"Si aquesta és la llastimosa imatge que el CNB ha de donar, ...

Bústia del soci/ia

Benvolgut Kike,

Tan solament quatre línies per fer-te saber de la grata sorpresa que vaig rebre quan em van dir que a la meva filla l'havien seleccionada per a l'escola de natació del CNB. Fins llavors, per ella jo pagava una quota de tres euros. Però d'ençà que la seleccionen em diuen que la seva quota passa a 22 euros. Ho vaig trobar correcte i vaig acceptar-hi. I més tenint en compte que per a un fill o una filla es fa qualsevol sacrifici per a la seva formació, tant esportiva com cultural.

No obstant això, jo vaig preguntar el per què d'aquests 22 euros, i més o menys em van explicar que era pels monitors i per a les despeses de formació.

Bé, doncs abans de Nadal els responsables del Club Natació Barcelona em van decebre molt arran d'una competició de natació de la meva filla. Em va entristir profundament que cada nen i cada nena del nostre Club anés amb banyadors i casquets de bany diferents, així com amb un barnús d'aquells d"estar per casa", quan els altres equips hi anaven tots ben conjuntats. 

Si aquesta és la llastimosa imatge que el CNB ha de donar, un Club que ha estat el decà d'aquest esport, llavors millor deixar-ho córrer.

Joaquim Prat 

Tic-tac, tic-tac, ... ... ¡Booooommmmm!

Vols saber si el teu 'mouse' funciona bé?

Fem-li una prova al teu ratolí.
És molt senzill. 

Fes clic sobre la lletra S,
i sense deixar anar arrossega fins a la R, val?

S i el President demana altra derrama el forçarem a dimiti R

El CNB, en el Nacional de Clubs de Ferramenta

Aquest cap de setmana comença la lliga nacional de clubs en frontó de 36 metres, en les seves tres categories. Catalunya tindrà enguany representació en divisió d'honor i en primera categoria. 

En divisió d'honor, el representant català, serà l'equip del Club de Natació Barcelona; els cenebistes tenen en la seva llista els jugadors següents: Emiliano Skufca, Íñigo Soroa, Agustí Brugués II, Marc Capdevila, Álex García, Carles Sanz, Ivan Calbó, Jordi Corbeto, Jesús Morè i Tomàs Costa. El primer partit dels de l'Escullera serà en pista contrària, i es desplaçaran a Saragossa, acompanyats del nou delegat de la secció, Joan Molinas. Per a aquest primer partit s'espera que en la modalitat de pala curta estiguin Ivan Calbó i Emiliano Skufca, mentre que en paleta amb pilota de cuir és possible que la primera dupla titular sigui la formada per Carles Sanz i Marc Capdevila. 

En primera categoria, el representant català serà el Club Gimnàstic de Tarragona. El club grana, amb l'incombustible Raúl Oterino al front, té en la seva llista els jugadors següents: Kiko Carcassona, Jordi García, Javier Muniaín, Joaquim Laguarda, Agustín Calbó i Raimon Brugués II. El primer partit el disputaren a les seves instal·lacions de la Bulladera, i el rival serà el Club Tajonar de Pamplona. Per a aquest primera encontre, Oterino posarà en lliça les següents, i ja tradicionals duples; en paleta cuir Carcassona i Laguarda, i en pala curta García i Muniaín. 

La primera jornada que servirà de moment per calibrar l'estat de joc de tots els participants, i les seves futures possibilitats.

Font: UFEC - Unió de Federacions Esportives de Catalunya (09-01-09)

"Hola, soy deportista y tengo un problema"

Pedro García, campeón del mundo y oro olímpico de waterpolo, narra en un libro cómo dejó las drogas

RAFAEL CARBONELL - Barcelona - 03/03/2008

El 28 de abril de 2003, Pedro García Aguado (Madrid, 1968), ingresó en el centro terapéutico Mare Nostrum de La Garriga, cerca de Barcelona. García no olvida su primera terapia. "¿Quién eres?", le preguntaron. "Soy Pedro García, campeón olímpico y del mundo de waterpolo". "No, Pedro", le respondieron; "tú eres un adicto, un alcohólico y un cocainómano". "Y tú, un hijo de puta", insultó al terapeuta. "Me quise morir", recuerda el campeón. "Ahí me di cuenta de que la batalla que iba a librar sería dura. Yo era el único culpable y decidí jugar el partido". Con esa experiencia, Toto, como le conocían en la selección prodigiosa que ganó el oro olímpico en Atlanta 1996 y fue campeona del mundo en 1998, convertido hoy en terapeuta de adicciones, ha escrito el libro Mañana lo dejo (Bresca Ediciones), que salió a la venta el jueves.

Fueron dos años largos de terapia. "A los dos meses de ingresar, recibí una oferta del Niza francés. Si aceptaba, recaería. Dije que no", recuerda. "Me aparté de todos, del mundo del waterpolo, y me fui a vivir con mi madre a Sant Andreu de la Barca".

¿Cómo fue posible que Pedro García, un chaval con planta de modelo, de una familia de clase media, se enganchara a la droga? "Bebía y fumaba con 15 años", explica. "Siempre estaba en la calle porque mis padres se divorciaron. Fue la época en que Mariano García me dio caña. 'Eres un quinqui', me decía". Mariano era, entonces, el técnico que dirigía la escuela de waterpolo de Madrid.

Sin embargo, cuando realmente empezó su drama fue en 1986, justo el momento en que el CN Catalunya le fichó, junto a su amigo el portero Jesús Rollán. Vivían en la residencia Blume, sin ningún control.

"La noche la descubrí cuando llegamos a Barcelona. Pero entonces sólo bebía". Ni siquiera se acuerda de la primera raya de cocaína que esnifó. "Fue en Terrassa. Un tipo me ofreció un trabajo para servir copas en un local porque vio que tenía mucho arrastre. Sí, fue en aquel bar, seguro. Estaba cansado, había tomado varias copas y al día siguiente nos entrenábamos por la tarde. El tipo me dijo: Si te tomas esto no te afectará". Era cocaína. Año 1990.

"Desde muy jóvenes, manejábamos dinero. En un año, por ejemplo, ya internacionales, pasamos de ganar 40.000 pesetas a 150.000 al mes. Manejar esta cantidad era difícil. Generábamos envidia". ¿Qué hubiera pasado si su ficha hubiera sido millonaria como la de un futbolista? "Mi vida deportiva hubiera terminado a los 24 años".

Su vida se convirtió en un torbellino. No podía ya frenar aquella espiral de depravación. "Hice cosas gravísimas", reconoce García. "Algunas veces cogí a mi hija en brazos porque estaba llorando y sólo deseaba que se callase para poder meterme otra raya". Había perdido por completo el control. Sin embargo, antes de los JJ OO de Barcelona tuvo que reconocer en una reunión con los técnicos su adicción a la cocaína. "Se quedaron estupefactos. Me hicieron controles individuales, pero los pasé todos". Pero durante una semana desapareció de la concentración. Vivió en casa de Rafa Aguilar, actual seleccionador español y entonces segundo. "Allí eliminé los rastros de la cocaína. Gané la plata olímpica".

Aquello, sin embargo, no cambió sus hábitos. "Consumía de forma desaforada", confiesa en su libro. "A veces desaparecía por tres días y entonces consumía de tres a cuatro litros de destilados, de 10 a 15 gramos de coca, cuatro o cinco pastillas de éxtasis y dos o tres botes de éxtasis líquido. Todo demencial".

Tras una de estas largas salidas, regresó a su casa y mantuvo una discusión con su esposa. Llevaba cuatro años casado. Pero decidió abandonar a su mujer y a su hija de sólo ocho meses. "En 1998 estaba tan enganchado que consumía los jueves y viernes por la noche, buscaba alguna excusa para no entrenarme el sábado y aparecía sólo el domingo para jugar el partido", afirma.

Acabó sin equipo. "Ningún club me quería", asiente. Aquella vez, Rafa Aguilar, entonces técnico del Terrassa, le tendió la mano. Y luego, en 2002-2003 jugó en el CN Barcelona. "Pero entonces ya no tenía solución. Ni me entrenaba. La adicción me había pillado del todo". La constatación más evidente de su deplorable estado se produjo aquel mismo año, cuando Joan Jané, seleccionador, intentó repescarle para el Mundial de Barcelona 2003.

"Cuando me llamó, no me veía capaz. Quería que fuese el tercer defensa de boya. Eso no me gustó", recuerda. "Duré dos entrenamientos. Me echó. Y me hizo el mejor favor, porque aquello me sirvió para abrir los ojos. Poco después ingresé en el centro Mare Nostrum".

Pedro García ha vuelto a engancharse a la vida. No toma ni una copa de vino. Como terapeuta, lanza su eslogan: "Hacemos un tratamiento libre de sustancias de por vida. Nunca más. Vivir sin tomar y vivir bien". Y así lo hace Pedro, junto a su nueva pareja y sus dos hijas, Claudia de 10 años y Natalia de 7. Además de terapeuta ha hecho también un master de dirección de hoteles. Ya no se mete en el agua, pero nunca olvidará a las personas que le tendieron la mano cuando más las necesitaba: "Manel Estiarte y el COE, que me pasaron 600 euros mensuales dos años para financiar el tratamiento, Rafa Aguilar, Miquel Trapé, Lolo Ibern". Y, por supuesto, Jesús Rollán: "Él no esnifaba como yo. Lo mató una depresión". Toto se salvó y pudo regenerar su vida.

Clica per veure la notícia original

Entrevista a Pedro García Aguado, Toto, en "La Contra" de ...

Aquesta caducada Junta repetirà els vells, i en farà de nous. Temps al temps.

Avui comencen les rebaixes d'hivern

Retorn a la crua realitat del CNB

És veritat o mentida que ... ?

 

És veritat o mentida que ... la Junta Directiva considera el total del pressupost del CNB per l'any 2008 (parlem de 7.720.741,00 euros = 1.284.623.212 de les antigues pessetes) com una caixa única, on fica la mà segons convé?  Aquesta pràctica, que per altra banda sovinteja en empreses de caire familiar, és una imprudència que mai s'ha de fer.

És veritat o mentida que ... la Junta Directiva (en aquest cas la responsabilitat cauria directament damunt del vicepresident econòmic, Sr. Meseguer) calcula erròniament els ingressos previstos, i les despeses no tenen res a veure amb aquests ingressos?

És veritat o mentida que ... el gerent del CNB, Sr. Blanquer, no disposa, ni de la preparació acadèmica, ni de la mínima experiència que s'hauria d'exigir per ser el gerent d'una entitat esportiva de la magnitud del Club Natació Barcelona? Quin és el procés de selecció que hi va haver per cercar un professional que ocupés el càrrec de gerent del CNB?
Quin va ser en el seu moment el procés de selecció que va dur a la Sra. Meritxell Moncunill al càrrec que ocupa en l'organigrama del CNB? Ocupa aquest càrrec pel mèrit de ser la germana del vicepresident Frederic Moncunill (el que viu a Alacant)?

És veritat o mentida que ... en el darrer trimestre de l'any passat, més de 800 socis/ies s'han donat de baixa del CNB? I que la perspectiva pel primer trimestre d'aquest 2009, es de que continuarà aquesta sagnia?

És veritat o mentida que ... davant les baixes de socis i sòcies que ho han estat un bon grapat d'anys (en alguns casos més de vint i més de trenta anys, amb les preceptives derrames satisfetes), des de les oficines del Club, passant pels membres de la pròpia Junta Directiva, cap pregunta, cap trucada, cap interès en esbrinar el motiu de la baixa?

És veritat o mentida que ... quan per desgràcia un soci o sòcia es mor, en el moment d'haver de lliurar les seves pertinences guardades en els seus armariets, aquestes són lliurades, en alguns casos, en bosses d'escombraries?

És veritat o mentida que ... el CNB genera un volum ingent de residus plàstics, molts i molts metres cúbics de deixalla plàstica, a més de tots els diaris (els de pagament i els gratuïts)? I que no hi ha cap gestió mediambiental o de reciclatge d'aquest residus, i que es llencen a la brossa comuna?

És veritat o mentida que ... com ens va comentar la Sra. Rosa Picó, que va exposar a la galería d'art del CNB aquest passat desembre, que li van dir des del Club que per poder-hi exposar hi havia una llista d'espera de ... tres anys!
I que una condició per poder-ho fer, a banda de pagar entre 240 i 300 euros, és que s'ha de regalar una obra de l'artista, la que ell o ella decideix, al 'museu' del Club?
El Sr. Resky és el responsable de les exposicions que es fan al Club.
La Sra. Picó va demanar de veure les obres donades pels artistes, o saber què es feien amb elles. A hores d'ara, encara espera una resposta.

En la propera assemblea general de socis de finals d'abril esbrinarem què és veritat i què és mentida. Feu-nos arribar totes aquelles preguntes que us agradaria fer-li al president Sr. Millans. Molt gustosament se les farem, en el vostre lloc i en el seu moment.

Té la Junta Directiva un pla 'B' pel 2009, a banda de la derrama?

Grup de Marxaires del CNB

Sant Llorenç del Munt
dissabte, 17 de gener de 2009

clica: dades informatives

Monestir romànic de Sant Llorenç del Munt

Bona nit i Bon Any 2009 - Us torno a enviar el correu des d'un altre webmail perquè sembla que hi ha algun problema de lliurament.
Us annexo la convocatòria per a la propera excursió - No falteu!
Ens veiem a la muntanya!
Xavier

Campions Copa Nadal 2008

Dani Serra (CN Catalunya) y Francesc Godoy (CNB), 

ex aequo en categoría masculina,

y Marta Noguera (CNB) en femenina.

Recupera  aquí  l'article del 26-12-08

La Junta Directiva, veient el que li espera aquest any

La natació abans de Phelps

 La història de la natació, 
des de l'anglès Matthew Webb fins a Michael Phelps. 

Aquest reportatge de Vilaweb TV ens explica de manera molt
entenedora i gràfica l'origen de la natació com a esport. 

La Junta Directiva del CNB, encetant l'any 2009

Un segle de Club Natació Barcelona

La veterana entitat celebra cent anys d’esports aquàtics, serveis als socis i campionats

Elia Gran

Han organitzat activitats tan variades com un sopar de gala, un concert al Palau de la Música o una cursa a l’aigua amb vestit i sabates.

Va ser el 10 de novembre de 1907 quan Bernat Picornell, juntament amb un grup de 16 amics, tots ells entusiastes de la natació i amb ganes de promoure la cultura física a la societat catalana de l’època, van fundar el Club Natació Barcelona (CNB). Amb el pas dels anys, l’entitat va anar guanyant prestigi, amb la creació de la Copa de Nadal de natació, com a fundador de les Federacions Catalana i Espanyola de Natació i com a inspirador del Comitè Olímpic Espanyol.

Ara farà cent anys d’aquella inauguració i, amb motiu d’aquest esdeveniment, s’han organitzat una sèrie d’actes i reunions per commemorar tots els canvis i millores que ha experimentat el club al llarg de tots aquests anys.

La celebració es va iniciar el 9 de novembre de 2006 i durarà fins el 25 de desembre del 2007. La varietat d’activitats és enorme. Així, per exemple, per a aquells que volen recordar altres opcions de natació, s’ha previst una competició de seixanta metres de natació amb vestit i sabates, una cursa de cent metres nedant amb un fanal a la mà, un partit de waterpolo a mar obert o un concurs de cucanya marítima.

Seu del Campionat d’Espanya

Igualment, s’han organitzat altres propostes amb un caire més social, com ara el Sopar de Gala del Centenari, el Concert del Centenari al Palau de la Música o els actes solidaris com “Mulla’t per l’Esclerosi Múltiple”. Totes aquestes celebracions pel primer de segle de vida del CNB han coincidit amb la Presentació Oficial del Campionat d’Espanya de Natació.

Aquesta competició es durà a terme als equipaments de l’entitat. “Les instal·lacions de Madrid són més petites”, comenta el nedador professional, Ramon Martínez, del club Real Canoe de Madrid, per justificar aquesta decisió. Molts dels esportistes dels diferents punts d’Espanya que han vingut a competir al Club Barcelona es veuen agradablement sorpresos per les nombroses piscines i la varietat d’instal·lacions del Club Barcelona.

“He vist molts clubs per Espanya, però aquest es veu molt nou i, com que hi ha més d’una piscina, tens molt espai al teu carril”, explica l’Àngela San Juan desde l’aigua.

“Amb la segona fase del Pla Director del 2001, el club ha passat de tenir 10.000 a 24.000 metres quadrats”, explica l’actual president del club, Sebastià Millans. Amb aquesta ampliació, també s’ha pogut augmentar el nombre de socis. El CNB ha passat dels 16 fundadors als 8.900 socis actuals. “Hi ha molts jugadors de waterpolo aquí!”, subratlla, sorpresa, Àngela San Juan. “Des que el 2003 s’hi van celebrar les proves de waterpolo durant el Campionat Mundial de Natació, aquest esport és un dels preferits d’aquells que freqüenten el club”, assenyala el president.

Amb el temps, el club ha pogut ampliar les ofertes per als seus socis. Actualment, compten amb uns 800 metres quadrats de sala de fitness, una piscina olímpica amb passarel·les i fons mòbil, la piscina per als nadons, deu nous vestidors, una nova cafeteria, i dues noves plantes d’aparcaments.

Més oferta per als socis

Joan Roc és un soci del club. Porta vint anys confiant en aquesta entitat del barri mariner de Barcelona. “El Club va millorant. Cada cop s’hi poden fer més coses. Abans venia jo sol. Ara m’acompanyen la meva dona, que va al gimnàs, i el meu fill, que fa karate”, apunta.

Els actes per celebrar el centenari del club s’han convertit en una grata notícia per a molts dels competidors que s’han desplaçat fins a les seves instal·lacions. Ramón Martínez, que ha viatjat des de Madrid, reconeix que li ha agradat molt presenciar alguns dels esdeveniments organitzats per la commemoració.

Per fomentar la cultura física

Tothom al club coincideix a afirmar que s’han anat transformant i adaptant als nous temps i les noves condicions. El CNB ha seguit fidelment la seva intenció inicial de fomentar la cultura física i, alhora, ha ampliat la seva oferta d’esports, encara que no fossin aquàtics.

Cada cop hi ha més socis i, per tant, aquest ha passat de ser un projecte entre amics a convertir-se en una organització oficial amb rellevància a escala estatal. Al Club Natació Barcelona s’enorgulleixen perquè mai han deixat de ser un referent pel que fa al seu elevat prestigi en les difererents competicions esportives.

Font: Nova Ciutat Vella, núm. 83 (Gener-2007)

¡Feliz 2010!

Total, con lo que promete el 2009, 
ya estamos deseando que acabe...

Pocas veces un año se presenta con unas credenciales tan apestosas como el que hoy comienza. Si Nostradamus hubiera previsto el nacimiento del Anticristo para el próximo sábado, no pintaría peor de lo que ya anticipan los analistas económicos. Crisis, paro, inestabilidad y la película de El canto del loco son sólo algunas de las grandes mierdas que nos va a tocar comernos este año a los españoles. Sin embargo, en El Jueves nos mueven la alegría y el buen humor y tenemos grandes esperanzas en el futuro, así que... ¡Feliz 2010! ¡Sólo faltan 364 días y medio para que llegue, y difícilmente será peor!

Clica per veure l'original:

En el 2008 van ser 120 euros! Quants seran en el 2009?

... socis lamenten i justifiquen la tebiesa de la directiva del CNB al·legant ...

La nova línia del mar

| La construcció de l'Hotel Vela canvia de forma radical el perfil de la costa | Serà l'edifici més proper al mar de la ciutat, a només 20 metres | El bloc sobre un espigó genera polèmica entre els veïns i els banyistes

Maria Favà

"Com s'ho han fet per poder construir l'hotel allà?", es pregunta Albert Serratosa, enginyer i autor del pla comarcal metropolità. Lentament, les grues van fent créixer l'edifici que marcarà la nova línia del litoral de Barcelona. Damunt l'espigó, i a només 20 metres del mar, l'Hotel Vela, obra de Ricard Bofill, ja té mitja estructura enllestida.

Com a urbanista i gran coneixedor de la ciutat, Serratosa sap on es pot construir i on s'ha hagut de modificar la llei de costes per fer-ho. Al marge de qüestions legals, Serratosa opina que l'edifici no té res d'original.

No és només Serratosa qui invoca la llei de costes. Hi coincideixen tots els detractors de l'hotel. "Els xiringuitos de la Barceloneta van haver d'anar a terra perquè no complien la llei de costes i ara, en canvi, deixen fer aquest hotel que està dins del mar, que contamina el paisatge, que modificarà les onades, que s'ha carregat l'escullera, que era un dels passejos més tradicionals de la ciutat", es lamenta Marta Tatjer, empresària i sòcia del Club Natació Barcelona.

Són els socis d'aquest club els primers que ja han patit l'impacte visual de l'hotel. I això que ara només té vuit plantes i ha d'arribar als noranta metres i unes 25 plantes. Aleshores els farà ombra: els traurà una part del sol de què ara gaudeixen. Roser Ponsatí, la sòcia número 5 però que continua molt activa, lamenta el malbaratament de la costa i que l'actual directiva del club no tingui una posició més ferma. Alguns socis lamenten i justifiquen la tebiesa de la directiva del CNB al·legant que està lligada de mans i peus per l'Autoritat Portuària. Però d'altres opinen que els han "comprat" i que la constructora que fa l'hotel els ha promès compensacions com ara arreglar la piscina del club, que és la més antiga de l'Estat. La directiva ha rebutjat comentar la qüestió.

També estan expectants i espantats els veïns de la Barceloneta. "Serà un pal per al barri", diu l'Antoni Miquel, el Lesli dels Sirex, que és veí del barri i durant uns anys regidor per CiU. El Lesli igual que l'Emiliana Llorca, la presidenta de l'Associació de Veïns de l'Òstia, temen que l'hotel generi molta més circulació i que col·lapsi l'avinguda de Borbó. També és veïna de la Barceloneta la presidenta de la Federació d'Associacions de Veïns, Eva Fernández, que qualifica el projecte de "nyap". "El que més temo és que passi com l'hotel de Miramar, que primer tothom va protestar molt però un cop inaugurat, ja ens n'hem oblidat". En l'oblit han quedat polèmiques per altres edificis que en el seu moment s'endinsaven al mar (Maremàgnum el World Trade Center), i que ara semblen de terra endins.

Clica per veure l'article original

... i amb una nova derrama! Altra cosa serà que el soci/ia digui prou.

- "... que el Sr. Magriñá ha manipulado y sigue manipulando ..."

Bústia del soci/ia

Señor Talavera:

Una vez he leído la publicación del día de hoy, en el blog del que es administrador nuestro consocio Enric Meca, y en la que se hace referencia a una frase que yo he puesto en sus labios, que presuntamente fue dicha por Ud. -“El Fusté es un titella y en la Sección de Petanca, quien manda es el Magriñá”-, debo decir que no fue ésa la frase literal que Ud. dijo, por lo que le presento mis más sinceras disculpas por todas las molestias que haya podido ocasionarle.

Sin embargo, en aquella conversación mantenida el pasado 25 de diciembre, en la que también intervino el socio Sr. Berruezo, la interpretación inalterable de sus palabras en dicha conversación, interpretación que me ha confirmado el propio Sr. Berruezo que también comparte, fue la de constatar que el Sr. Magriñá ha manipulado y sigue manipulando todas las decisiones que son competencia del Delegado de la Sección de Petanca, Sr. Fusté. 

Ud. mismo nos comentó a mí y al Sr. Berruezo, que si yo desaba volver a jugar en el Equipo de Petanca, debía pedir permiso al Sr. Magriñá y obtener su autorización. Esa labor es competencia del Sr. Fusté, que para eso es el Delegado. ¿O sólo lo es para su proyección personal?

Y a los hechos sucedidos me vuelvo a remitir: Torneig del Centenari, Lliga Provincial 2007 y Lliga Provincial 2008. El Sr. Magriñá, apoyado por sus incondicionales 'amiguetes', consigue por mayoría y bajo chantaje sus objetivos frente al Presidente Sr. Millans, Delegado Sr. Fusté y resto de jugadores del equipo, con las negativas consecuencias que tiene para la imagen del Club, deportistas y resto de socios.

Con estas puntualizaciones, dejo por concluida su implicación en este asunto, quedando como siempre a su disposición para aclarar personalmente cualquier cuestión que considere oportuna.

Reciba un cordial y amistoso saludo,

Juan Carrasco

______________________________

Estimado Sr. Talavera,

Se equivoca de nuevo si pretende amedrentarme o amenazarme con tomar medidas legales contra mi persona. No apunta Ud. en la dirección correcta. El asunto no es entre Ud. y yo, sino entre Ud. y el Sr. Carrasco. Si quiere tomar medidas legales contra mi persona hágalo ya. ¿Para qué esperar esas dos horas?

Como bien dice, dispone de una cantidad bárbara de dinero -que no delataré aquí- para invertir en abogados. Tengo bastantes amig@s abogad@s que estarían encantad@s de recibir un buen pellizco de ese dinero. Incluída está su amenaza en "Ras i Curt" para información de todos los soci@s del CNB.

Habla el Sr. Carrasco de chantajes por parte del Sr. Magriñá; ahora es Ud. quien me amenaza. La verdad, Sr. Talavera, da que pensar estos procederes por parte de jugadores destacados del equipo de petanca del CNB. A ver si aún va a cuajar el apodo que ya circula por el Club, "La Cosa Nostra", a la Sección de Petanca.

