals de la lliga estatal de clubs de pilota en les modalitats de pala després d'haver acabat de forma brillant la primera fase de la competició de la Divisió d'Honor imposant-se aquest cap de setmana al Lagun Artea de Sestao en un partit on ambdues formacions, ja classificades, es jugaven els primers llocs del seu grup.

El Natació Barcelona, va jugar dissabte en el Centre Municipal de Pilota de Vall d'Hebron. En el partit de paleta de cuir, el duet català, el més jove de tota la competició format per Carles Sanz i Marc Capdevila, va tenir davant la parella biscaïna formada pels veterans, Javier Castillo i Jesús Perez. Els barcelonins es van imposar 35 a 22 en un partit de pur tràmit. El triomf permet la parella catalana fer-se amb el tercer lloc de la general, classificació que no els permet però jugar la fase final a disputar a Barcelona l'últim cap de setmana d'aquest mes de març.

En pala curta, superioritat manifesta d'Ivan Calbó i Emiliano Skufca enfront Joseba Basabe i Irkus Robles. La parella catalana, que ha quedat en primer lloc del grup, va vèncer per 40 a 16 en un partit fluix en el que els de Barcelona que anaven vencent per 35 punts a 6, van treure el peu de l'accelerador i van deixar anotar als rivals algun punt de més. Aquest matx va servir de debut a la parella arbitral formada per Joaquim Laguarda i David Muñoz, que s'estrenaven com a jutges en un partit de competició estatal.

La parella cenebista classificada per a semifinals s'enfrontarà a Javier Larrea i Jesús Erburu del navarrès Club Esportiu Aoiz el dissabte dia 28 de març a les vuit del vespre en les instal·lacions del Centre Olímpic de Pilota.

Font: esportcatalà (16-03-09)

dijous, 19 de març del 2009

"He sigut un privilegiat, però la vida també m'ha fet plorar molt"

MANEL ESTIARTE, EXJUGADOR DE WATERPOLO I PREMI PRÍNCEP D'ASTÚRIES 2001 | LES CONFESSIONS D'UN DELS GRANS MITES DE L'ESPORT ESPANYOL

JOAN DOMÈNECH / DAVID TORRAS (15/3/2009)

És un dels millors esportistes espanyols de la història. Sis Jocs Olímpics, premi Príncep d'Astúries i una infinitat de títols i medalles. Batejat com el Maradona de l'aigua, Manel Estiarte ha remenat els records en un llibre que repassa els moments més emotius de la seva vida. Però Todos mis hermanos no és el relat d'una carrera admirable. És un dur exercici d'autocrítica que revela les emocions i els drames que s'amaguen darrere de l'èxit. Una obra que toca la fibra.


  • ¿Quina ha estat la motivació per escriure aquest llibre?
  • Adonar-me mentre el feia que em trobava bé. La idea inicial no era parlar de mi, sinó de coses que tenia molt endins i no havia tret mai. Tampoc podia. El meu pare va morir l'any passat i la meva mare pateix demència senil. Ara em sentia amb forces. Ja m'havien demanat fa anys que escrivís un llibre, però no m'havien convençut ni m'havien tocat la fibra. Estic content d'haver-lo fet ara.

  • ¿Era una necessitat?
  • No, no era una necessitat. Quan vaig acceptar encara tenia dubtes, però mentre parlava amb l'editor, m'anava obrint i explicant els meus límits, les meves carències, les experiències bones que he viscut, les dolentes, els meus errors, els meus encerts, vaig notar que em sentia cada vegada millor. I notar que la meva família, el meu germà, els meus nebots, agraïen i compartien el que estava fent també m'ha ajudat.

  • Entrellaça la vida privada amb la vida pública, amb l'esportiva.
  • Sí, es tractava de compaginar els valors humans, el que havia après dels meus pares i el meu germà, la pèrdua de la meva germana, amb els esportius: guanyar l'or olímpic, perdre un or, el procés que vam viure al waterpolo amb l'arribada dels madrilenys a la selecció. Ells ens van ensenyar la Bíblia, l'arrogància, la xuleria, i nosaltres, l'Antic Testament, l'esforç, el sacrifici. I el que podria haver estat una barreja explosiva va derivar en una comunió brutal. Ells van treballar com dimonis i nosaltres vam repartir quan calia. Tot tenia sentit en el seu conjunt. De l'esportista Estiarte, màxim golejador, participant en sis Jocs, amb més de mil partits, no en parlaria ni gesticularia tant ni estaria tan content del llibre.

