"He sigut un privilegiat, però la vida també m'ha fet plorar molt"

MANEL ESTIARTE, EXJUGADOR DE WATERPOLO I PREMI PRÍNCEP D'ASTÚRIES 2001 | LES CONFESSIONS D'UN DELS GRANS MITES DE L'ESPORT ESPANYOL

JOAN DOMÈNECH / DAVID TORRAS (15/3/2009)

És un dels millors esportistes espanyols de la història. Sis Jocs Olímpics, premi Príncep d'Astúries i una infinitat de títols i medalles. Batejat com el Maradona de l'aigua, Manel Estiarte ha remenat els records en un llibre que repassa els moments més emotius de la seva vida. Però Todos mis hermanos no és el relat d'una carrera admirable. És un dur exercici d'autocrítica que revela les emocions i els drames que s'amaguen darrere de l'èxit. Una obra que toca la fibra.

¿Quina ha estat la motivació per escriure aquest llibre?

Adonar-me mentre el feia que em trobava bé. La idea inicial no era parlar de mi, sinó de coses que tenia molt endins i no havia tret mai. Tampoc podia. El meu pare va morir l'any passat i la meva mare pateix demència senil. Ara em sentia amb forces. Ja m'havien demanat fa anys que escrivís un llibre, però no m'havien convençut ni m'havien tocat la fibra. Estic content d'haver-lo fet ara.

¿Era una necessitat?

No, no era una necessitat. Quan vaig acceptar encara tenia dubtes, però mentre parlava amb l'editor, m'anava obrint i explicant els meus límits, les meves carències, les experiències bones que he viscut, les dolentes, els meus errors, els meus encerts, vaig notar que em sentia cada vegada millor. I notar que la meva família, el meu germà, els meus nebots, agraïen i compartien el que estava fent també m'ha ajudat.

Entrellaça la vida privada amb la vida pública, amb l'esportiva.

Sí, es tractava de compaginar els valors humans, el que havia après dels meus pares i el meu germà, la pèrdua de la meva germana, amb els esportius: guanyar l'or olímpic, perdre un or, el procés que vam viure al waterpolo amb l'arribada dels madrilenys a la selecció. Ells ens van ensenyar la Bíblia, l'arrogància, la xuleria, i nosaltres, l'Antic Testament, l'esforç, el sacrifici. I el que podria haver estat una barreja explosiva va derivar en una comunió brutal. Ells van treballar com dimonis i nosaltres vam repartir quan calia. Tot tenia sentit en el seu conjunt. De l'esportista Estiarte, màxim golejador, participant en sis Jocs, amb més de mil partits, no en parlaria ni gesticularia tant ni estaria tan content del llibre.

¿S'ha despullat molt?

No m'agrada la paraula i el que es diu despullar-se, treure alguna cosa que tens molt endins, és el que va passar amb la Rosa. Ho vaig viure sol. El meu pare era a uns metres, la meva mare a més, i el que era allà, a un pas d'ella, era jo. Trec les llàgrimes de fa 23 anys i m'encanta, amb la màxima serenitat.

És molt autocrític.

Per això em sento bé. Quan ho va llegir la meva dona, em va dir que semblava un paquet com a waterpolista. El que intento explicar és que sé que era bo, però ara, amb la perspectiva dels anys, sé que també em faltava alguna cosa. Volia explicar-ho, tot i que em feia por al principi. Em va passar la por perquè li vaig donar un parell de capítols perquè els llegissin el meu germà, els meus nebots, el Pep. Els meus companys van haver de conviure en l'època en què es parlava molt d'Estiarte i poc d'ells, i al llibre proclamo que no, que és de justícia reconèixer que van ser ells, tots, els artífexs dels èxits.

Confessa que va ser un egoista.

Sé que era bon jugador i bon company, però em faltava l'excel.lència: l'altruisme. Dins de l'aigua era un animal. No acceptava que un no entengués alguna cosa o que l'altre no em donés bé les pilotes. Hi havia partits que feia cinc gols, perdíem, i no em disgustava. Deixar de ser egoista va ser un procés. Segurament hi va influir l'arribada del seleccionador croat Dragan Matutinovic perquè ens va fer patir molt a tots. Vaig començar a jugar més per a l'equip, tornava enrere, robava pilotes i vaig notar que els altres m'ho agraïen.

El passatge del suïcidi de la seva germana és duríssim. Es fa difícil llegir-lo i aguantar les llàgrimes.

Sí, perquè per a la gent sembla que hagi passat ara. Però és un reconeixement a la meva germana, a la família, la veritat del que hem viscut. És la vida, el que aprenem, el que ens passa. Els que et vénen per l'esquena a l'acabar un partit i et diuen: ¡quina sort has tingut! Sí, però no. Com tothom. Com tu. Cadascú té les seves coses. Sí, potser tinc sort, però m'he entrenat moltíssim, matí, tarda i nit, m'han donat moltes hòsties, i la meva germana s'ha matat davant meu. ¿Sort? He sigut un privilegiat, però el meu món no és el de l'Estiarte waterpolista i la vida m'ha fet plorar molt.