El Sr. Berruezo, me consta, estaba en la conversación 'de marras'. Nos ayudaría mucho que corroborase, como afirma el Sr. Carrasco, si Ud. se refirió o no en ésos o similares términos a los Srs. Fusté y Magriñá.

Sr. Enrique Talavera, tocayo, hemos iniciado este blog con un fin muy diáfano. Tenemos clarísimo el camino que hemos de tomar, y no variaremos un ápice nuestro rumbo. Y le puedo asegurar que en absoluto hay interés en 'cargarse' la petanca. Todo lo contrario. Queremos el bien del CNB tanto o más que Ud. Pero es imposible hacer una tortilla sin romper primero la cáscara. Seguro que me comprende.

Estaré encantado de poder saludarle personalmente en el Club, y si le apetece, tomar un café y tener un cambio de impresiones. Le puedo asegurar que el Sr. Carrasco le tiene en gran aprecio. Y sólo por ello tiene Ud. todo mi reconocimiento.

Sólo añadir que haría bien la Junta Directiva en acelerar los trámites para que podamos revisar las cuentas de la Sección de Petanca. No beneficia en nada a nadie, y mucho menos a dicha Sección, que se vaya dilatando y postergando el día de la revisión.

Afectuosamente,

Enric Meca

Feliç 2009 a tothom

A tots els socis/ies,  
treballadors/res, empleats/des, monitors/res, 

i directius/va del CNB:

Feliç 2009 !!

És ben cert que no pinta gaire bé

Farem, amb el vostre suport, el que calia fer fa temps

- "... y en la Sección de Petanca, quien manda es el Magriñá."

Bústia del soci/ia

Socios y Socias,

Os animo a visitar las vitrinas de información del Club. En el espacio reservado para la sección de Petanca, podréis contemplar 2 fotografías, una referente al torneo social celebrado el pasado sábado día 20 con cierto aire simpático, y otra en la que posa todo el equipo federado con su flamante nuevo uniforme de esta temporada, junto a un trofeo  ¡¡GANADO EN LA TEMPORADA 2006!!  ¡¡JA JA JA, BUENÍSIMO!! 

Evidentemente, un servidor y 3 jugadores más también participamos en la consecución de ese título (Liga Provincial 5ª División) y ... ¡¡no nos han avisado para salir en la foto, aunque sea con el uniforme de nuestro club actual, el San Damián!!  ¡¡JA JA JA!!

¿Qué pretende demostrar a estas alturas esta Sección? De nuevo, apúntense un patético tanto a su favor y no pretendan demostrar lo indemostrable.

Juan Carrasco

___________________________________

Anteayer lunes tuvimos una entrevista el Sr. Carrasco y yo mismo con el Presidente Sr. Millans. Creo que con buen criterio y a instancias del Sr. Millans, esperaremos al cierre del ejercicio para revisar las cuentas de la Sección de Petanca.

Nos dice el Sr. Millans que el día 7 de enero habrá reunión de Junta Directiva, en la que surgirá nuestra petición para revisar las cuentas de dicha sección. Y que en pocos días, no más de una semana después de dicha reunión, se pondrán en contacto tanto con el Sr. Carrasco como conmigo mismo, para concertar el día para revisar las cuentas de la Sección de Petanca. Ese día estará presente el contable del CNB, y el Delegado Sr. Fusté.

Esperaremos pues hasta mediados de enero para ver si se cumple lo pactado en esta reunión de anteayer con el Sr. Millans.

A título personal pienso que quizá se debería considerar la posibilidad de que asistiera a dicha revisión de las cuentas de la petanca el Sr. Andreu Magriñá, en lugar o además del Delegado Sr. Fusté. Y viene esto a cuento de las palabras que le dijo el pasado 25 de diciembre el Sr. Enrique P. Talavera al Sr. Juan Carrasco en las pistas de petanca y siendo testigo de las mismas el Sr. Berruezo. Fueron más o menos éstas: "El Fusté es un 'titella', y en la Sección de Petanca, quien manda es el Magriñá".

Por ello mismo invito al Sr. Enrique P. Talavera, que desestimó esa misma mañana valorar el despilfarro en la adquisición de los nuevos uniformes -diseñados por cierto por el Sr. Berruezo-, y que ya nos brindó recientemente un escrito en "Bústia del Soci/ia", a negar, si lo considera oportuno, sus palabras. Otra cosa sería ratificarlas, lo cual le honraría a él (que no está solo en su apreciación), para sonrojo del Sr. Fusté y del Sr. Magriñá.

Si queremos cambiar la dinámica de las secciones y del club en general, si queremos un club transparente en su gestión, si queremos recuperarlo económicamente, deportivamente y socialmente, hay que ser valiente, y denunciar los hechos sin tapujos ni cortapisas, para erradicar viejas actitudes y vicios adquiridos.

No hay que tener miedo de decir la verdad, por incómoda que ésta parezca, si con ella conseguimos un club mejor para todos. ¿O no es lo que queremos?

Enric Meca

La Junta Directiva del CNB, a punt d'entrar a l'any 2009

A mi m'ha deixat a deure 120 euros!

Per banyar-se, no passar fred, ni mullar-se, ...

