"Amb 65 anys, mantinc la mateixa marca que tenia amb 17"

Josep Claret Mite de la natació. Nedador, tècnic, posseïdor de set rècords mundials de veterans, mestre de Estiarte, és pura història viva.

EMILIO PÉREZ DE ROZAS (28/03/09)

Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: Jan Freese, un altre d'aquells holandesos llestos que va arribar a Barcelona i, així que la va veure, s'hi va quedar per sempre, em va demanar l'altre dia a la Boqueria que l'entrevistés. Em va donar un sol motiu que, lògicament, em va semblar suficient, almenys, per intentar-ho: "Neda tan ràpid ara, als 65 anys, com quan en tenia 17 i l'entrenava jo". Digui'm que l'amic de Cruyff no m'ha enganyat.

Ha estat a punt d'enganyar-lo, però no: Jan no sol enganyar ningú. És cert que, 48 anys després, segueixo fent gairebé el mateix temps en una de les meves proves favorites, els 50 metres papallona. Abans, l'any 62, quan vaig participar en els Europeus absoluts de Leipzig, quan em vaig convertir en el primer espanyol que accedia a una final (per aquest motiu Juan Antonio Samaranch em va premiar amb un gerro que encara conservo), la meva marca oscil.lava entre 28 i 29 segons. Dissabte passat, a Vilafranca del Penedès, vaig establir un nou rècord del món de màsters, és a dir, de veterans, al parar el crono en 29.27 segons. També vaig fer pols el de 100 papallona, amb 1.05.90, per primera vegada vaig baixar dels 1.06. Aquesta marca ha representat una de les alegries més grans de la meva vida.

¿Per què això el fa tan feliç?

El desembre passat va morir el meu amic Gerardo Steudel. Pocs dies abans m'havia felicitat per Nadal amb una meravellosa postal en què desitjava que els meus esforços es ve- iessin recompensats algun dia amb una marca inferior a l'1.06 en els 100 papallona. Quan, poc després, vaig saber que havia mort vaig pensar: "Així que puguis, ho intentes". I, mira, dissabte, a Vilafranca, em vaig tirar a l'aigua pensant en ell, sí, i vaig tenir l'alegria de complaure'l. No vaig trigar ni 10 minuts a trucar a la seva dona, que va ser més feliç que jo. O gairebé. Va ser meravellós.

¿Com és possible que, complerts ja els 65 anys, faci el mateix temps que amb 17 en els 50 metres?

Té diverses explicacions. Una, per exemple, és que ara disfruto molt més de la natació. Ara sóc el meu propi entrenador, nedo per plaer. Si em clavo unes pallisses de 3.000 metres cada dia i sessions de gimnàs que em pleguen és perquè vull, perquè disfruto amb això. Més. Abans, en aquells temps, quan nedàvem no reflexionàvem, ni nosaltres ni els nostres entrenadors, sobre el que fèiem. Ara, per exemple, analitzo cada moviment a la piscina i, a base d'estudi, he aconseguit optimitzar el meu esforç. Per exemple, abans recorria els 25 metres de la piscina amb 13 braçades, ara la recorro en set. Els meus braços són com rems. Abans no m'animava ningú; ara tinc al meu costat la meva dona, Eila Pyrhönen, olímpica finlandesa, també en papallona, a Tòquio-64, que m'ajuda molt.

Acer inoxidable
Si vostè decideix saludar a Josep Claret (Sallent, 1944), vagi amb compte. Si s'acomiada copejant-li el muscle, vagi amb ull o pot destrossar-se els dits. És pur acer inoxidable. No només neda o es maltracta en el gimnàs: també fa rem. És més, també és campió en alguna cosa que es diu rem indoor. Històric entre els nedadors i entre els tècnics (ha entrenat a set importants clubs), estima amb passió l'aigua. La piscina. I, malgrat ser d'acer inoxidable, no s'enfonsa. Mai.

Té set rècords del món de veterans. ¿Quan pararà?

Hauria de dir que fins que el cos aguanti, però no, serà fins que deixi de passar-m'ho bé. Miri, l'altre dia, a Vilafranca, em vaig emportar una altra gran alegria. ¿Sap per què? Perquè vaig veure nedar, un altre cop, la Rosa Sellarés, una meravellosa atleta, i senyora, de 99 anys, del meu club, del Nagi, que va tornar a competir amb nosaltres després de superar alguns problemes físics. Veure-la m'injecta optimisme. És fantàstic. El dia que no m'entreno, tinc la sensació d'haver-me estafat a mi mateix o que estic donant avantatge als meus rivals. Per això, quan no nedo, vaig al gimnàs a castigar-me.

Després de la petició de Jan, vaig repassar el llibre de Manel Estiarte Todos mis hermanos i el vaig veure en una foto. Perdoni, però no resisteixo la temptació de dir-li que molt més vell.

No li vull dir de quan és la foto. No, millor que no l'hi digui. Però, sobre el Manel, li diré dues coses. Una, jo sóc qui li va ensenyar a nedar. Jo sóc qui va organitzar els primers partits de miniwaterpolo en què ell va començar a demostrar les seves habilitats, amb només 7 anys, agafant la pilota amb dues mans ¡perquè era gairebé tan gran com ell! Jo li vaig fer de xòfer, de professor, d'acompanyant, de tot. A ell i a la seva meravellosa germana Rosa, que va acabar suïcidant-se i provocant llàgrimes en la nostra ànima. Jo els anava a buscar a casa, a les set del matí, i els portava a la piscina. Per a mi, Manel és el Dalí del waterpolo, un geni irrepetible per la seva qualitat humana, picardia, habilitat aquàtica i intuïció. El waterpolo li deu molt.

¿Per què costa tant que surtin bons nedadors a Espanya?

Tot arrenca de la nostra mentalitat, dels nostres horaris, de la nostra manera d'organitzar-nos la vida, de com compatibilitzar estudis i esport, dels fins que ens proposem. I, per què no dir-ho, de la manera com ensenyem els nostres nens a nedar. Això, ho sento, és un desastre. S'han de fer piscines per ensenyar a nedar, i no ensenyar a nedar en piscines de competició. O amb monitors que ni es tiren a l'aigua amb els nens, sinó que els posen un flotador i els guien amb un pal. S'ha de jugar amb ells a l'aigua, ensenyar-los a estimar el medi. No per tenir pressa per treure nedadors les bases són millors, no.

Clica per veure l'article original