I ho canviaria tot...

Per cinc minuts amb la meva germana. O que a les meves filles no els passi mai res. No sóc una víctima, tampoc. He tingut una vida, tinc una vida, i me l'he guanyat, no m'ha vingut tot rodat des de Manresa, després Barcelona, després Itàlia, els títols, els elogis...

¿Com va arribar al convenciment d'explicar aquell episodi?

Bàsicament, al trobar la persona adequada. No volia fer-ho, tenia els meus dubtes i vaig trobar un paio que m'ho va treure. Això i altres coses que no havia explicat mai. I em vaig adonar que després em sentia millor. ¿Egoista una altra vegada? Pot ser.

Li deu haver costat molt.

Sí, però m'ho va dictar el cor. Parlar d'ella m'enorgulleix i m'entristeix molt. Mai vam parlar d'ella a casa durant més de 20 anys, mentre el meu pare va viure, perquè patia molt. I m'agrada parlar d'ella, com de l'equip i el que vam viure. La final que vam perdre a Barcelona, davant les nostres famílies, un esport minoritari com el waterpolo que arriba a dalt de tot i després de tres pròrrogues, pam, perds. Podria repetir el que vaig sentir des de l'últim llançament de Miki Oca, que va al pal, fins que surto de la piscina. Un dolor tan gran... Anava tot tan bé i ens convertíem en perdedors, sense saber que quatre anys després la guanyaríem.

El relat d'aquell partit és terriblement emotiu.

Tenia les imatges gravades segon a segon. Però no tant del partit, que no he tornat a veure mai més, igual que la final que vam guanyar a Atlanta, sinó de tots els instants anteriors: l'escalfament, l'àrbitre, el passadís, el color de les parets del passadís, la llum del túnel... I el so de les xancletes, un so tan comú, i en què mai havia reparat perquè sempre hi havia soroll. El silenci d'aquell dia, el crit d'un dels meus companys dient que guanyaríem "aquells menjapizzes de merda". I pensar: 'No, no'. Quatre anys més tard, van ser els croats els que ens van voler intimidar i nosaltres vam callar. I vam guanyar.

¿Com trasllada tot aquest bagatge l'Estiarte waterpolista al Barça?

A la institució li puc aportar l'experiència d'un esportista que ha guanyat i ha perdut, i ara ho veig tot amb perspectiva. Si perds i has fet tot el que podies, com nosaltres a Barcelona-92, què hi farem. Al Pep li puc aportar protecció i experiència esportiva, anímica. Tinc 10 anys més que ell. Res de tècnica ni tàctica, no és el meu món. Els comentaris que a l'estiu fèiem dos amics, ara els fem com a entrenador, ell, i com a amic, jo.

¿I als jugadors?

Donar-los confiança. No puc anar a explicar batalletes dient-los que sóc Manel Estiarte, que vaig ser no sé què. Són mentalitats diferents, de països diferents. Els he explicat i els he escrit que estic amb ells, per al que necessitin del club, de l'entrenador, de mi. Els catalans els he sentit molt a prop des del primer dia, i els altres es van obrint. M'han vist amb el Pep cada dia, amb el president colze a colze, amb americana i corbata. Però sóc un esportista i si alguna cosa defensaré sempre és un vestidor. No puc convèncer-los amb paraules, sinó amb fets.

Clica per veure l'article original

No et perdis "El deportista que plantó cara al dolor",

del suplement Magazine (El Mundo)

El relato de la muerte de su hermana

Mi padre avanzaba por el pasillo, silencioso, yo iba detrás de él y Rosa detrás de mí sin decir nada [...]. Yo dije: "Bueno, Rosa, ya basta" [...]. Nunca jamás olvidaré aquella mirada clavada en la mía. Era una mirada vacía en el último segundo, y arranca a correr [...]. Y yo vi al instante todo lo que iba a suceder [...] Arranqué a correr detrás de ella [...]. Soy rápido, pero ella lo fue más [...]. ¿Por qué el Destino, de tres puertas sólo te lleva a aquella, la única donde la puta ventana está abierta? [...]. Saltó hacia arriba, saltó sin mirar atrás [...]. Desesperado, me tiré detrás de ella pero la cama me impidió alcanzarla; no la toqué, pero la sentí, acaricié el aire que removió al caer y olí el olor de su cuerpo que descendía acelerándose.

Vi cómo golpeaba el suelo. Yo he visto a mi hermana golpeando el suelo, reventar. Desde el alféizar de la ventana, con los ojos aterrados lo vi todo. (Extracto del libro)