... proposarem a la Junta aquestes pilotes

Bon any nou al Club i a l'oposició

Nota: Enviat pel soci Ramon

Cortito ... y sin derrama

Estimats auditors

El risc que correu és molt alt. El poso al mateix nivell que el d’aquells actors que actuen al cinema per substituir el protagonista en les escenes que comporten un cert perill. Les empreses tendeixen a amagar els draps bruts –si en tenen– i la vostra responsabilitat és trobar-los i posar-los en evidència en el seu terme just. Si en trobeu, les relacions amb el client es poden trencar; si no en trobeu, podeu ser la riota de la professió.

Aquest any, els grans despatxos d’auditoria del món no s’han cobert precisament de glòria. I en aquest concepte d’auditors incloc les empreses de ràting, responsables d’analitzar i qualificar les grans societats i els grans fons d’inversió, que posaven pels núvols bancs de negocis com Lehman Brothers, quatre dies abans de declarar-se en fallida. Ja sé que sou humans i que se us poden escapar febleses financeres ben amagades, però no podeu negar que els auditors públics i privats americans han fet el préssec, com es diu vulgarment. El fons d’inversió que gestionava Bernard Madoff, el més gran estafador del segle XXI –el seu rècord serà difícil de superar–, era auditat per un despatx format per tres socis: un jubilat de 80 anys que resideix a Florida, una secretària i un administratiu, que devia estar a sou de Madoff. Aquestes situacions desprestigien la professió i l’entorn professional que els ha permès fer unes bestieses tan enormes. Una cosa és pecar per manca de perspicàcia comptable i una altra deixar-se embolicar per la xarxa de la corrupció.

En les circumstàncies actuals, estimats auditors, el problema que podeu tenir és que, escaldats com esteu, tendiu a fer una anàlisi catastrofista dels balanços que estudieu. Es pot pecar per excés i per defecte. En la gran crisi econòmica del 1974-1984 vaig veure auditories que haurien fet posar vermells els professionals que les subscrivien, si les haguessin revisat uns anys més tard, quan el mercat es normalitzà. Quan heu rebut una garrotada per haver pecat d’ingenus, teniu tendència a aplicar criteris de valoració minimalistes. Si ho feu, no us podran acusar d’excés d’optimisme, però podeu fer molt de mal a l’empresa auditada.

És difícil trobar el punt just i donar el valor adequat a un actiu en moments com els actuals, en què no s’ha restablert el flux creditici ordinari i en què les entitats financeres no es refien de les altres, ni d’elles mateixes, com ha dit el governador del Banc d’Espanya. Ja sé que l’èpica no té raó de ser en el món econòmic –les dones i les criatures, primer!–, però els auditors heu de vigilar molt a l’hora d’auditar els comptes d’una empresa, que es presentaran al banc o caixa que ha d’estudiar una petició de finançament. Si pequeu per defecte –i no us adoneu que l’empresa us pren el pèl–, el banc o la caixa us llançarà a les feres quan se n’adonin. Si pequeu per excés –que és el que us pot passar en moments de crisi financera–, podeu provocar un daltabaix no merescut, amb tancament d’empreses.

Us desitjo una bona feina; que no prengueu mal i no perjudiqueu els altres sense motiu. No us explico res de nou, però m’ha semblat convenient recordar-ho, ara que vivim moments trasbalsats i en els quals vosaltres teniu un paper destacat. Us he titllat de notaris de la comptabilitat, però també podria haver parlat d’àrbitres. Podeu ser decisius a l’hora de xiular una falta o de no xiular-la. Us desitjo un bon any 2009. Amb tot el respecte del vostre amic.

Francesc Cabana i Vancells ( Dilluns, 29 de desembre del 2008)

Clica per veure l'article original

Dues preguntes innocents: Sabeu el bon grapat d'anys que fa que és la mateixa firma la que audita els comptes del CNB? És de rebut, o si més no 'higiènic', que uns auditors siguin accionistes de l'empresa, o socis del club esportiu que els contracta perquè auditi els seus comptes? Com diu la cançó 'Pedro Navaja': "Sorpresas te da la vida, la vida te da sorpresas"

Aleluia! No hi haurà cap derrama l'any 2009!

Navegar sense timó

El patí català és l’essència de la navegació a vela

VIRGINIA GUERIN

El patí català és un dels grans desconeguts del món de la vela. Tant és així que probablement haureu vist més d’un tot passejant per les costes catalanes, i l’heu confós amb una plataforma o amb un improvisat seient. Però des de fa més de setanta anys el patí de vela forma part del paissatge del litoral català tot i no tenir el reconeixement que mereix.

Actualment és conegut com a patí català, però s’ha de dir que el seu naixement va ser fruit de la casualitat. Als anys vint, els banyistes que volien gaudir d’aigües netes havien d’endinsar-se mar endins. Per fer-ho, utilitzaven una plataforma de fusta posada sobre dos suradors i feien servir un rem doble per impulsar-se. En aquella època, encara no eren concients, però els banyistes del Club Natació Badalona o el Club Natació Barcelona (CNB) -tots dos es disputen avui en dia el descobriment del patí- van posar les primeres peces del patí actual de vela. Tot i ser un vaixell útil, no era molt ràpid, així que un d’aquests banyistes, cansat que la 'parenta' el renyés per arribar sempre tard a dinar, va incorporar el màstil i la vela per poder aprofitar la força del vent i alhora ser puntual.