  • ¿S'ha despullat molt?
  • No m'agrada la paraula i el que es diu despullar-se, treure alguna cosa que tens molt endins, és el que va passar amb la Rosa. Ho vaig viure sol. El meu pare era a uns metres, la meva mare a més, i el que era allà, a un pas d'ella, era jo. Trec les llàgrimes de fa 23 anys i m'encanta, amb la màxima serenitat.


  • És molt autocrític.
  • Per això em sento bé. Quan ho va llegir la meva dona, em va dir que semblava un paquet com a waterpolista. El que intento explicar és que sé que era bo, però ara, amb la perspectiva dels anys, sé que també em faltava alguna cosa. Volia explicar-ho, tot i que em feia por al principi. Em va passar la por perquè li vaig donar un parell de capítols perquè els llegissin el meu germà, els meus nebots, el Pep. Els meus companys van haver de conviure en l'època en què es parlava molt d'Estiarte i poc d'ells, i al llibre proclamo que no, que és de justícia reconèixer que van ser ells, tots, els artífexs dels èxits.

  • Confessa que va ser un egoista.
  • Sé que era bon jugador i bon company, però em faltava l'excel.lència: l'altruisme. Dins de l'aigua era un animal. No acceptava que un no entengués alguna cosa o que l'altre no em donés bé les pilotes. Hi havia partits que feia cinc gols, perdíem, i no em disgustava. Deixar de ser egoista va ser un procés. Segurament hi va influir l'arribada del seleccionador croat Dragan Matutinovic perquè ens va fer patir molt a tots. Vaig començar a jugar més per a l'equip, tornava enrere, robava pilotes i vaig notar que els altres m'ho agraïen.

  • El passatge del suïcidi de la seva germana és duríssim. Es fa difícil llegir-lo i aguantar les llàgrimes.
  • Sí, perquè per a la gent sembla que hagi passat ara. Però és un reconeixement a la meva germana, a la família, la veritat del que hem viscut. És la vida, el que aprenem, el que ens passa. Els que et vénen per l'esquena a l'acabar un partit i et diuen: ¡quina sort has tingut! Sí, però no. Com tothom. Com tu. Cadascú té les seves coses. Sí, potser tinc sort, però m'he entrenat moltíssim, matí, tarda i nit, m'han donat moltes hòsties, i la meva germana s'ha matat davant meu. ¿Sort? He sigut un privilegiat, però el meu món no és el de l'Estiarte waterpolista i la vida m'ha fet plorar molt.

  • I ho canviaria tot...
  • Per cinc minuts amb la meva germana. O que a les meves filles no els passi mai res. No sóc una víctima, tampoc. He tingut una vida, tinc una vida, i me l'he guanyat, no m'ha vingut tot rodat des de Manresa, després Barcelona, després Itàlia, els títols, els elogis...

  • ¿Com va arribar al convenciment d'explicar aquell episodi?
  • Bàsicament, al trobar la persona adequada. No volia fer-ho, tenia els meus dubtes i vaig trobar un paio que m'ho va treure. Això i altres coses que no havia explicat mai. I em vaig adonar que després em sentia millor. ¿Egoista una altra vegada? Pot ser.

  • Li deu haver costat molt.
  • Sí, però m'ho va dictar el cor. Parlar d'ella m'enorgulleix i m'entristeix molt. Mai vam parlar d'ella a casa durant més de 20 anys, mentre el meu pare va viure, perquè patia molt. I m'agrada parlar d'ella, com de l'equip i el que vam viure. La final que vam perdre a Barcelona, davant les nostres famílies, un esport minoritari com el waterpolo que arriba a dalt de tot i després de tres pròrrogues, pam, perds. Podria repetir el que vaig sentir des de l'últim llançament de Miki Oca, que va al pal, fins que surto de la piscina. Un dolor tan gran... Anava tot tan bé i ens convertíem en perdedors, sense saber que quatre anys després la guanyaríem.

