Set x set
JOAN Ollé
Mercè Poal (que ens va descobrir Leonard Cohen), Jordi Millà (que cantava boleros com Déu) i Manel Pousa (que em va confessar i va absoldre diverses vegades a altes hores en una discoteca del carrer de Tuset) no eren pròpiament els nostres monitors, sinó més aviat uns paios estupendíssims que van optar per invertir els seus 25 anys a acompanyar-nos pel difícil camí de la nostra primeríssima joventut. Gràcies a 40 anys vista.
I amb el pas del temps, ja tenim Manel Pousa convertit en el Pare Manel, un ésser tan profundament egoista que sap a la perfecció que com més dónes més tens, i per això ho dóna tot a tot aquell que necessita alguna cosa. A les presons i barris perifèrics el coneixen i l’estimen. El seu vot de pobresa és la riquesa dels altres. Me l’imagino perfectament prenent-se una copa amb Jesucrist, parlant del que és humà i del que és diví, sobretot del que és humà: s’entendrien a la perfecció.
Servidor, que és mitòman, presumeix de tenir a la seva agenda (avui, mòbil) molts noms per a ell importants, dels quals algun dia va somiar ser amic. Si n’hagués d’escollir un –l’amistat no és com la parella, en què només hi ha lloc per a un o una– d’entre tots per posar-lo a dalt de tot del podi, optaria sens dubte per ell, per haver-se deixat d’hòsties i, lluny de tot interès, haver continuat donant la seva vida pels altres.
¿Te’n recordes, Manel, que quan algú deixava anar un «mecago en Déu», tu responies, rimant: «Si tu et cagues en mon Pare, jo em cagaré en el teu»? Permet-me que em cagui una miqueta en una part de la teva Església, aquella que pensa més en Déu que en les persones, que estima més Déu que Déu els deu estimar a ells. Si algun dia ascendeixes de Pare a Papa, Manel, torno a missa, t’ho juro.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada