Montse Mechó, sòcia del CN Barcelona, paracaigudista als 77 anys

Paracaigudista als 77. Va començar a saltar als 49 anys i ni una pelvis feta miques li ha impedit seguir. Porta més de 900 salts.

Montse Mechó

(Clica per a engrandir)

És bona esquiadora, millor    nedadora i fins i tot va ser    campiona de salt i    trampolí. Amb 49 anys es    va separar del marit i es va    llançar en paracaigudes.

Montse Mechó acaba de    fer 77 anys, porta 903    salts i pensa seguir.

-A vostè no la pesquen fent punt de creu, ¿eh?

-Prefereixo fer piruetes a l'aire. El meu cos encara és flexible.

-Doncs té sort.

-De petita la mare em va portar a fer ballet amb Joan Magrinyà. I més tard vaig començar a nedar al Club Natació Barcelona. El 1951 vaig guanyar el Campionat de Catalunya de salts de palanca i trampolí. Després em vaig casar i vaig tenir els nens.

-¿I es va acabar l'esport?

-Al principi va anar bé. Ell era un esportista. Va fer les primeres tasques de socorrisme amb llanxes de la Creu Roja. Anàvem amb els nens a a la Molina i a Baquèira amb els diners que jo guanyava fent venda directa de productes de neteja de la llar i cosmètica Stanhome. Però després se'n va buscar una altra i es va acabar.

-A un gran mal vostè hi va trobar un gran remei.

-Els meus fills es van unir a mi. Em van apuntar a campionats del món d'esquí de veterans, em van dur a fer windsurf... Fins que un dia d'agost de fa 27 anys, el meu fill Eduard va anar a Empuriabrava a saltar en paracaigudes i m'hi vaig apuntar.

-Va saltar amb un monitor, és clar.

-¡Llavors no hi havia això, filleta! Em van explicar que havia de saltar mirant l'avió i em van ensenyar com fer la roulé a l'arribar a terra. Vaig saltar, vaig fer un àngel com feia al trampolí i vaig caure en un camp de patates, encantada de la vida.

-Quin atreviment, el seu.

-Era una cosa que volia fer des que el 1952 es va celebrar un festival aeri al Prat. Van venir els primers jets que trencaven la barrera del so i una paracaigudista anomenada Colette Duval va saltar amb un paracommander. ¡Jo volia fer el que feia ella!

-Ho ha aconseguit i de sobres.

-Saltar em va ajudar a superar la mort de l'Eduard, ara fa 25 anys. Allà a dalt li dic: «Encara faig coses, ¿eh?».

-¿Com va morir el seu fill?

-Fent pesca submarina a Roses. Es va quedar massa temps a sota. Tot ho portava a l'extrem. Havia esquiat amb Paquito Fernández Ochoa. Havia fet de doble en pel·lícules com Waka-waka, la primera que va rodar José Coronado.

-¿Què sent vostè allà a dalt?

-Quan baixes a 200 quilòmetres per hora sents... ¡la llibertat!

-L'ha sentit de totes les maneres.

-He saltat des d'un helicòpter rus ­M-26 i des d'un globus. El 1993 vaig fer els primers campionats del món de freestyle i em vaig enamorar. Els jutges es van quedar tan aturats al veure que una senyora de 60 anys feia tot allò que em van invitar a anar a Arizona. Ja em veu a mi viatjant sola cap a Phoenix en un avió de l'organització.

-Una valenta en tots els fronts.

-Em vaig llançar en les primeres olimpíades de l'aire a Efeso. I a Finlàndia. I durant cinc anys vaig saltar sobre la platja de Barcelona a la Festa del Cel de la Mercè. Una vegada em van deixar anar massa lluny, el vent era de llevant i vaig aterrar com una noia Bond sobre el Club Natació Barcelona. Van al·lucinar. Ara, per qüestions de seguretat aèria, diuen, ja no em deixen.

-Tinc entès que està operada del maluc.

-Fa 41 anys vaig tenir un accident a la Meridiana. Conduïa una amiga principiant, va fer un cop de volant i un cotxe ens va arrossegar. La pelvis se'm va trencar per cinc llocs, vaig estar dos mesos en un hospital i em va quedar una coixesa molesta. Fa quatre anys em van posar la pròtesi.

-¿El metge coneix els seus aterratges?

-Li vaig dir: «Si m'ha d'operar perquè no tingui dolors, però em prohibeix esquiar i saltar, deixi-ho. Puc aguantar els dolors».

-¿Li aguanta el compte corrent? El paracaigudisme no és barat.

-Doncs cobro una pensió no contributiva de 339 euros, més una ajuda de la Generalitat de 90. Fixi's, les finestres no tanquen bé, allà tinc humitats... Sort que ara ja no pago els salts. Tothom em convida.

-¿Li queda res pendent?

-No. La il·lusió de la meva vida era saltar. També vaig complir el somni d'anar al Brasil, pendent des que vaig veure Los tres caballeros amb José Carioca. Jo, que sóc campiona d'Espanya de braça de veterans, em vaig apuntar als Mundials de Rio de ­Janeiro i vaig quedar la 13a de 26. Sense entrenar-me, ¿eh?

Clica per llegir l'article original (31-10-2010)