  • El relat d'aquell partit és terriblement emotiu.
  • Tenia les imatges gravades segon a segon. Però no tant del partit, que no he tornat a veure mai més, igual que la final que vam guanyar a Atlanta, sinó de tots els instants anteriors: l'escalfament, l'àrbitre, el passadís, el color de les parets del passadís, la llum del túnel... I el so de les xancletes, un so tan comú, i en què mai havia reparat perquè sempre hi havia soroll. El silenci d'aquell dia, el crit d'un dels meus companys dient que guanyaríem "aquells menjapizzes de merda". I pensar: 'No, no'. Quatre anys més tard, van ser els croats els que ens van voler intimidar i nosaltres vam callar. I vam guanyar.

  • ¿Com trasllada tot aquest bagatge l'Estiarte waterpolista al Barça?
  • A la institució li puc aportar l'experiència d'un esportista que ha guanyat i ha perdut, i ara ho veig tot amb perspectiva. Si perds i has fet tot el que podies, com nosaltres a Barcelona-92, què hi farem. Al Pep li puc aportar protecció i experiència esportiva, anímica. Tinc 10 anys més que ell. Res de tècnica ni tàctica, no és el meu món. Els comentaris que a l'estiu fèiem dos amics, ara els fem com a entrenador, ell, i com a amic, jo.

  • ¿I als jugadors?
  • Donar-los confiança. No puc anar a explicar batalletes dient-los que sóc Manel Estiarte, que vaig ser no sé què. Són mentalitats diferents, de països diferents. Els he explicat i els he escrit que estic amb ells, per al que necessitin del club, de l'entrenador, de mi. Els catalans els he sentit molt a prop des del primer dia, i els altres es van obrint. M'han vist amb el Pep cada dia, amb el president colze a colze, amb americana i corbata. Però sóc un esportista i si alguna cosa defensaré sempre és un vestidor. No puc convèncer-los amb paraules, sinó amb fets.

  • Clica per veure l'article original







    del suplement Magazine (El Mundo)

    El relato de la muerte de su hermana

    Mi padre avanzaba por el pasillo, silencioso, yo iba detrás de él y Rosa detrás de mí sin decir nada [...]. Yo dije: "Bueno, Rosa, ya basta" [...]. Nunca jamás olvidaré aquella mirada clavada en la mía. Era una mirada vacía en el último segundo, y arranca a correr [...]. Y yo vi al instante todo lo que iba a suceder [...] Arranqué a correr detrás de ella [...]. Soy rápido, pero ella lo fue más [...]. ¿Por qué el Destino, de tres puertas sólo te lleva a aquella, la única donde la puta ventana está abierta? [...]. Saltó hacia arriba, saltó sin mirar atrás [...]. Desesperado, me tiré detrás de ella pero la cama me impidió alcanzarla; no la toqué, pero la sentí, acaricié el aire que removió al caer y olí el olor de su cuerpo que descendía acelerándose.

    Vi cómo golpeaba el suelo. Yo he visto a mi hermana golpeando el suelo, reventar. Desde el alféizar de la ventana, con los ojos aterrados lo vi todo. (Extracto del libro)

    dimecres, 18 de març del 2009

    El ex director de Le Méridien para el Hotel Vela


    Richard Brekelmans acaba de incorporarse al nuevo establecimiento de la cadena del grupo estadounidense Starwood.

    El Hotel Vela, situado en el litoral de la capital catalana, ya tiene capitán. La cadena hotelera W, propiedad del grupo estadounidense Starwood, ha fichado a Richard Brekelmans para hacerse cargo de la dirección del establecimiento, que abrirá sus puertas el próximo octubre entre la playa de la Barceloneta y el Port Olímpic.

    El ejecutivo se incorporó a su nuevo cargo hace un mes, según han explicado fuentes de Starwood. Durante el último año y medio, Breckelmans ha estado al frente de todos los hoteles de Starwood en la ciudad alemana de Fráncfort. Previamente, el directivo ocupó entre 2002 y 2007 la dirección general del hotel Le Méridien de Barcelona –propiedad también de Starwood–, así como diversos cargos en esta cadena. El hotel Le Méridien de Barcelona está dirigido actualmente por Gonzalo Duarte.