Una de les característiques del patí de vela és que és una de les poques embarcacions del món que navega sense timó, tot i que això no significa que ho faci sense rumb. Per navegar en patí només es necessita un mica de vent i un patró àgil per poder dominar-lo, ja que cada moviment del patí provoca alguna reacció en el vaixell.

Malgrat ser una disciplina autòctona amb unes peculiaritats de navegació tant especials, no té massa acceptació popular.

El Sr. Resky, director tècnic de la secció de vela del CNB, és conscient d’aquest problema i de les seves causes: "Si a moltes platges hi han escoles que lloguen windsurf, potser haurien d’ampliar-se i tenir una flota de patins de vela per llogar-los i fer-ne cursets (...). És una disciplina molt estesa a nivell pràctic, però no a nivell de difusió". Resky atribueix aquesta manca de promoció mediàtica a les dificultats logístiques que comporta la retrasmissió d’una regata.

"Es necessitaria una logística impressionant; un helicòpter de dues hèlices perquè fos estable i així captar des de l’aire els moviments de tots els vaixells. Però no hi ha cap organització que es pugui permetre un dispositiu així si no és la Copa Amèrica".

Malgrat tot, la Federaciò Catalana de Vela està lluitant per estendre la pràctica del patí més enllà del litoral català, encara que les limitacions d’una disciplina modesta en mitjans, i amb una indústria molt qualificada però artesanal, no paren de posar-hi dificultats de tota mena.

Un dels secrets de l’èxit del patí és el fet que ha sabut mantenir-se fidel a les seves arrels històriques sense deixar que el contaminessin ni les noves tecnologies ni les tendències del moment.

Cada patí és una obra d’art única perquè es fan a mà seguint el mètode tradicional que els germans Monge van imposar cap al 1942. Des d'aleshores, el pati només ha sofert uns petits retocs ja que realment és una "embarcació rapidíssima i molt segura, ideal per a la platja perquè no s’aparella en dos minuts" assegura Ramon Huertas, l’únic constructor que actualment es dedica a la construcció de patins.

Els patinaires

Els 'Patinaires' -com es coneix a tots aquells que naveguen en patí de vela- formen una de les disciplines amb més federats de tot l’Estat Espanyol. Avui en dia, naveguen més de mil cinc-cents patins, dels quals dues terceres parts es troben al llarg de la costa catalana.

Per ser 'patinaire' no calen uns requisits físics especials, només conèixer el reglament. A la competició, ningú està disposat a cedir un pam davant del seu contrincant, i això es tradueix, molts cops, en discussions i fins i tot petits abordatges.

Últimament, la classe ha experimentat un canvi: s'han incorporat regatistes d’altres categories olímpiques cansats de la guerra de material i de preus desmesurats. En canvi, els 'patinaires' es mantenen fidels al patí malgrat l’oblit dels estaments oficials.

Huertas tarda cent-cinquata hores a fabricar un patí, el que limita el número d’embarcacions a unes cinquanta l’any sempre per encàrrec. Un patí completament equipat pot arribar a costar 700.000 ptes. Però si es cuida degudament, pot arribar a competir durant quince anys.

Una campiona entre homes L’Anna Pujol és la primera dona que es va aventurar a competir en regates de patícatalà. Actualment és la presidenta de la disciplina patí de vela de la Federació Catalana de Vela, tècnic d’esports de l’Ajuntament d'El Masnou i professora d’educació física. En el seu palmarés hi entra un títol de campiona de Catalunya a l’any 1993, campiona de la Copa d’Espanya d’enguany i un tercer lloc al Campionat d’Espanya. Però als inicis, el 1974, no van ser fàcils. Començar és sempre difícil? -Quan vaig començar, fins i tot havien de fer-me permisos especials per entrar en els clubs. Per exemple, el Club Natació Barcelona fins fa ben poc estava vetat a les dones. Però no em preocupava gaire perquè quan m’agrada una cosa i la disfruto, l’ambient no m’importa." El fet de ser dona no era un hàndicap important? -A mi sempre m’han acceptat com una companya més. Suposo que potser si que hi havia gent que li devia picar l’orgull, però ho van saber portar bé. Què és el que proposes com presidenta de la disciplina per popularitzar el patí de vela? -Pel meu càrrec, sóc la que té més relació amb la Federació; però com que el patí és el meu 'hobbie' número 1, també trobo que hi ha moltes mancances. Crec que la Federació no hauria de descuidar una cosa tan pròpia del país i que mou tanta gent. Com és possible que la Federació no li doni al patí la importància que es mereix? -És una disciplina més amateur, no és tan professional com la vela lleugera. Malgrat això, arribes a la conclusió que no el coneixen i, per tant, els hi fa por. Què és el que opinen els 'patinaires' de tot plegat? -Ens sentim força marginats. Estem farts de reivindicar una cosa que cau pel seu propi pes. Personalment, no puc arribar a entendre-ho. Com a presidenta de la disciplina, estic fent tot el possible. Si les coses no milloren, jo mateixa em sentiré fracassada. I potser, al final, plegui.

Font: Nova Ciutat Vella, núm. 5 (Març-1999)