    La cadena Starwood integra 930 hoteles en 97 países de todo el mundo a través de las marcas Sheraton, Le Méridien, Westin, W, The Luxury Collection y Four Points, entre otras.

    Según explicó ayer el propio Brekelmans, el Hotel Vela abrirá sus puertas el próximo octubre. “La estructura está casi terminada, pero quedan bastantes detalles”, señaló el directivo. El establecimiento, cuyo diseño corre a cargo del arquitecto Ricardo Bofill, estará gestionado por Starwood a través de la marca W.

    El pasado julio, los promotores del Hotel Vela –Comsa, FCC, OHL y Sacresa– recibieron luz verde por parte del Ayuntamiento de Barcelona para poner en marcha la tercera y última fase de construcción del establecimiento, que incluye la urbanización del entorno y de los accesos al hotel.

    Las 473 habitaciones del nuevo hotel contarán con categoría cinco estrellas gran lujo. El edificio del Hotel Vela se ha convertido ya en una nueva referencia en el frente marítimo barcelonés, ya que tiene una altura de 99 metros sobre el nivel del mar.

    Historia
    El Puerto de Barcelona concibió el proyecto de hotel en 1999, pero el inicio de las obras se retrasó hasta principios de 2007. En septiembre de 2003, la Autoridad Portuaria de Barcelona (APB) adjudicó a las constructoras FCC, Comsa y OHL y a Sacresa –compañía propiedad de la familia Sanahuja, accionistas de Metrovacesa– la concesión para edificar el hotel de cinco estrellas, que se levanta en un terreno de siete hectáreas ganadas al mar fruto de la construcción de una nueva bocana.



    Las cuatro empresas se dividen a partes iguales la sociedad Nova Bocana Barcelona –propietaria de la concesión del hotel– y Nova Bocana Business, que engloba el proyecto de oficinas, comercial y de ocio que se construye alrededor del hotel. Los 30.000 metros cuadrados terciarios se encuentran actualmente en proceso de comercialización.

    La presidencia de estas dos sociedades, que recae actualmente en Comsa, es rotatoria. El capital social de Nueva Bocana Barcelona se sitúa, según consta en el Registro Mercantil, en 44,18 millones. El de Nova Bocana Business, en 16,34 millones de euros.

    Financiación
    La construcción del nuevo Hotel Vela supondrá una inversión total de más de doscientos millones de euros. El proyecto se financia mediante un crédito de 159,56 millones concedido por Banco Sabadell, el Instituto de Crédito Oficial (ICO), Banco Santander, el Institut Català de Finances (ICF) y Caixa Catalunya en 2007.

    Nacimiento en plena crisis
    El nuevo hotel de la costa de Barcelona despliega sus velas en uno de los peores momentos para el sector. La ocupación hotelera de la capital catalana se resiente de la caída del consumo y la competencia en categoría de cinco estrellas gran lujo aumenta.

    Mandarin Oriental, en Passeig de Gràcia, y Edition (Marriott), en Francesc Macià, son dos de los futuros hoteles de lujo de la ciudad. En los dos próximos años, Barcelona inaugurará 54 hoteles, que sumarán 6.500 habitaciones a la planta hotelera de la capital catalana. Hasta 35 hoteles tendrán categoría de cuatro estrellas, mientras diez de ellos serán de cinco estrellas.

    Clica per veure la notícia original

    dimarts, 17 de març del 2009

    Un grupo de tiburones interrumpe una competición de natación

    15/03/09 Playa australiana de Cronulla, cerca de Sydney

    Como si se tratara de una película de Hollywood, una competición de natación en Australia ha podido terminar en tragedia. Con más de 700 nadadores en el agua, un grupo de tiburones martillo se acercaron a los participantes y la organización tuvo que desplegar un contingente para persuadirles. Finalmente, no hubo que lamentar daño alguno y la competición finalizó sin más alteraciones.



    Clica per veure l'article original

    Metropolitan se pone en forma con el paro

    Cuenta Javier Pellón, consejero delegado y copropietario de Metropolitan, que, en una reciente visita a su gimnasio de Vigo, descubrió que la mayoría de los hombres que hacían ejercicio durante el día estaban en paro.

    “Tienen más tiempo libre y hacen deporte”, explicó ayer Pellón, al tiempo que señaló que, “los clientes han cambiado: hay más bajas, pero también más altas que hacen más uso de las instalaciones”.

    La cadena de gimnasios Metropolitan, propiedad de Pellón y del empresario José Antonio Castro –dueño de Hesperia, por lo que algunos gimnasios se encuentran vinculados a hoteles–, cuenta con una cartera de 45.000 socios. Sus centros están posicionados en un segmento de mercado alto teniendo en cuenta sus servicios, aunque por precio compiten con cadenas asequibles, como la catalana DiR.

    Las cuotas de Metropolitan se sitúan en torno a cincuenta euros al mes. Sin embargo, la empresa trabaja con arquitectos de renombre para el diseño de sus gimnasios, como Arata Isozaki o Alonso Balaguer. La última apertura de la compañía, que ocupa parte de la antigua fábrica de Myrurgia, junto a la Sagrada Família, en Barcelona, ha supuesto una inversión de diez millones de euros.

    Pellón sostiene que, a pesar de que las cuotas sean reducidas, sus gimnasios consiguen ser rentables porque “se ajustan al máximo los precios de los proveedores”. “No seguimos criterios territoriales ni demográficos a la hora de crecer, sino que buscamos oportunidades –aseguró Sergio Pellón, director general del grupo–; sólo entramos en alquileres o compras que permiten cuadrar el importe final de la inversión”.

    Aperturas
    El gimnasio de Sagrada Família, que cuenta con una superficie de 8.000 metros cuadrados –2.000 metros cuadrados de los cuales están destinados a actividades acuáticas–, representa el décimoquinto centro de Metropolitan. Entre marzo y abril, la empresa abrirá también en Sevilla y Bilbao, y sumará 80.000 metros cuadrados de superficie en diecisiete ciudades españolas, entre las que figuran también Madrid, Vigo, Zaragoza y Valencia.

    “Actualmente hay muchas ofertas para crecer con adquisiciones –explicó Pellón–, pero mantendremos el ritmo de desarrollo que teníamos previsto”. En el mismo sentido opina el director general respecto al crecimiento internacional, aunque añade que existen “oportunidades” de exportar el producto.

    Los planes de crecimiento del grupo prevén la apertura de tres nuevos gimnasios a lo largo del ejercicio actual y cuatro más durante 2010. Este desarrollo traerá consigo, según Pellón, un incremento de sus ochocientos empleados, a los que se añadirán doscientos trabajadores más este año. Metropolitan, que cuenta con una trayectoria de veinte años, registró una cifra de negocio de 27 millones de euros el pasado ejercicio y sus planes pasan por alcanzar 45 millones de euros en 2010.

    Junto a DiR y Arsenal, Metropolitan es una de las compañías catalanas que opera en el sector de los gimnasios. DiR, presidida por Ramon Canela, cuenta con 81.000 socios y 950 trabajadores. La cadena prepara la apertura de su décimocuarto centro, que estará ubicado en la histórica discoteca Up&Down, en Barcelona. Arsenal, en cambio, es propiedad de la familia Carcas y acaba de abrir su primer gimnasio en Madrid. A estos habría que sumar centros únicos, como Iradier.

    Clica per veure la notícia original

    dilluns, 16 de març del 2009

    Els "Sebastian's Boys" ja preparen l'excusa per a la derrama


    'Un entrepà molt observador'

    Pepe Rubianes era un dels nostres

    2/3/2009 EL PIANISTA DEL MAJESTIC // ARTURO SAN AGUSTÍN

    Fa uns dies va caure a la Barceloneta el bar Emilio, temple mariner i portuari de la raó mestissa i l'anarquia amb botifarra blanca. No va caure, el va empènyer, el va enderrocar l'especulació immobiliària. I quan els seus feligresos encara no hem oblidat els sorolls de la gran trencadissa, de la definitiva absència, ens arriba la mort d'un d'aquests feligresos: Pepe Rubianes.

    La civilització és un home o una dona prenent per esmorzar un diari comprat al quiosc. I això feia diàriament Pepe Rubianes en un racó del bar Emilio. A sota d'un quadro en què apareixia una baralla de poble. En aquesta mena de quadros costumistes, amb els seus cops de puny i les seves boines, sempre hi destaca la figura d'un gos que surt fugint.

    Pepe Rubianes es mantenia allunyat de les veus i els crits, però hi estava sempre molt atent, perquè no hi ha barri autèntic sense veus i crits. I perquè no hi ha periodista o còmic que no observi, que no escolti.

    Pepe Rubianes es prenia per esmorzar el diari amb l'entrepà de botifarra blanca o truita, demanava el cafè amb llet, es fumava un cigarret i escoltava. Escoltava amb les ulleres de llegir i escriure posades i anotava les seves coses. Això feia diàriament Pepe Rubianes al bar Emilio, el bar d'Emilio i Evaristo, que va conèixer gent tan singular com el Bulto o el Metralleta. I, últimament, mentre passava tot això, entre la botifarra blanca o la truita, el cafè amb llet i els crits, parlava amb Vicens Forner, a qui fa algun temps també el va atacar el càncer.

    Amb Vicens Forner parlaven de la quimioteràpia. Però encara més de dones. I del pare. I de l'Àfrica. I el càncer el tractaven amb rialles. "Tu, Pepe, és que ja has viscut tota la teva vida. Jo, com tots els oficinistes, no he viscut gairebé res". Això li deia Vicens Forner a Pepe Rubianes, que, des que van tancar el bar Emilio, va intentar esmorzar en altres bars de la Barceloneta, però no va aconseguir acostumar-s'hi. Sospitava que no hi era ben rebut, intuïa que el seu càncer espantava els propietaris.

    Últimament, quan Pepe Rubianes parlava amb Vicens Forner de Federico García Lorca i de la quimioteràpia, també sortien molt en la conversa la seva germana, que és metge, i alguns dels seus millors amics, que són els que ho segueixen sent, els que hi segueixen estant, els que no desapareixen quan arriba la malaltia, la quimioteràpia, l'hospital, els sèrums, les llargues nits, els vòmits, tot això. Amics com Carles Flavià; el pare Manel, aquest capellà bo, útil i solidari. I Joan Manuel Serrat, amb qui parlava, això diu Vicens Forner, cada dia per telèfon.

    ELS QUE el van oblidar i li van complicar la vida, per culpa de les burocràcies, dels papers, van ser les alegres noies etíops a les quals va donar l'oportunitat de venir a Barcelona i actuar al teatre. Es veu, això m'expliquen, que Pepe Rubianes es va portar amb elles com un pare. I quan va arribar la malaltia, quan es va acabar el teatre, Pepe Rubianes els va pagar l'import del passatge perquè tornessin a Etiòpia. Però les alegres noies etíops no van tornar i potser es van perdre, vagin a saber, en alguna nit fosca.

    Fill de navegant, còmic llengut, gamberro aparent, emperador de cantonada, gairebé tango, veí de la Barceloneta, tot això i més era aquest home de somriure ample i resposta bronca, però solidari, molt solidari. Jo crec que el capellà, el pare Manel, el dels presos i els xavals, va tenir alguna cosa a veure en aquesta solidaritat.

    Rubianes, pallasso, moltes gràcies per llegir cada dia el diari al bar Emilio, que també ha desaparegut.

    Clica per veure l'article original



    diumenge, 15 de març del 2009

    El CN Barcelona suma tres puntos más ante un combativo CE Mediterrani

    Derrota del CE Mediterrani por 9-12 ante la visita del CN Barcelona en un partido en el que a pesar del resultado, los de Javier Aznar tuvieron sus opciones.

    Con todo esto el CE Mediterrani sigue posicionado en una cómoda zona media y con la tranquilidad de haber jugado ya con los tres de cabeza.

    El encuentro empezó con un tanto local pero rápidamente se adelantó con dos dianas el conjunto cenebista para llegar al fin del primer periodo con ventaja. Otro gol situaba el 1-3, pero el ‘siete’ de Javier Aznar reaccionó y no permitió el despegue visitante. Con un miniparcial de 2-0 los locales alcanzaron el 3-3. Los de Toni Esteller no se amedrentaron y cerrando la defensa lograron otro parcial de 1-5, que acabaría siendo definitivo, alcanzando el descanso con una diferencia de cuatro goles.

    Se antojaba clave el inicio del tercer tiempo y fue el CN Barcelona quien con un nuevo tanto ponía tierra de por medio con el 4-9. A pesar que los locales concluyeron el tercer cuarto con una parcial favorable de 2-1 (6-9), se consolidó la figura del defensa australiano Richard Campbell que se erigió en líder de la defensa además de ser el máximo artillero visitante con tres goles.

    Durante el último periodo existió mucho equilibrio, y los de Sants continuaron buscando la remontada, pero cada gol suyo era respondido por otro del cuadro de Toni Esteller. Ante esta situación, los cenebistas pudieron mantener la ventaja lograda en el segundo periodo y ya no dejaron más tiempo para la reacción local.


    DIVISIÓN DE HONOR MASCULINA
    DECIMOCTAVA JORNADA, 14/03/2009

    CE MEDITERRANI 9 – CN BARCELONA 12

    CE Mediterrani: David Gómez, Víctor Cabanas (1), Albert Asenjo (1), Edgar Angelats, Gustavo Marcos (2), Robert Maitland (1), Ivan Alejandro Idarraga (1), Marc Cercadillo, Roc Ferrer, Víctor González, Marc Brugarolas, Germán Yáñez (3,2p) y Alejandro Nieves.
    Entrenador: Javier Aznar

    CN Barcelona: Iñaki Aguilar, Richard Campbell (3), Balazs Sziranyi, Ricardo Perrone, Eric Marsal (2), Marc Hernández (1), Rhys Howden (2), Joel Esteller (1), Pere Estrany (1), Blai Mallarach (1), José Rodríguez (1) y Daniel Sulla.
    Entrenador: Toni Esteller

    Parciales:  1-2 / 3-6 / 2-1 y 3-3
    Árbitros:   Jordi Cisneros y Xavi Guàrdia

    Via: WPA - Waterpolo Asociación (14-03-09)

    El CNB cae en Pamplona


    En la penúltima jornada de la liga estatal de división de honor, y con las clasificaciones ya decididas, el Club Natació Barcelona, con la sensible baja por enfermedad de su principal figura Emiliano Skufca, se enfrentaba en Pamplona al club Deportivo Larraina, con resultado negativo para el equipo catalán.

    En paleta con pelota de cuero Carles Sanz y Marc Capdevila caían frente a Mendiburu y Marculeta por 35 a 27; mientras que en pala corta Agustí Brugués II e Ivan Calbó lo hacían ante Gorospe y Oroz por 40 tantos a 26.

    La próxima jornada, última de la clasificación general, los cenebistas recibirán en sus instalaciones de la Vall d'Hebron al Club Lagun Artea de Sestao.

    Clica per veure la notícia original



    Hola de nou


    ¿SABíAS QUE ... el ex-vicepresidente primero del CN Barcelona, el turronero Federico Moncunill Gallo, aparece citado en la documentación del corrupto Caso Brugal, según puedes leer en El País?

    Morositat de Sebastià Millans,
    ex-president del Club Natació Barcelona
    (Clica AQUÍ per a llegir l'article sencer)

    Clica la imatge per engrandir-la

    ¿Y SABíAS ADEMÁS QUE ... el ex-vicepresidente económico del CN Barcelona, Pere Meseguer Miranda, ya directivo cenebista en el año 1970, fue uno de los 25 imputados judicialmente en el escándalo financiero —Caso Banca Catalana— que sacudió a la sociedad catalana en la década de los ochenta?

    Creative Commons License
    Free counter and web stats

     
    Blavor, l'himne del CN Barcelona (any 1975) Blavor, amb el baríton Marcos Redondo (any 1932)